Hello govern, Bye-bye hegemonies

Anàlisi post-pacte de Jordi Ferrer a les portes de la investidura del nou govern de Sant Feliu

Habemus pactum i dissabte alcaldessa. Un acord de suma 10 entre la segona força més votada (Sant Feliu En Comú Podem) i la tercera (ERC), ambdues separades per menys de 100 vots i cadascuna amb 5 regidors al nou consistori. La postconvergència de Jaume Manyoses farà de falca o de crossa, com a mínim en la sessió d’investidura, que permetrà a Lídia Muñoz custodiar la vara durant tres anys, fins a passar-li el relleu a Oriol Bossa, en el darrer del mandat. Tret que hi hagi una mena de ‘boda roja’, el ritual de dissabte està ben encarrilat després del comunicat d'aquesta tarda de Tots som Sant Feliu i la roda de premsa de Comuns i Republicans d’ahir, per explicar el perquè i el com d’aquest pacte, sorprenent per molts, volgut per alguns i temut per altres.

La cara amarga de l’acord és el pas a l’oposició del PSC, la força més votada i que havia treballat per compartir govern amb els comuns locals, opció que no ha arribat a bon port. Amb aquest acord de govern ni s’acaba el món, ni ve l’apocalipsi ni s’arreglaran els problemes estructurals de la ciutat. Sempre hi ha qui dona importància al relat basat en el curt termini i factors micro: les relacions humanes, la pell, la necessitat d’estar al govern, la recerca del màxim benefici personal. D’altres, en canvi, tendeixen a veure-hi correlacions ideològiques, pactes acordats a Barcelona, operacions d’estat, estratègies que responen a factors macros. Segurament, hi ha un punt intermedi, de mirada a mig termini, de satisfacció de necessitats imperioses i d’encaix amb estratègies de més abast. A Sant Feliu estem en aquest punt: ni la ICV de tota la vida ha pres la decisió de tota la vida; ni el PSC hegemònic al Baix Llobregat -i als principals municipis metropolitans- pot aconseguir la capi del Baix ni guanyant les eleccions.

Ara bé, treure conclusions d’aquest acord no només és precipitat i gratuït sinó que pot ser temerari sobretot perquè l’escenari electoral i polític català es caracteritza per ser relliscós i volàtil. Molt volàtil i relliscós. I més quan s’intueixen unes noves eleccions, les del Parlament de Catalunya, en menys d’un any. I és que com diria l’Albert Pla “humo, humo, que la cosa está que echa humo”. De les Municipals del 2011 ençà hem votat 12 vegades, referèndums a banda. En aquests 8 anys i 12 comicis hem vist néixer a Podemos i Vox i, renéixer el PSC; hem vist créixer a Ciutadans i ERC i, ensorrar-se el PP; hem vist mudar de pell i sigles a ICV i CiU i, com la CUP empatava en una assemblea transcendental. Hem viscut molts comicis històrics. Hem repartit i furtat hegemonies a la mínima victòria o derrota electoral. Hem mort i refundat el bipartidisme unes quantes vegades. Ens hem excitat amb el règim del 78, ja sigui en voler-lo enderrocar com en voler-lo dignificar i mantenir. Hem vist refugiats arribar a Itaca i plorar de ràbia, i com el procés a la independència s’allunyava de la lírica de Kavafis i prenia forma de sainet. Hem vist repetir eleccions Generals, la primera moció de censura guanyadora, urnes l’1 d’octubre, policies en vaixells de paròdia i porres de veritat, i hem assistit a un judici que no resoldrà gran cosa perquè la naturalesa del conflicte és política i no judicial. Del “no nos representan” al “a por ellos, oeeé”; del “Sí se puede” al “Vamos”; dels “Carrers seran sempre nostres” al “Ya hemos pasado” i Tabarnia, as a concept. Però en aquests anys, sobretot, el que hem vist –tant a les pantalles de teles i dispositius com en els governs i parlaments- ha estat un apoteòsic joc de trons. Que Gramsci descansi en pau mentre hi hagi devoció pel maquievalisme de ressonàncies èpiques.

El vector identitari ha irromput com a contrapunt a l’eix ideològic clàssic basat en factors socioeconòmics i ha condicionat aquesta dècada de crisi econòmica, política i territorial. A escala local hem vist com Jordi San José recuperava l’alcaldia per ICV-EUiA i pactava amb CiU, primer (2011-2015), i el PSC que l’havia denunciat per l’IBI, després (2015-19), mentre el seu partit mutava de tot: de sigles, de lideratges, de companys de viatge i d’expectatives electorals. També hem vist atònits com CiU passava de guanyar a Sant Feliu les Catalanes del 2010 amb un Artur Mas amic d’Alicia Sánchez Camacho i les retallades, a treure 4 regidors ( i ERC, zero) a l’any 2011, a abraçar l’independentisme-hard i a rebre un sol vot en la mesa A de l’Escola Gaudí, en les passades  Generals del 28 d’abril. Repeteixo: un sol vot. ERC passava de quedar-se sense regidor al consistori l’any 2011 a “tenir pressa” i obtenir-ne 3 al 2015 i, a “eixamplar la base” i treure’n 5, al 2019. Com el PSC, que de flirtejar amb l’abisme amb uns mals resultats el 2015 a repetir candidata per tercera vegada i guanyar les eleccions del passat 26M; o com Cs incorporava a l’exsocialista Xavier Alegre per a consolidar un partit mancat de quadres i veure’l marxar d’excedència al Senat amb la intuïció fugaç que els excel·lents resultats del 21D de 2017 (31% dels vots en uns comicis amb rècord de participació amb el 88%) els portarien a liderar consistoris metropolitans com el de Sant Feliu, mentre els darrers resultats evidencien un rumb a la deriva que per poc no ha esdevingut naufragi, en aglutinar tan sols el 10% dels vots, malgrat retenir els dos regidors del 2015.

Totes aquestes hegemonies s’han soterrat: la d’una ICV que reignava en l’arena municipal però que des del 1983 perdia votants i regidors. Ningú en deia res però tothom el veia. L’elefant a la sala no era la candidata novella sinó la constatació de 36 anys de pèrdua constant de percentatge de vot, una tendència tan difícil de revertir amb lògiques continuistes com fàcil de rendibilitzar amb lògiques de govern, sobretot quan els teus rivals volen ser els teus principals aliats. Comptat i debatut, els resultats del 26M han esdevingut agredolços per a tothom (ERC, a les portes del sorpasso), PSC (a les portes de l’alcaldia), i els Comuns (una derrota que  no els deixa en fora de joc i que a més, els hi dona la clau del nou cartipàs).

També s’apaga la flama dels antagonistes nacionalistes de CiU i Cs, que tenen la seva cita predilecta en les eleccions al Parlament i que si no afinen amb discurs i estratègia poden apropar-se més al 5% dels vots que al 15% en les properes municipals, doncs els postconvergents desapareixen en 3 districtes i s’atrinxeren al fortí del Centre mentre veuen com ERC s’hi implanta amb força. Ciutadans, ara queda en terra de ningú, a l’oposició, i sense saber si frenar el drenatge de votants cap a files socialistes o bé liderar l’espai polític de la dreta espanyolista, orfe a Sant Feliu, després de l’harakiri electoral de PP i Vox.

I per últim, Veïns per Sant Feliu, des d’ahir sense Vázquez, des d’avui amb Silvestre, i demà Déu dirà amb qui. I és que Veïns no ha esdevingut una palanca de canvi però té un paper a jugar si fa bona la frase de la sintonia del famós serial australià dels vuitanta:”Neighbours, everybody needs good neighbours”, raó per la qual amb un govern de suma 10, un vot puntual en una votació clau tindrà repercussió i valor. Potser sigui aquest un altre factor a sumar als que ja ha indicat el propi Juan Antonio Vázquez per justificar la seva renúncia. També necessitava “neighbours” el PSC i Ciutadans, però potser hi havia massa oferta en un electorat massa afí i aquesta possible triple aliança no s’ha arribat ni a considerar en vistes als resultats. Per últim, ERC, que han anat com un tro en les dues eleccions celebrades a la primavera del 2019, ara han de governar, cooperar i respectar un acord de govern, raó per la qual li convenen poc les tempestes, els llamps i els trons. Una serenitat a la que s’hi haurà d’acostumar també un electorat al qual li sol anar la marxa i les presses.

A partir de dissabte, nou ajuntament. Gent més jove al capdavant d’àrees de responsabilitat i un ple més verd que madur, en un cos tècnico-funcionarial madur-madur. A veure com anirà la cosa, i si el primer govern amb alcaldia compartida assoleix els propòsits programàtics i les exigències de guió que li sobrevindràn. El que si sabem és que ja no hi ha hegemonies ni antagonistes nítids, quan a qui vols desbancar és amb qui vols pactar preferentment, per la qual cosa la retòrica de blocs, els exabruptes processistes i antiprocessistes (exactament al mateix nivell) poden resultar poc efectius en el context municipalista. Tret que fusionem a Gramsci i Baumann i convenim que vivim en temps d’hegemonies líquides, és millor no envalentonar-se en afirmacions magnànimes i rotundes. Sense una convenció d’aquest tipus més val anar veient com se succeeixen els fets i anar detectant aquells elements de continuïtat i canvi, de millora i de retrocés que ens permetin afinar l’anàlisi. Pel demès, bona caminada a tots, als qui examinarem i als qui opositaran.

Comentaris

Dani Sant Feliu de Llobregat (Plaça Francesc Macià)
7.
Bon dia, Sr. Ferrer.

¿Me permite trasladarle por escrito mi sorpresa al comprobar que no hace usted mención en su análisis de las declaraciones de 2017 a su medio de comunicación de la (saliente) Sra. Martí i Jordar?

¿Cómo es posible que, salvo honrosas excepciones, sume su silencio profesional al oficial de los partidos con representación plenaria?

En términos de eso que llaman "olfato periodístico", ¿no consideró usted en su momento (o en el actual) que unas declaraciones del calibre de las emitidas por la Sra. Martí i Jodar a la Sra. Verdoy en su propio medio no justificaban una investigación periodística de calado?

¿Nadie en la cooperativa Fet A Sant Feliu valoró que ahí había una información de evidente relevancia local?

Habida cuenta que lo que dan a entender las declaraciones es de una gravedad que afecta al buen nombre de nuestras instituciones, ¿considera usted que este medio tiene margen para hacer una investigación periodística digna de esa definición?

Le copio las palabras en cuestión:

"Quines coses que no us agradaven d'ICV ara sí que es fan?
Temes d'estructura interna de l'Ajuntament. Hi ha moltíssimes coses en l'organització que no ens agraden: la manera com s'organitzen internament els departaments, qui es posa al capdavant, de quina manera es tria el personal... Nosaltres vam aturar algunes coses però ara estan fent el que volen. És una manera d'actuar d'ICV, que molta gent en diu clientelisme, que no ens ha agradat mai.

I des de l'oposició no ho podeu fiscalitzar?
Són temes que se solen resoldre amb un concurs públic que algú ha guanyat. El problema és que les bases són poc objectives o que el criteri d'avaluació d'una entrevista és subjectiu, i davant d'això poc hi pots fer.

Això ha passat en aquests dos anys?
Sí. Però no ho podem denunciar perquè està fet de manera veladament correcta. I no només ha passat en aquesta legislatura, també ens van 'colar' algun gol quan governàvem junts.

I no ho podíeu haver evitat?
Estant a govern, ho denuncies internament, perquè no cal que sigui una informació que traspassi a la resta del poble. Però no te'n surts perquè hi ha un concurs fet, amb tres fases d'examen. Una és més objectiva i les altres dues no ho són tant. Fent una entrevista algú pot aconseguir els punts desitjats. És un criteri subjectiu, però davant d'això no pots dir-hi gran cosa. És a dir que no es busca el millor sinó qui més t'interessa. I si són càrrecs de confiança no passa res, però de vegades ha passat en punts estratègics de l'estructura"

Saludos cordiales,
Dani
  • 7
  • 3
Josepa Camps
6.

Article brillant d'un bon dibuix a nivell català i santfeliuenc.

  • 5
  • 2
Disgustada
No entenc perquè procureu sempre aixafar les il.lusions d'uns pocs. En un món de hipocresia eren necessàries persones implicades, amb ganes, transparents i amb interessos clars per el nostre poble. Hem treballat molt dur aquests últims mesos i tal i com diu el meu pare, "si sembres, recolliràs". Deixeu-vos de crítiques malicioses O amb interessos ocults i alabeu la feina feta, el treball constant, la complicitat, la heterogeneïtat, però sobretot les persones amb idees clares i amb ganes de menjar-se el món com som nosaltres. Seguirem treballant fort. No ens etiqueteu. ViscA StFeliu!
En resposta a Disgustada
Claudi Sant Feliu
5.
Disgustada, no entens perquè aixafen les il.lusions? Jo tampoc. O sí? O si més no, em venen preguntes al cap: Podria ser que fos perquè treballen per altres? Podria ser perquè durant tota la campanya s’ha utilitzat aquest mitjà per criticar, utilitzant cròniques com a editorials, falsejant el contingut dels actes, etc contra Tots som Sant Feliu? Podria ser que no cal.librin el descrèdit d’utilitzar un mitjà de comunicació com a full propagandístic al servei d’ERC (articles més propis d’un publireportatge). Podria ser que no s’ha tractat gens malament a Comuns, per si un cas...? Podria ser que la gent de Tots som Sant Feliu no els importin gens? Podria ser? Tot pot ser. Fins i tot, crec que podria ser que es donessin compte que s’han passat de frenada i podrien sentir vergonya. Això sí, el mal ja està fet. El mal a l’altre. Jo em pregunto, han pensat en el mal que s’han fet com a mitjà?

"Una premsa cínica, mercenària i demagògica produirà un poble cínic, mercenari i demagògic."
Joseph Pulitzer
  • 16
  • 12
Disgustada Sant Feliu de Llobregat
4.
No entenc perquè procureu sempre aixafar les il.lusions d'uns pocs. En un món de hipocresia eren necessàries persones implicades, amb ganes, transparents i amb interessos clars per el nostre poble. Hem treballat molt dur aquests últims mesos i tal i com diu el meu pare, "si sembres, recolliràs". Deixeu-vos de crítiques malicioses O amb interessos ocults i alabeu la feina feta, el treball constant, la complicitat, la heterogeneïtat, però sobretot les persones amb idees clares i amb ganes de menjar-se el món com som nosaltres. Seguirem treballant fort. No ens etiqueteu. ViscA StFeliu!
  • 17
  • 8
josep lluis sant feliu de llobregat
3.

Benvolgut Jordi, parlar de CIU en les properes municipals no és informació o periodisme objectiu, sembla que hi ha un interès en malmetre el projecte de Tots som Sant Feliu, desconec els interessos, però en tot cas no s'ajusten a la realitat i al col·lectiu de persones diverses que hem donat suport a aquest projecte. Estic segur que la teva predicció no s'acomplirà i, en tot cas, ens citem per d'aquí a quatre anys. Cordialment

  • 29
  • 11

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat