En agraïment als Comitès de Defensa del Referèndum a Sant Feliu

No disposo d’un gran currículum com activista polític ja que sempre he estat un ciutadà espectador, un actor circumstancial. Era massa adolescent en els últims anys del dictador per haver fet, durant el batxillerat, quelcom més que alguna corredissa pel Passeig Bertrand amb uns quants guàrdies civils al darrere o alguna que altra manifestació per les Rambles de Barcelona en l’època universitària. Tot plegat poc lluït.

A la transició vaig complir el meu paper de votar esquerres, PSUC era el més atrevit aleshores, recollint amb entusiasme la tradició familiar d’apuntar-nos sempre al bàndol dels perdedors.

I el dia 1 d’octubre vaig tornar a ser espectador, privilegiat, dedicant 20 hores de la meva vida a fer “bulto”, primer al col·legi lectoral del CIFO i després passar la resta del dia al del CAS. A Sant Feliu aparentment no va passar res o quasi bé res, llevat d’una breu batussa al Martí Dot amb els Mossos que sortosament no va anar a més per la intel·ligència i professionalitat d’un caporal.

I vaig poder veure moltes coses.

Vaig veure arribar les urnes, rodejades d’un silenci reverencial i d’una organització acurada com no veia des de que a l’institut ens passàvem revistes ciclostilades amb les darreres consignes del PCE i del PSUC. I vaig veure quasi vint hores desprès sortir les actes de l’escrutini a cavall de dos motoristes, en un ambient d’eufòria i de relaxament de la tensió acumulada, entre càntics i repartiment de clavells. Era el merescut resultat després de moltes setmanes de treball. Era, fou, una victòria incontestable sobre l’aparell estatal.

I entremig vaig veure cues llarguíssimes per votar, de gent de totes les edats i condicions. Cues com la del Ateneu on circulaven paperines de xurros que no se sabia qui havia comprat però que escalfaven la panxa i feien més entretinguda la llarga espera.
Ben cert que això del menjar va ser una constant, els membres de les meses varen ser proveïts de tota mena de menjar i beure, acotxats per tothom com a sacerdots de la litúrgia democràtica.

Vaig veure joves, nois i noies i de no tant joves, integrants dels CDR, els Comitès de Defensa del Referèndum, enfeinats organitzant-ho tot i barallant-se amb qui fes falta per garantir la netedat de la votació. Vaig veure joves posant els seus mòbils, els seus tablets i ordinadors portàtils generosament al servei de la democràcia. I els seus coneixements tecnològics per lluitar contra els intents de les forces d’ocupació de tombar el sistema de cens universal, de destruir-ne les garanties que alguns superbs reclamaven.

Vaig veure gent gran i gent jove, famílies senceres votant amb la il·lusió a la cara i la determinació als ulls. Acostant-s’hi i tocant amb reverència les urnes tant de temps anhelades i fen-se “selfies” i guardant-se a la butxaca una papereta de “record”. Eren aquelles urnes amagades a Elna, poblet de la Catalunya regalada als Borbons francesos pels Borbons espanyols i de tant colpidor record per a les dones fugitives de la Guerra Civil.

I conforme avançava el matí i arribaven les primeres imatges dels assalts dels “piolins” als col·legis electorals a Sant Julià de Ramis o a l’escola Ramon Llull a Barcelona, vaig veure gent que un cop havia votat es quedava fent guàrdia a les portes dels centres de votació enganxats als mòbils i mostrant-se els uns als altres les barbaritats que en nom de l’estat espanyol i amb l’excusa d’una legalitat caduca, injusta i manipulada al servei del règim del 78 i dels seus depredadors i lacais.

I vaig veure la gent horroritzar-se pel salvatgisme de l’actuació repressora i la vaig veure compartir amb un somriure les petites victòries, quan en llocs, com a Berga o a l’escola Diputació, les forces estatals eren rebutjades i la votació continuava. I ho vaig compartir amb gent que en prou feines coneixia de vista i que ara ens saludem amb un somriure de complicitat quan ens creuem pel carrer.

I vaig veure gent políticament significativa de la ciutat votant emmurriats, palesant la falta de garanties, però votant al cap i a la fi, exercint el seu dret democràtic de ciutadans lliures. Tot aferrissadament defensat per ciutadans i ciutadanes que els havien passat, literalment, per l’esquerra. Ells també son part dels 2.3 milions de ciutadans que varem poder votar i que donen legitimitat al referèndum.

I l’aparició de lideratges joves i potents, quan a primera hora de la tarda la tensió i els nervis van pujar arran de la notícia, per sort infundada, de la presència de les forces d’ocupació a la ciutat. Lideratges joves que ben comunicats entre ells, donaven notícies veraces i repartien consignes, enfilats on podien perquè tothom els escoltes la veu enrogallada. I tothom els feia cas.

Lideratges que van mantenir el coratge i la fermesa durant la llarga tarda, quan els minuts semblaven hores i les hores dies. Quan a cada cantonada vèiem un “secreta” quan semblava impossible arribar a les 8 i fer el recompte. Ells van contenir i organitzar aquesta tensió i, malgrat el que diuen els mitjans de manipulació, defensant amb ungles i dents la legitimitat de la votació mentre votaven bombers aplaudits i gent en cadira de rodes aplaudida, i gent que venia de col·legis on la democràcia havia sigut robada i gent corrent perquè se’ls feia tard. I com que encara hi havia gent per votar es va tancar mitja hora més tard. Perquè tothom pogués votar. Democràcia en estat pur.

I voldria parlar del govern d’esquerres de la ciutat, del que van o no van fer els dies abans i durant el dia 1. Però no tinc ganes de fer-ho ara, tots hem de reflexionar amb més calma i més distancia sobre això si els esdeveniments ens ho permeten. Només vull parlar i agrair als CDR la feina feta, que ens ha carregat de dignitat i de força per somniar en una República social, en l’oportunitat de construir un nou país. I encoratjar-los a mantenir i aprofundir aquesta organització i energia. Seran molt necessaris per fer la nova política del segle XXI. Gràcies a tots per fer-nos sentir orgullosos.

Comentaris

Antoni Sant Feliu de Llobregat
2.
A força d´utilitzar les teories de Goebbels i la abstenció a participar en el referendum del 1-O, han lograt fer-nos dubtar de la legalitat d´aquest referendum i de si el Parlament estaba legitimat per declarar la independencia. Una vegada lliures de les influencies demagogiques de l´unionisme mes degradat, ens podém donar compte que essent fidels al principi democratic de que la sobiranía rau en el poble, no cal que es faci un referendum "legal" o "no legal" per fer saber el que vol o el que no vol als politics que legitimament ens representen en el Parlament de Catalunya. En circunstancies normals i en un estat democratic el propi president del govern espanyol hauría de ser el primer interesat en saber si a catalunya hi ha una majoría de ciutadans que volen la independencia. Peró davant la falta de democracia i davant dels impediments brutals perqué es fes el referendum, una majoría parlamentaria está de sobres legitimada per fer el que ha fet i encarregar al govern de la Generalitat, que faci tot el que faci falta per convertir Catalunya en una republica independent.
  • 7
  • 0
Cristina Sans Sant Feliu
1.

Bravo per l'article! Un dia inoblidable! Gràcies per posar-ho per escrit!

  • 6
  • 2

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat