Discutir

Fa molts anys, més de tres-cents, i més de dos mil, a l’antiga Atenes, va néixer un savi, el més savi, segons l’Oracle de Delfos. Es deia Sòcrates, i va significar com cap altre un abans i un després en la història de la filosofia, fins al punt que avui dividim els filòsofs entre els presocràtics i la resta. Potser l’adagi més popular de l’atenenc és el famós “només sé que no sé res”. La pitonissa l’havia assenyalat com el més savi, i un incrèdul Sòcrates, després d’algunes indagacions, va arribar a la conclusió que era justament perquè, al contrari que la resta de savis “oficials”, ell no creia saber més del que realment sabia. Dedicar la vida a evidenciar l’error d’aquells que es creuen savis sense ser-ho, i fer-ho mitjançant la raó, potser li va servir per una fotesa com marcar l’esdevenir del pensament i la cultura occidental. En canvi, no li va servir per evitar que els seus conciutadans el jutgessin i el condemnessin a mort. De fet, molt possiblement hi va contribuir. Una cosa és reconèixer la pròpia ignorància i una altra molt diferent és ajudar a que algú altre també reconegui la seva. Segurament no és la millor manera de guanyar un premi de popularitat.

Però a Sòcrates els premis de popularitat no li importaven gaire. A ell li encantava discutir. I ho feia formulant preguntes per, junt amb el seu interlocutor, anar desmuntant tot allò que creien saber. Es tractava d’anar destriant, poc a poc, el gra de la palla. D’aquesta manera, adonant-se de la pròpia ignorància es pot anar construint un coneixement realment sòlid.

A nosaltres també ens encanta discutir. És una de les nostres activitats favorites de tots els temps. A casa, a la feina, al bar, en un sopar, amb els amics, amb la família o amb gent que acabem de conèixer. Podem discutir sobre si s’han de punxar les botifarres abans de posar-les a la graella o sobre relativisme epistèmic. Sobre futbol o sobre moral. De fet, en una mateixa discussió podem començar parlant sobre com cuinar salsitxes i acabar plantejant-nos les condicions de possibilitat del coneixement.

Segurament podríem dir que discutir és un dels nostres passatemps més vells. Inclús que forma part de l’essència humana. Potser perquè la discussió respon a la dialèctica entre dues ànsies irreconciliables, la de diferenciació individualista i la d’acceptació social. Una dialèctica que es deriva de la nostra condició d’éssers lliures i alhora socials. I a més, som hereus de Sòcrates. És estrany però, que tant com ens agrada discutir, no ens esforcem una mica més en recordar el mestre, el gran discutidor.

Hem de reconèixer que de vegades només discutim per gust, sense cap altre objectiu que la pròpia discussió. Però quan pretenem que un debat sigui productiu i que vagi més enllà del mer plaer de la discussió; quan, en participar en una discussió, volem aportar coneixement o elements de convivència, cal que el nostre discurs sigui racional. En cap cas nego el valor de la irracionalitat. És evident que sovint la base explicativa de moltes de les nostres accions és irracional. Som així, és inútil negar-ho. Ja ho deia Pascal (no la Marta, sinó el Blaise), el cor té raons que la raó no entén. Però no contestem glorificat a matines, si les teves raons vénen del cor, no intentis fer veure que vénen del cap, car això és una forma de demagògia.

Com qualsevol activitat social, discutir comporta unes normes intrínseques de funcionament, que han de ser respectades per tal d’assolir l’objectiu. No respectar-les significa, com es diria en ètica aplicada, la corrupció de l’activitat. Quan discutim, el que fem és, bàsicament, intercanviar i confrontar, mitjançant el discurs, diferents punts de vista sobre algun tema. Si l’objectiu és arribar plegats a alguna conclusió i anar avançant així en el nostre coneixement del món o en la qualitat de la nostra convivència, millor no saltar-se massa semàfors vermells, sota el risc d’estavellar-nos. Entre aquests semàfors, a banda del de no confondre arguments emocionals amb arguments racionals, en trobem alguns de molt elementals, que tenen a veure amb el respecte mutu, la bona educació, els decibels i el parlar i deixar parlar. Crec que tots els coneixem i que tots ens els saltem massa vegades, per desgràcia.

Però aquí volia parlar d’altres normes de tipus més metodològic. Per exemple, una norma metodològica bàsica és la de detectar conceptes, específics o generals, que no tothom utilitza o interpreta igual durant la discussió i mirar d’acordar una definició comuna. És difícil que un debat sigui racional si cadascú entén i utilitza de manera diferent un mateix concepte. Més si és un concepte clau.

Una altra norma fonamental és la que ja he apuntat més amunt: els discursos han de ser racionals.

Tot això pot semblar molt obvi, però la majoria de vegades que fracassa un debat que podia haver estat útil, és degut a que algú, o tothom, se salta alguna d’aquestes normes i, el que és pitjor, no està disposat a deixar de fer-ho.

Fa uns dies, en el transcurs d’un intens debat que va rebentar el sonòmetre, va emergir una interessant pregunta d’entre el soroll: què és un argument racional? Penso que aquest és un d’aquells conceptes generals que cal tenir clars, possiblement un dels més importants i fonamentals. Com que feia estona que ens havíem saltat el semàfor dels decibels i ja era massa tard per frenar i resoldre-ho en aquell moment, intentaré exposar aquí el meu punt de vista, que per altra banda, és en aquest sentit bastant ortodox.

Un argument és, bàsicament, un raonament. Més concretament, es pot definir com un conjunt de premisses de les quals se segueix una conclusió. Ho podem complicar tant com vulguem, però, en poques paraules, això és (o a això es pot reduir) un argument.

Un seguit d’arguments conformen un discurs. Només si els arguments que s’utilitzen són racionals i estan convenientment lligats, sense incoherències ni contradiccions, el discurs serà racional.

Un argument, per ser racional, d’entrada, ha de ser formalment vàlid des del punt de vista lògic. I per ser-ho ha de complir només una condició: si totes les premisses són vertaderes, la conclusió també ha de ser, necessàriament, vertadera. És a dir, que de les premisses se segueixi necessàriament la conclusió. Si l’argument que estem fent servir no compleix aquesta condició, ja no cal que seguim mirant el seu contingut. Senzillament l’argument no serà lògicament vàlid i no el podrem fer servir en un discurs racional, perquè estarà incorrent en algun tipus de fal·làcia.

Per exemple, si diem que “tots els homes són mortals (1) i Sòcrates és un home (2); per tant, Sòcrates és mortal (3)”, estarem davant d’un argument formalment vàlid. És evident que de les dues premisses (1) i (2) se segueix la conclusió (3). Si, en canvi, diem que “tots els homes són mortals i Sòcrates és mortal; per tant, Sòcrates és un home”, l’argument no pot ser considerat vàlid, perquè de les premisses no se segueix necessàriament la conclusió (Sòcrates podria ser un gos).

Així doncs, el primer que cal és assegurar que els nostres arguments siguin formalment vàlids. Però amb això no n’hi ha prou. Un argument pot ser impecable en quant a la seva validesa formal però ser fals en quant al seu contingut. Per exemple, si diem que “tots els homes porten barba i Sòcrates és un home; per tant, Sòcrates porta barba”, tindrem un argument que és lògicament vàlid, però fals en el seu contingut. És un fet que existeixen homes que no porten barba; per tant, la premissa segons la qual “tots els homes porten barba” no és certa i aleshores l’argument és fals, encara que la conclusió (que Sòcrates porta barba) sigui, efectivament, certa. És a dir, que tampoc aquest argument podria formar part d’un discurs racional, en aquest cas no per la seva manca de validesa lògica, ja que és formalment vàlid, sinó perquè no es correspon amb la realitat, i això ens portaria a futures contradiccions o incoherències.

Per anar resumint, el que es fa en un debat racional és confrontar els discursos per posar a prova la seva força argumentativa. En llatí, “discutere” vol dir dissoldre o resoldre, que ja ens diu molt del significat del nostre “discutir”. Però el seu origen etimològic ens porta a l’acció de sacsejar quelcom per separar-ho, que és el que feien els romans amb les plantes per veure si les arrels eren sòlides. Discutir és, justament, sacsejar els discursos per veure si els arguments són sòlids. És fer passar els arguments per la prova del cotó i comprovar fins a quin punt són sòlids, és a dir, vàlids i vertaders. Per tant, ningú, en el transcurs d’una discussió, s’hauria de sentir ofès quan el seu interlocutor sacseja racionalment algun dels seus arguments. Com ningú s’hauria de sentir acusat només pel fet de sacsejar els arguments emprats pel seu interlocutor, perquè en això, precisament en això, consisteix discutir. I no és cap mena de paternalisme, ben al contrari, un paternalista no discuteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat