DUIcidi?

He defensat el dret a decidir (d-a-d) com la via per a una consulta sobre la independència.

Crec que la mobilització del 1-O va ser un èxit i que la gent que ho va organitzar va fer un treball bo. La solidaritat de moltíssima gent al voltant d'uns col·legis en risc va ser una cosa que recordarem sempre. Vaig poder viure-ho de prop, se'm va contagiar bona part de l'entusiasme de la gent com se'm contagia l'actitud tants manifestants que defensen al carrer el d-a-d i les llibertats. Crec que les càrregues policials van ser un gravíssim error, doncs el referèndum hagués estat (sense càrregues) un referèndum que no reunia les garanties suficients com per iniciar una via ràpida a la independència.

Dit tot això, i reconeixent que l’1-O el d-a-d i l’independentisme es va enfortir… Els esdeviniments emocionals no canvien massa ni la correlació de forces preexistent, ni els camins posibles per continuar avançant en el d-a-d.

Vull comentar-ho, per completar altres opinions meves fetes recentment.

No vull que em comptin com algú que dóna suport a la DUI perquè ni en el meu cas ni en el de molts altres això és veritat. No crec que es pugui fer la translació del 80% que estava a favor del d-a-d com si tots estiguin a favor de la DUI. Fer això és enganyar-se i caminar cap a la independència saltant-se etapes, dividint les pròpies forces, i sense possibilitat de guanyar.

Una DUI exprés significa malmetre a les primeres de canvi uns recursos que han costat molts anys de anar acumulant. Una DUI ara es una aventura que mostra feblesa en un moment on tant el d-a-d com l’independentisme han obtingut un èxit important.

M'explico:

1.- No s'ha consolidat el moviment perquè només es porten 5 anys de mobilització i això és poc per un procés com aquest.

2.- No estava clar per molts que vàrem donar suport a l'1-O que les lleis aprovades en plan "chapuza" (6 i 7 de setembre) no fossin sinó pretextos per poder aconseguir un 1-O reeixit.

3.- Una cosa es el d-a-d i altre cosa ben diferent es la DUI (o passos que vulguin cremar etapes sense prou suport ni aliances).

Però Puigdemont i Junqueras (sembla) han posat la directa convençuts que és ara o mai.

La meva impressió és que tanta precipitació no serveix per consolidar el que tenim.

Em sembla que és un aventura creure que es pot guanyar sense el 60% de la població donant suport la estrategia, i sense tenir el suport dels sindicats majoritaris, i sense cap país europeu que reconegui la DUI.

No estem per a aventures perquè ja hem estat traïts en diverses ocasions de la nostra història, fiant-ho quasi tot a un suport estranger que no va arribar.

No es tracta de fer-nos estimar, ni de ser els més pacifistes (que també)… Es tracta de guanyar més democràcia i llibertat (per la via indepe o per la federal), i de fer-ho amb els menys riscos i amb les màximes possibilitats.

Des d'Enrico Berlinguer el 1974, sabem que calen amplies majories per avançar per una via pacífica cap un major aprofunditment democràtic quan un està en inferioritat de forces.

PD1:- Dir que el carrer és nostre és una temeritat perquè el carrer és fàcilment terreny abonat per a elements provocadors. El carrer serveix per a moments concrets.

PD2.- Dir que no farem un pas enrere és una altra consigna inútil: de vegades cal retrocedir reorganitzar-se durant un temps i tornar reforçats.

PD3.- He iniciat un blog amb més temes, municipals preferenment, a l’adreça: jordisospedra.blogspot.com.es

 

 

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat