Ni un pas enrere: 40 anys de feminisme a Sant Feliu

El Casal de la Dona va celebrar dissabte el seu 40è aniversari en un acte on es van reivindicar les lluites passades i els reptes del present del feminisme

Dissabte de celebració al Palau Falguera. Encara amb la ressaca de la diada del 8 de maig, el Casal de la dona omplia de gom a gom l'Auditori del Palau Falguera per continuar amb les commemoracions del seu quarantè aniversari. Per escalfar motors, les tabaleres del casal de la dona (SonaKtrona) van animar l'espera als jardins del Palau. A l'entrar a l'auditori, primera sorpresa: es va lliurar a tothom un exemplar del llibre "El Casal de la Dona: un llegat feminista de Sant Feliu de Llobregat", un recorregut per la història del Casal i del moviment feminista a Sant Feliu i a la comarca, fet amb la col·laboració de l'Arxiu Comarcal i el Centre d'Estudis.

Un cop dins de l'auditori, Iolanda Parra va obrir l’acte donar la benvinguda i va recordar que tot i que divendres es va celebrar el 8 de març, amb molt d'èxit, per a les feministes, el dia de la dona se celebra cada dia. Va desgranar detalls del Casal de la Dona de Sant Feliu, destacant per exemple que va ser un dels primers del Baix Llobregat i un dels pocs que encara perdura. Va recordar la lluita pel centre de planificació com un dels trets distintius del Casal (recordem que va ser el segon de tota Espanya).

La presidenta de l’Observatori IQMaria de la Fuente, que va destacar la presència de noies joves i també nois que s'estan implicant cada cop més en el feminisme i els va recomanar que no deixin mai de mirar les lluites anteriors. Va explicar també la història del moviment feminista descrit com un moviment que va a onades. Aquestes onades tenen totes en comú tres elements: un increment de l'alfabetització de les dones, una situació de crisi, no només econòmica sinó també institucional i unes dones activistes en altres camps però a les que se'ls deia que el feminisme "ara no tocava".

Un repàs per l’evolució del feminisme i reivindicacions que el Casal de la Dona fa 40 anys ja reclamava

Maria de la Fuente també va explicar que a Espanya durant la Segona República es va abraçà el moviment feminista (recordem que a Espanya les dones van poder votar abans que a França) però en un segon moment, la Guerra Civil, que ens feu retrocedir uns quants anys en termes no només de feminisme sinó de drets socials. La segona onada comença als 60 i culmina al maig del 68 i “durant aquesta segona onada ja no es demana tan treballar com acabar amb el sistema patriarcal”. De què ens serveix tenir una feina si els nostres caps en assetgen? Perquè volem treballar fora de casa si quan hi tornem tenim una altra feina, aquest cop no remunerada? A Espanya un altre cop, la segona onada ens enganxa despertant del malson del franquisme.

Avui ens podem preguntar: ens trobem a la tercera onada feminista? tenim d'una banda dones ja no només amb estudis superior sinó que ocupen llocs de responsabilitat. Tenim una situació de crisi econòmica (al 2008) però també del sistema (recordem el 15M) o inclús del sistema judicial (recordar la sentència de la manada o de Juana Ribas) i finalment tenim unes dones mobilitzades: des de la PAH, les marees per l'educació o la sanitat pública, etc. Aquesta combinació d'elements ens permeten pensar que ens trobem, efectivament, davant de la 3a onada feminista.

És important d'una banda, no malbaratar el que ja s'ha aconseguit, no donar res per segur però d'una altra banda també és important conèixer la lluita de les dones que ens han precedit. Per exemple, recentment les dones més joves del moviment han "descobert" els espais no mixtes i els reivindiquen com a necessaris... però és que el Casal de la Dona ja ho havia discutit i analitzat fa 40 anys: aquests espais eren vitals aleshores i ara encara ho son.

Una reivindicació apassionada del passat però sense nostàlgia

A l’acte també es va projectar un vídeo sobre el Casal de la Dona, un vídeo molt emotiu amb imatges actuals i d'arxiu que dona veu a les protagonistes d'aquests 40 anys.

Ja eren quasi les dotze quan la Conxita Fernández, presidenta del Casal, fa una reivindicació apassionada del passat però sense nostàlgia. El passat s'ha de conèixer però només per poder encarar el present i el futur amb més eines. Tenim lluites noves, contra la bretxa salarial, contra el sostre de cristall o contra noves formes d'opressió però també en tenim de velles, contra la violència domèstica o la discriminació laboral. Hem de tenir sempre present que lluitar per un món més just per les dones és lluitar per un món millor per a tothom. El camí a recórrer encara és llarg i, tal i com resa el cartell que han posat a l'entrada: Ni un pas enrere.

Lídia Muñoz, tinenta d'alcaldia delegada de Dones i Polítiques d'Igualtat, que va explicar que va entrar en contacte amb el Casal de la Dona quan tenia 20 anys i va quedar marcada amb la visió feminista que des d'aleshores l'ha acompanyada en totes les facetes de la seva vida. Un dels valors que el casal va ajudar a implantar va ser la sororitat. Aleshores no en deien així, el nom és nou, però la idea no.

“Si no puc ballar no és la meva revolució”

El Casal de la Dona es fa seva la frase atribuïda a Emma Goldman: "Si no puc ballar, no és la meva revolució" i convida Magda Latorre a pujar a l'escenari, on desprès d'una primera cançó sola, la Magda recorda la importància de l'educació en la lluita feminista. Hem d'educar les nostres filles però també els nostres fills. Està molt contenta amb el seu fill i l'ha convidat a cantar a l'acte: un Ramon Mirabet emocionat explica que per a ell el Casal de la Dona ha sigut molt important.

Les dones que en formaven part, la seva mare i el dia que arribava tard perquè estava fent feina al casal, l'estand a la fira, les actuacions o ens cursos; tot fins arribar avui aquí on s'ha aconseguit reunir a tanta gent. També afirma que el Casal forma part del poble, que avui estem fent poble i demana un aplaudiment per a tots nosaltres.

A continuació canta a capella una cançó de Vera Hall, música negra nascuda el 1902 a Alabama, que cantava folk i blues i que sempre ha estat una inspiració per al mateix Ramon Mirabet. Una cançó pròpia sobre un home enamorat de varies dones i finalment canta dues cançons acompanyant a la seva mare. És un moment molt especial i aconsegueix un dels moments de comunió entre tots els assistents.

Un petit aperitiu posa punt final a l'acte, acompanyades un cop més per les tabaleres del Casal. En resum, una festa molt emotiva, gran afluència de públic variat, ambient festiu i reivindicatiu i encara de "subidón" per les manifestacions del 8 de març. Només ens agradaria tornar a demanar que a veure si és possible a Sant Feliu començar els actes a les hores anunciades.

Podeu veure la galeria d'imatges de l'acte aquí.
 
FOTOS: Marc Rius.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat