Reinventant les coples

La cantant catalana Maria Rodés sorprèn al públic de Els Pagesos amb versions de les coples clàssiques

Este querer es un castigo

castigo que yo deseo 

Tengo miedo
 

Mireia Mullor

Llum tènue i copes a mig beure. La gent comença a agafar les primeres posicions davant de l’escenari del bar Els Pagesos de Sant Feliu. Malgrat el retard de més d’una hora, l’espai està ple i els seients escassegen. Els més desesperats per apropar-se a l’escenari encaixen els tamborets negres del bar per tot arreu, fent impossible la via d’entrada (o de fugida).


L’expectació del públic, alimentada per l’espera, pot venir des de dues vessants: escoltar la privilegiada veu de l’artista catalana Maria Rodés, o bé emocionar-se amb les coples clàssiques de llegendes com Rocío Jurado o Lola Flores. Ara bé, unint aquests dos conceptes, obtenim un projecte que Rodés va presentar fa tot just un any, Maria canta copla, una nova mirada molt personal sobre aquest gènere tan pròpiament espanyol.


Passades ja les deu de la nit, Maria Rodés apareix a l’escenari amb la guitarra a una mà i l’ampolla d’aigua a l’altra. Confessa estar passant un post-refredat, cosa que li farà parar al mig d’alguna cançó. I no és l’únic que la preocupa durant el concert, ja que les premonitòries lletres de les cançons que interpreta semblen perseguir-la des de fa un temps, com ella mateixa explica mentre para per beure aigua.


- Agua que no has de beber déjala correr... Això no sé com prendre-m’ho. La pròxima cançó és sobre la mort, no sé si l’hauria de cantar.


La naturalesa amb la que Maria Rodés connecta amb el públic s’incrementa amb les seves versions de cançons tan pròpies de la cultura popular espanyola com Pena, penita, pena o Tres puñales. Les lletres d’aquestes coples adopten nous significats sota la suau reinterpretació de Rodés, canviant la fervorosa passió i l’actitud flamenca de la copla pel seu estil delicat més semblant a un murmuri que no pas a una declaració incontestable. Les copes ja estan pràcticament buides, i la Maria canta el bis, amb els ulls tancats i movent amb elegància els dits per sobre les cordes de la guitarra. Ningú no s’ha mogut del seu lloc, potser temorosos de que algú l’ocupi. Els aplaudiments finals s’allarguen mentre l’artista deixa l’escenari amb aquest punt de timidesa que també caracteritza la seva música. I ara també, a les seves coples modernes. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat