Tot un poema

Em llegeixen un article d’en Punset. Sóc en un conegut establiment cultural de Montjuïc. Fa bastanta rasca, qui llegeix l’article ho fa amb un braó especial. Ara no recordo com es titula. En canvi, sí que sé que és un diari en castellà de Barcelona. L’home ja té 82 anys. Pel que sembla, la seva vitalitat literària rutlla. No sabia que era del Priorat. De sobte, recordo l’últim cop amb vista que hi vaig ser. Faltaven un parell de setmanes per casar-me. Vam dormir a Creixells, a casa de la tieta d’un dels nostres amics. L’endemà vam baixar a la Vilella Alta. Recordo com omplíem garrafes a la cooperativa de Gratallops. Mai més en vaig tornar a veure d’aquell vi tan personalíssim. Massa poderós per a un cos com el meu, excessivament tou i sensible. En el retorn, sota una pluja pertinaç, el ronc de la furgoneta era alegre. Desgranàvem sentimentalismes sense tristors.

En canvi, Eduard Punset confessa que és de la Vilella Baixa, la qual cosa m’atrapa. Fa unes consideracions molt pertinents sobre la separació de poders. Ara bé, no explica què hi ha en aquest cordó umbilical entre polítics i jutges. Apunta el mal, però, no introdueix com millorar eines aquí. No em consola gens ni mica  quan s’esplaia amb les institucions europees de justícia. Preferiria més crítica i menys idolatries. Sabem que la transició com la repressió d’ara, és un bunyol escandalós. Ja se sap, la unitat d’Espanya els perd. Naturalment, és un anguila que coneix l’aigua que corre pels prats de la pell de brau. També fa una incursió sobre el seu passat polític. Molt suggestiva la imatge que sempre duu al damunt el passaport. Una manera molt subtil i alhora clara, de com prefereix ser sempre un demòcrata abans que caure en el fang de les ubèrrimes nacionalitat ibèriques. Les banderetes hi són, no cal aixoplugar-s’hi per sistema. Al capdavall, sense drets i obligacions, la corrupció sempre passa de puntetes. Tot i així, la seva catalanitat és una devoció que l’empeny. Recorda el periple de molts intel·lectuals  del país que acaben radicalitzant-se democràticament dins la vellesa. Curiós, sempre gràcies a la guàrdia civil i els socialistes. A Espanya, només es fa oposició si són a punt de manar. La resta és l’imperi de la llei, i així ens va.

De moment, les elits se’n surten prou bé. Res de nou en una societat on l’ètica no es premia mai. L’altra consideració és la que ell, personalment, ja no vol callar més. Que ja n’hi ha prou d’atorgar als altres el discurs. Passa sovint entre la gent discreta i intel·ligent. Però és gent d’una sinceritat que espanta. Tot això que diu m’ha sorprès. Sempre vaig mirar-lo com un home de la transició al servei d’uns interessos prou concrets. Ara bé, mai no vaig saber dilucidar-los. En canvi, ara ningú no es recorda de Lluís Maria Xirinachs. Al Senat, quan va ser a l’Entesa dels catalans amb en Candel i Cirici, ja van dir-nos els límits d’aquelles institucions. En canvi, Montilla va preferir fer un cafetó en un moment d’indignitat. En aquella època, ningú com aquest frare a l’hora de dir-nos que el nostre benestar era trampós. Ara tothom s’amaga dins les lleis per tal que no el pesquin en els seus anhels polítics més íntims. La legalitat permet que els corruptes tinguin millor defensa  jurídica que els indepes, tot un poema. Com veieu, Eduard Punset no és tan ingenu com el pobre frare tan ben recordat. Tot i així, honora molt que hi hagi personalitats que facin dissabte amb la seva honradesa.

Qui em llegeix l’article és una veu femenina prou indignada. Pel meu gust, fem massa política des de la indignació. En canvi, hi ha altres persones que parlen de vehemència desfermada. En tot cas, faria bé la fauna política d’acostar relats. Ens agradi  o no, els jutges ens roben la democràcia. Comptat i debatut, els batibulls de les últimes setmanes colpeix moltes persones. Més que mai escoltem ràdio i xarxa, a més a més, de fer feines extres. Amb tot la serenitat ni tan sols  aquesta bellíssima persona  del Priorat pot abridar-la. Definitivament, el país és un incendi inabastable.   

Comentaris

Jaume Serna Sant Feliu de Llobregat
1.
Gràcies Agustí per la teva finura de pensament que ens ajuda a veure amb la ment mes que amb ela ulls. El teu sentit rebel a l'hora que critic, es força oportú en uns moments tant embolicats en la gestió però tant clars en el sentiment. M'ha sorprés el Punset. He tingut la sensació de que com a bon socialista jugava al "sol que mas calienta". Es prou intel·ligent com per adonar-se que la deriva dels antics companys no te cap altre justificació que mantenir el cul a la cadira.
Tant de bo que amics socialistes a qui estimo se n'adonin de que no es honest anar a fer el café al bar del Senat a l'hora de decidir, que potser es hora de canviar de bar o de deixar de prendre café tant carregat de malta.
  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat