Dones i ciència: una reivindicació necessària

Pilar Carceller presenta el llibre "La llibreta blava" i Susagna Ricart el projecte col·lectiu de recerca científica

Acte doble aquest dijous a la sala de cultura de l'Ateneu: xerrada col·loqui organitzada pel cafè filosòfic d'Esplugues i per l'Ateneu Santfeliuenc. En una primera part Pilar Carceller va fer la presentació del seu llibre "La llibreta blava". Aquesta filòloga i mestra va explicar el procés de creació del llibre, des de l'experiència d'escriure llibres col·laboratius amb els seus alumnes, que li va encendre el cuc de l'escriptura, fins a les converses amb la seva mare, font d'inspiració de la novel·la. Desprès de cinc anys de recerca i documentació per fi veu la llum el seu primer llibre que desgrana la història d'una dona nascuda a l'Espanya rural d'abans de la guerra, sense accés a l'educació i com la guerra i la societat van determinar la seva vida. Les decisions de la seva vida les prenien altres: la mare, la guerra, els homes, però mai ella.

La llibreta blava, primer llibre de Pilar Carceller

A la segona part, Susagna Ricart, doctora en química i investigadora de l'Institut de Ciència dels Materials de Barcelona (ICMAB), presenta el projecte del col·lectiu de dones d'aquest centre de recerca, anomenat "El saló de les Dones Sabies o ... Molière no tenia raó". Les integrants d'aquest col·lectiu, que s'autoanomenen "Les Châtelets", en honor a Mme de Châtelet, una marquesa del segle XVIII que era amfitriona de tertúlies de ciència amb científics i erudits de l'època, són totes investigadores del ICMAB i cadascuna ha triat una científica i n'ha fet una ressenya.

Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil, Marquesa de Châtelet i una de les seves obres.

Aquest projecte va néixer de l'observació de que als joves cada cop els interessa menys la ciència, fenomen que es veu més accentuat en el cas de les noies. Les Châtelets han escrit un text teatralitzat per representar als instituts que descriu una conversa imaginària entre la marquesa i tot de científiques de tots els temps que visiten el seu saló. Es fa un recorregut pel paper de les dones a la ciència, o almenys el poc que ens ha arribat. No hi ha dubte que la història les ha oblidat, de manera interessada o no, i cal reivindicar-les.

L'exposició s'ha dividit en tres períodes històrics: Antiguitat i Edat Mitja, on es parla d'Hipàtia d'Alexandria (370-415), Hildegard von Bingen (1098-1179), Trota de Salerno (s-XI-XII) i Beatriu de Pinós (1433-1485). Totes coincideixen en unes condicions que els hi van donar accés a la cultura (o eren la filla d'un bibliotecari com Hipatia, o eren monges, com Hildegar, o molt riques com Trota o Beatriu). També coincideixen totes en que són autodidactes perquè tenen prohibit l'accés als centres d'ensenyament reglat.

El segon període és el de la Il·lustració, als segles XVI i XVII, amb Maria Sibylla (1647-1717) i la pròpia Marquesa de Châtelet (1706-1749) on també les seves situacions personals, de benestar econòmic i recolzament familiar van ser determinants. Tot i així, per exemple la marquesa s'havia de vestir d'home per anar a segons quins actes o xerrades i quan va publicar el seu llibre "Institutions de physique" el seu professor de matemàtiques la va acusar de plagi.

Finalment entrem a l'època moderna, segles XIX i XX, amb Ada Lovelace (1815-1852), Nettie Stevens (1861-1912), Rosalind Franklin (1920-1958) i Vera Rubin (1928-2016) on ja tenim dones que poden accedir a la Universitat però que encara troben molts entrebancs per a dedicar-se a la ciència i sobre tot per a que les seves aportacions siguin reconegudes, com en els cas de Rosalind Franklin que va ajudar a desxifrar la forma de doble hèlix de l'ADN però que no va rebre el reconeixement sinó molt més tard.

Rosalind Franklin i la seva famosa Foto 51 que va permetre desxifrar la doble hèlix de l'ADN

Finalment, Susagna Ricart fa un repàs a la situació a Espanya, des de la Residencia de Señoritas, fins a la situació actual, on cada cop és més habitual trobar dones als centres de recerca però, com passa en altres àmbits, l'efecte tisora, pel qual a mesura que es puja en el nivell acadèmic, el nombre de dones va disminuint, segueix manant. Tot i això, cal reconèixer que la situació ha canviat i a tota la societat, no només en ciència o en recerca, la discriminació és cada cop menys acceptada. Ara mateix, els centres que vulguin optar al distintiu "Severo Ochoa", i esdevenir centres d'excel·lència, han de disposar obligatòriament d'un pla d'igualtat i gestió de la diversitat.

Al finalitzar la presentació es va debatre sobre el paper de les dones a la ciència, reptes i dificultats específiques, biaix, la bretxa, el paper de l'administració, etc. La xerrada va ser molt interessant i amena i tots els assistents podran dir a partir d'ara que ja coneixen alguna dona científica a part de Marie Curie (o Hipàtia si han vist la pel·lícula).

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat