40 anys del Casal de la Dona. Tot fet o tot per fer?

Dimarts es va celebrar una taula rodona per commemorar el 40è aniversari de l'entitat

La seu de l'Arxiu Comarcal va ser dimarts passat l'escenari de la taula rodona amb motiu del 40è aniversari del Casal de la Dona amb el lema: "Present, passat i futur del feminisme a Sant Feliu". L'acte va reunir una quarantena de dones, la majoria de les quals havia tingut algun paper actiu en el mateix Casal de la Dona o en alguna altra de les associacions de dones de Sant Feliu. Conduïen l'acte la Mari Luz Retuerta i la Esther Hachuel que van fer una pinzellada de la història del Casal de la Dona dividida en tres períodes, des de la fundació l'any 1978 fins l'any 1990, de 1990 a 2010 i de 2010 a l'actualitat.

Primer període: Creació del casal i lluites per la igualtat. 1978-1990

Es van debatre aspectes d'aquesta primera etapa amb algunes de les que en van ser protagonistes. El casal sorgeix l'any 1978 com a resposta a la inquietud feminista que despertava amb la democràcia. El germen es pot dir que van ser les jornades de la dona a la Universitat de Barcelona de l'any 1976, que van fer palesa la necessitat que tenien les dones d'un lloc on trobar-se i reconèixer-se com a dones feministes. Pensem que veníem del franquisme on la dona necessitava permisos per estudiar o aconseguir el carnet de conduir o on estaven prohibits l'avortament i el divorci. Totes les participants van coincidir en que, aleshores, ser feminista era gairebé com ser empestada. Tenien molt mala premsa (boges, histèriques...) però tot i així van aconseguir diners per obrir un local. Es va crear el grup de dones que al cap d'un temps va patir una escissió: es van fer dos grups, un amb les més joves i que majoritàriament militaven al partit comunista que van crear l'Associació de les Dones i les no tan joves, 20 i pico, que van muntar el Casal de la Dona, l'any 1978.

Un dels eixos fonamentals d'aquells primers anys va ser el centre de planificació familiar (el planning) ja que es venia d'una educació sexual nul·la, regida per un catolicisme caspós que no tenia lloc per a la sexualitat de la dona. El plaer de la dona, el control de la natalitat, tot temes tabús. Les pròpies membres del Casal van haver de formar-se en molts dels aspectes de sexualitat, contracepció o com utilitzar un espècul. Rep un record especial el regidor Josep Ferret que va esdevenir un aliat i va ajudar les dones a obrir el centre de planificació, que en un primer moment era portat per voluntàries i que en uns mesos va aconseguir finançament de l'Ajuntament per contractar els primers metges.

El Casal va participar activament en les campanyes "Jo també soc adúltera" o "Jo també he avortat", on les activistes s'autoinculpaven fins i tot davant de notari. Cal recordar que l'adulteri va estar perseguit fins 1979.

Consolidació del Casal i institucionalització del feminisme. 1990-2010

Al final d'aquesta primera etapa, el feminisme entra de ple a la política. Les demandes de les dones es converteixen en demandes dels partits i aquests les incorporen als seus programes. El tema més associatiu del Casal se'n ressent una mica, ja que el seu paper d'únic interlocutor en temes de feminisme desapareix. Apareix la primera regidoria de la dona (1991-1992) i el centre d'informació/orientació de la dona, el mateix ajuntament organitza les jornades de dona i esport, la celebració del 8 de maig s'institucionalitza. Sembla que la lluita de les dones ja no és només una lluita de les dones de forma autogestionada sinó que tots els actors de la política se senten interpel·lats. L'any 1992 es funda l'Associació Comarcal d'Igualtat de la dona que té un caire una mica més conservador. El feminisme ja no és una activitat de risc i radical.

Després de més d'una dècada reclamant la igualtat amb l'home, aquesta segona etapa comença a reivindicar, paradoxalment, la diferència. És un feminisme més reflexiu i potser per això menys reivindicatiu: ja no volen ser iguals que els homes, aquesta lluita està guanyada, dones i homes son iguals davant la llei: es pot denunciar qui discrimini una dona només per ser-ho (al menys en la teoria). Ara el que volen és posar de manifest el que ens fa diferents, buscar espais sense homes on les dones puguin parlar tranquil·lament, on puguin fer activitats que, tot i que ja no estan prohibides, moltes dones no se senten segures fent-les si també hi ha homes. Encara s'ha de sentir: "la tal o la qual treballen? És que els seus marits no guanyen prou?" i es comença a posar el focus en l'apoderament de les dones per mitjà de la feina remunerada, fora de casa.

La independència econòmica de la dona és el que la farà lliure. No serveix de res aprovar la llei de divorci si a l'hora de la veritat no es poden separar perquè no tenen mitjans. Es fa formació de molts tipus adreçada a dones i es fan campanyes a les empreses per incentivar la contractació de dones. Es crea una borsa de treball per a dones on molts cops les dones hi anaven acompanyades dels seus marits que havien de donar el vist-i-plau a les ofertes. Un altre punt clau va ser la creació de les escoles bressol, que van donar un grau més de llibertat a les dones. Fins i tot l'Ajuntament aplicava la discriminació positiva en els processos de selecció de personal. En cas d'empat es triava la dona. Ara bé, no tot eren flors i violes. Per exemple, com que no hi havia quotes, sempre hi havia un nombre reduït de regidores representades a l'Ajuntament.

Els darrers anys d'aquest període hi ha una lleugera pèrdua d'activitat del Casal, ja sigui per esgotament no només de les dones que el portaven, sinó també una mica del model de feminisme. Però l'any 2000 es revifa i crea el primer circuit de violència contra la dona. El fet que cada cop es tolerin menys les agressions juntament amb les campanyes de conscienciació i els canvis de la societat mateixa, juntament amb una reacció del patriarcat que es veu amenaçat per les conquestes de les feministes, desemboquen en l'aparició d'un fenomen curiós: es va pensar que totes les batalles guanyades, totes les conquestes aconseguides pel feminisme, un cop la dona estigués formada, apoderada, amb control sobre la seva vida sexual i afectiva i la natalitat, la violència masclista seria un reducte i desapareixeria sola. Això no ha estat així. La violència no ha desaparegut, però ara la societat no l'accepta. Aquesta és una de les lluites a les que el Casal dedica molts esforços. De fet, al Casal ja es treballava sobre la violència de gènere abans que la societat la descobrís. Ara mateix, ja es treballa més en la prevenció d'aquesta violència amb formació als joves, tot i que molts cops el dia a dia llastra els projectes més a llarg termini.

També en aquesta època el casal compagina la lluita amb una vessant més lúdica amb cursos i tallers molt diversos, des de dansa a restauració de mobles. En aquesta etapa apareix també el grup Dones 21.

Etapa actual. 2010 - 2018

L'etapa actual és excepcional. Hi ha una llei de violència de gènere, els matrimonis homosexuals estan plenament reconeguts, les llibertats afectives estan garantides, l'Ajuntament té un pla d'igualtat que ja va per la tercera edició... i les lluites de les dones han fet un pas endavant. No volen un món millor per les dones. Volen un món millor. Salvar el planeta, abolir la pobresa... el feminisme abraça aquestes lluites radicals ja que el feminisme és, en la seva essència, radical. El patriarcat encara cueja i no caurà voluntàriament, però la batalla ja està guanyada, al menys això esperem. Tot i que l'aparició de partits com Vox o personatges com Bolsonaro a Brasil són un perill i sembla que anem enrere, les dones estan alerta. Ja van lluitar un cop i si cal, ho tornaran a fer.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat