La teoria de la independència a escena, de la mà de Xavier Sala i Martín

La platea del centre Parroquial s’omple per veure en directe l’ economista i autor del llibre 'És l’hora dels Adéus?'

Jordi Ferrer

Abillat amb americana d’un color lila pujat, Xavier Sala i Martín, estava essent entrevistat a dalt de l’escenari, mentre el públic s’anava acomodant a la sala enmig d’un reverencial silenci. Al cap d’uns minuts, el pati de butaques ja s’havia omplert i la funció estava a punt de començar, amb el professor de la Universitat de Columbia, Nova York, ja desproveït de càmeres enfocant-lo a menys d’un pam i acomodant-se el micròfon sense fils. A l’escenari, una estelada, una pantalla de projecció i un únic actor disposat a fer tots els papers de l’auca, com sol passar ara en bona part dels teatres del país. Són temps de crisi encara. Al llarg d’aquesta master class sobre les raons pràctiques de l'independència, l’economista va fer de conductor, professor, expert, humorista, erudit i patriota. El públic, complaent i satisfet amb l’actuació d’una de les principals figures de l’independentisme mediàtic, va acabar aplaudint vivament i alguns, fent cua per tal que l’autor els hi signés l’exemplar de És l’hora dels Adéus? que havien comprat en el mateix teatre.

Teoria de jocs, metàfora bíblica i contingut planer

A Sala i Martín l’entén tothom, agradi o no, convenci més o gens. Llenguatge planer, exemples pràctics i una comparativa constant –per bé que maniquea- li permeten connectar amb el públic i mantenir-lo atent durant tota la conferència. Habilitats comunicatives i destresa verbal fora de dubtes.

Si el mite bíblic de “David i Goliat” va servir per obrir i tancar la conferència mitjançant una metàfora sobre les fortaleses dels dèbils i les debilitats dels forts i la conseqüent correlació de forces entre Catalunya i Espanya, la lògica del discurs de Sala i Martín va ser dicotòmica seguint les pautes metodològiques de la “teoria de jocs”. En la teoria de jocs l’estratègia canvia quan l’amenaça es converteix en realitat. .En el cas de les relacions Catalunya-Espanya, les amenaces d’Espanya sobre la independència de Catalunya es preveu que canviïn si mai s’arriba a assolir la independència. Segons aquesta teoria, abans que la independència sigui irreversible, Espanya segueix el principi “d’inconsistència temporal” mitjançant el qual amenaça a Catalunya amb arguments que busquen fer por i dissuadir. Un cop la independència fos irreversible, Espanya entraria en negociació.

Al llarg de la conferència, Sala i Martín es va dedicar a desmuntar, una per una aquestes amenaces: pensions; PIB; pagament deute; UE; euro; doble nacionalitat; control duaner; etc.
 
 “És l’hora dels adéus perquè volem prendre les nostres decisions”

Actualment els catalans som el 16% de la població espanyola, per tant la majoria de les decisions que es prenen a Espanya no afavoreixen els catalans. Aquestes decisions fan referència a la xarxa d’infraestructures, el model educatiu, el sistema judicial i el sistema de negocis. Xavier Sala-Martín remarcava que “encara que ens independitzem, Catalunya es podrà equivocar en prendre les decisions, però serà Catalunya qui les haurà pres per ella mateixa”.

En aquest sentit el plantejament de la conferència es basava en el desmentiment de mites. Primer el de David i Goliat, després els de les amenaces a una Catalunya independent o a la viabilitat d’existir sense l’empar de l’Estat espanyol. Els diferents escenaris contemplats pel conferenciant desembocaven en elecció, en posició, en preferència i finalment en guanyar o perdre. Com en les competicions esportives nord-americanes, l’empat no es contempla com a concepte. Al ser preguntat sobre “Què passaria si les reaccions d’un dels actors implicats no respongués a criteris lògics o  esperats i es deixés endur per les emocions?” va venir a dir que pot passar que un dels actors (Catalunya o Espanya, per entendre’ns) no actuï des de la racionalitat, fet que en desaconsellaria una relació estable. Aquesta va ser la darrera pregunta de l’acte i eludia en part a la solidesa argumental d’un Sala i Martín, expansiu i didàctic.

Les peces del trenca-closques

Fins aquell moment, tot havia encaixat a la perfecció. Cada argument es reforçava amb dades demostrables i fets fefaents. Tot argumentat. Tot lògic. Cada factor d’anàlisi se sotmetia a la comparativa Catalunya/ Espanya on el resultat sempre n’era la diferència. La idea força de la conferència era precisament aquesta: “és l’hora dels adéus perquè volem prendre les nostres decisions”. Cap estirabot ni comentari bel·ligerant. Còmic, murri, àcid, sí. Inoportú o foteta, no. Ni quan va haver de negar tres vegades per interpel·lació d’un assistent que “Espanya ens roba”, expressió que no considera ni precisa ni oportuna. Al respecte va preferir emprar el terme “que no ens prenguin el pèl”. Menys connotada, més elegant. Més vinculada a la idea de no abusar de la minoria que no pas a la d’espoli fiscal.

Procés, unitat i il·lusió

La teoria de jocs ha tingut molta prèdica en el camp de l’economia i de la ciència política, especialment en les universitats nord-americanes i els cercles liberals. Un dels màxims exponents mundials en el camp de l’economia matemàtica n’és l’actual Conseller d’Economia , Andreu Mas-Colell. Segons Sala i Martín, un dels millors valedors del procés independentista i un dels dos noms propis que va destacar. L’altre nom va ser el d’Artur Mas. En la part final de l’acte Sala i Martín va fer un clam per a la unitat i l’enfortiment del procés. Acte seguit va interpel·lar al públic demanant-los que mantinguessin viva la il·lusió per a construir un nou estat.

Consulta la galeria d'imatges de l'acte aquí.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat