Sordcecs i procés

Vull parlar de coses que no es diuen. Arran d’una visita al Parlament en tinc ocasió de pescar-ho. Vaig amb una delegació presidida  per Ricard López, cap d’Apsocecat, una entitat de sordcecs severs. Em demanen que els acompanyi a rel d’unes jornades molt interessants sobre la nostra disca doble. Volem oferir conclusions a la president del parlament. La gravetat amb què no s’atén els sord cecs  més indefensos de la nostra societat clama al cel. De seguida, hi ha bon rotllo. Es nota que ella no és exactament una política professional. Carme Forcadell, no solament és receptiva, sinó que suggereix nous camins. Naturalment, tothom s’hi entusiasma. També fem una visita a l’hemicicle. Sec en una butaca qualsevol, fins aleshores, no l’he visitat mai. Li dic a l’uixer que potser sec a la cadira on seia el germà de Franco. L’home, molt amable,  se n’estranya. Tant bon punt li explico la història, vol comprovar-ho. Gairebé ningú no sap que ERC, després de la esclatant victòria del 31, el coronel va posar a les seves llistes l’aviador Ramon, el germà de l’innombrable. Poc després, retornem a Sants, la seu de l’entitat. Així, doncs, anem a l’essencial. Les suggerències de la presidenta del màxim organisme del país, denoten un nou llenguatge. Sobretot, una política de més proximitat i confiança amb les classes populars. Ho tinc molt clar, el país creu més en les seves institucions si no hi manen els partits exclusivament. Indiscutiblement, els partits tradicionals frenen les ànsies de justícia i democràcia de la gent. Només cal veure què s’ha fet amb les lleis catalanes de la pobresa, etc. Estic convençut que cap president del Parlament ha suggerit tantes idees al president d’una modesta, però, alhora importantíssima entitat.  Oi més quan es fa càrrec de la formació, màxima autonomia i integració d’un menudíssim segment de la societat. Parlem de sordcecs que necessiten molt de suport. Sense el seu reconeixement, la feina d’intèrprets i mediadores, mai cap institució les reconeix. Per tant, de debò que no es reivindiquen frivolitats.

Naturalment, no sóc ingenu en una societat rotundament invisible, les dificultats de la qual són extremes.

Ara bé, els qui manen han de donar exemple. Han de superar els bons propòsits i les fotos partidistes i comprometre’s. Per descomptat, els vells partits són els més desautoritzats, en virtut del seu suport exclusiu a les elits.  Coneixeu algun patró de la banca que es ruboritzi davant d’un govern central que col·lecciona ja més de set-cents imputats als jutjats? Com podem permetre tanta incompetència entre els qui ens manen? Com es predica amb l’exemple davant tanta impunitat? Sobre el paper, els qui critiquen que ERC va amb els xiquets que callen el 3% tenen raó. Però, no és menys cert, Artur Mas és qui arrisca amb les aspiracions del poble. L’esquerra critica que el PdCAT ho fa perquè ja no té més opcions. Els dono la raó, però, el mèrit és que ho fa essent  president de la Generalitat. En canvi, cap president dels  tripartits no va donar mai la cara per l’estatut de Miravet, esquarterat al Congrés. Quan el president Montilla parla dels catalans emprenyats, ell parla de gent desafecta. Quan ho vaig sentir per primer cop, vaig quedar estupefacte. Quina mena de catalanisme defensa el nostre Honorable amb eines verbals dels falangistes? En unes altres paraules, els indepes mentre són minoria, es toleren. Quan són majoria, llavors són il·legals si legislen. Ni tan sols essent transversals, els indepes no mereixen cap consideració de ningú, flipo. Al capdavall, de tots els altres partits, no n’hi ha cap que porti mesures per combatre lacres. Només aspiren a fer reformes al marge del debat ciutadà. Encara pitjor, donen suport al govern més corrupte de la democràcia  hispànica. Entitats com Òmnium o ANC fan debats que posen nerviós l’administració de l’estat.  En canvi, hi ha partits que encara els encanta que visquem dins la dinàmica de totes les administracions. De fet, gràcies a aquesta dinàmica, la corrupció  fa patxoca. I encara tenen la barra de dir-se liberals o socialistes.

Quant a la divisió de l’esquerra, la culpa la té la centralitat del país. Tothom vol ocupar-la, felicitats pel qui la guanyi. Els qui demanen un nou tripes, fan vella política. Els qui s’encaparren dins la casta, no aporten novetats. Naturalment, refermo les meves conviccions independentistes. Ara bé, no em preocupa el si, sempre creixerà en l’adversitat. Allò que és preocupant és el no en mans d’advocats i jutges. Saben que sense bilateralitat, les coses no xuten. Els unionistes poden tirar de legalitat i tota la pesca. Però, sense un relat per a tothom, el discurs desintegrador dels indepes infecta. Els qui somien una Espanya feta a través de diaris des de Madrid, no hi toquen. El no del PP és administratiu, massa adinerat. En canvi, els altres no,  busquen com aprofitar-te’n del Principat. Com s’entén que els nostres sociates defensin federalismes si no defensen la seva pròpia nació?  El PSOE sempre té al·lèrgia quan les innovacions vénen de Barna. Quant  a ciutadans, progressen adequadament. Ara ja pensen en dur una llei al Congrés perquè un manaia no s’hi estigui més enllà de vuit anys, quin descans. El poble vol estratègies clares, projectes que integrin un futur. Qui vagi en aquest camí, potser no guanya, però, té coherències democràtiques. D’aquí un temps, Carme Forcadell no serà presidenta del Parlament de Catalunya. Ara bé, el seu tracte ha de ser referència per al futur. Vull que el trens xoquin. Així sabrem qui és qui. Us ho asseguro, des del tripes Margall, les coses no xuten. No cal ser sord ni cec per a veure-ho. En canvi, ho sóc i ja veieu com rutlla l’assumpte. Aquí, indepa o no, som l’ase dels cops, senzillament perquè no volem ser espanyols. Per això, de debò, sóc radical o separatista? De veritat, encara flipo.

Comentaris

Rossend Sant Feliu de Llobregat
1.

El felicito per l'escrit. Es ben cert tot el que explica. I m'en alegro perquè els varen atendre correctament com té que ser.
Una cordial salutació.

  • 0
  • 2

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat