El Machado més republicà rep un sentit homenatge dins dels actes de la III Setmana de la Poesia

Àngel Merino va apropar el perfil del poeta més intel·lectual i compromès amb el projecte republicà

Jordi de Amorós


El dia 22 de febrer de 1939 Antonio Machado moria a Colliure (França). A les seves butxaques van trobar un petit paper que deia “Estos días azules y este sol de la infancia”. Darrera deixava una terra en flames, una carrera  poètica pel record i la convicció de que la amb la derrota republicana s’estroncava qualsevol possibilitat de que aquest maleït país tingués el present i futur que els seus ciutadans mereixien.

Dintre dels actes de la III Setmana de la Poesia ahir va ser el moment per rememorar al poeta sevillà en el 75è aniversari de la seva mort; i es va fer a través d’un recorregut pel perfil més polític i republicà del poeta però també amb un petit recital de tot un seguit dels seus treballs (narratius i poètics) que ens apropen al Machado més intel·lectual i més vinculat al projecte republicà.
 

Un 14 d’abril a Segòvia, una tricolor i la Marsellesa de fons

L’obra poètica machadiana té prou pes per no necessitar més promoció (ara només cal gaudir-la amb la pausa necessària). Per contra, la seva obra en narrativa i més concretament el seus treballs periodístics i poètics vinculats al període 1936-1939 solen ser un objecte desconegut pel lector més corrent. Tal vegada per això calia ahir fer aquesta petita conferència (impartida per l’Àngel Merino) que ens apropa a la figura més implicada amb el projecte de renovació i modernització republicà.

En el bagatge intel·lectual del poeta s’havien dipositat tot un seguit de tendències i pensaments (a través de la tradició familiar) que el lligaven amb el corrent republicà (espanyol i sobre tot francès), el regeneracionisme, la Institución Libre de Enseñanza, la recuperació dels valors populars, etc... Amb tot això és comprensible el seu sentiment d’alliberament i exaltació el 14 d’abril de 1931 quan, juntament amb d’altres intel·lectuals i activistes, penjaren una vella tricolor a la balconada de l’ajuntament de Segòvia al ritme de la Marsellesa: el poble s’aixecava de manera pacífica per protagonitzar la seva pròpia “emancipació”.

Serà a partir d’aquest moment que el Machado més compromès es tornarà l’intel·lectual orgànic del nou estat republicà. Però la realitat conflictiva de la jove república el portarà ràpidament a veure el final del nou projecte; el conegut com Bienni Negre serà interpretat pel poeta com una negació dels seus orígens i una tergiversació dels seus anhels inicials. Arriba el 1936, arriba el moment clau, a l’alegria pels resultats de les eleccions del febrer (entesos com un retorn als valors del 1931) li segueix el cop militar, la traïció, els mercenaris (africans, alemanys i italians) i el crit amarg “Han vendido España”

És en aquest moment que el poeta deixa pas al cronista i defensor de la legalitat republicana; la seva producció poètica és minsa entre tot un seguit d’articles publicades al llarg de revistes i diaris com la mateixa Vanguardia de Barcelona. La seva figura s’aixeca entre les bombes i es torna la imatge d’un govern que es defensa i es replega; ara Madrid, després València, al final Barcelona, la frontera, l’exili... Colliure.

Oración por Antonio Machado


El recital, en consonància amb les aportacions biogràfiques anteriors, va ser una mostra de la seva producció literària del període en qüestió. Així als textos en prosa centrats en qüestions com “los señoritos” (“Contra el Señoritismo”, 1937) la recuperació de la tradició popular (“Escribir para el pueblo”, 1937), la defensa del pacifisme (“Alegato contra la guerra”, 1937) o la participació del jovent en la política (“Sobre política y Juventud”) li van seguir un recull breu de la seva producció poètica centrada en la temàtica del país en guerra (“El crimen fue en Granada”, “Miaja”, “Madrid”, “Trazó una odiosa mano, España mía” entre d’altres).

Ara, setanta-cinc anys després de la seva mort, encara provoca angunia i una tristor infinita veure com en aquelles dates tristes el feixisme més brutal va assassinar a tres dels nostres poetes més insignes: Federico afusellat i desaparegut, Miguel mort a una presó malalt i afamat i Antonio lluny de la seva terra. El seu destí, malauradament, va ser el presagi tràgic de milions d’espanyols!

El seu record de Federico (“El crimen fue en Granada”) va tancar aquest senzill però apreciable, emotiu i necessari record d’aquest poeta i intel·lectual republicà. ¡Que la tierra te sea leve!
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat