Gent gran i 155

El proppassat 22 de novembre, l’Auditori va parlar sobre la gent gran. Josep Moya va exposar resultats sobre un estudi entorn del bon tracte. I més quan també ho fa extensiu entre persones vulnerables i fràgils. Feina interdisciplinària que convida a la reflexió. Mai no li estarem prou agraït al doctor Moya per la seva perseverança. D’una banda, com les institucions viuen cada cop més al marge dels seus usuaris. Com els professionals cada cop viuen amb menys recursos. Com les persones grans viuen cada cop més isolades. Com les persones amb discapacitat cada cop som més invisibles. Finalment, com els partits polítics  instrumentalitzen  guetos que volen controlar. La gent gran sobreviu com pot la triple essa. És a dir, com podem evitar la vida solitària. Com lluitem per no estar sols. Finalment, com administrem la nostra soledat.

Com a persona sord cega, comparteixo la triple essa de les persones grans. Solitari, sol i soledat. Tres coses que vivim quotidianament. Les persones amb discapacitat hi afegim una marginació més o menys amable. Al capdavall, no puc permetre’m desbarrar sobre la discapacitat. Agradi o no, el tast és isolament i gueto. L’envelliment ens duu a la vida solitària. El dolor i la malaltia ens enfronta a viure sols. Finalment, la soledat és viure sol enmig dels altres. Diuen les institucions que treballen per a tirar endavant disposicions legals per tal de protegir la gent gran. La mesura m’alarma perquè aplica un altre despotisme il·lustrat, molt típic dels clientelismes de les esquerres.

Us en recordeu dels  bons temps de la tercera edat de Jordi Pujol? No hi crec gens en aquestes mesures. El diner públic ha d’anar perquè la interrelació sigui la norma més potenciada entre persones grans i discapacitades. És a dir, els avis i els disques hem de viure amb els altres. Les institucions són les principals responsables dels guetos que anem fent a poc a poc més invisibles. Ara que s’acosten atacs frontals contra pensions i drets laborals ho veurem. Un estat que viu en absoluta bancarrota, tard o d’hora segur que aplica el 155 sobre la gent gran. La renda garantida i la pobresa energètica han estat escombrades de la Generalitat perquè no pot exercir la seva majoria parlamentària. A tot això, aquí,  se’n diu normalitat. Quan parlen els uns, en diuen mesures excepcionals. Quan en parlen els altres, imposen el 155 i llestos. Curiosament, el meu Ajuntament li fa la gara-gara. Resto parat de les conviccions democràtiques i nacionals dels meus representants.

En tot cas, una persona amb compromís ho ha de dir sense embuts. El 155 és la instauració d’un cop d’estat contra les institucions catalanes. El meu ajuntament el defensa i se’n fa còmplice d’aquestes arbitrarietats. Sovint els polítics obliden que la convivència és la base de la legalitat, no a l’inrevés. L’estudi de Josep Moya és un instrument per a afegir valors entorn de la nostra gent gran. Ara bé, veurem fins on arriba el compromís de tothom. Com a persona amb discapacitat, en aquest safareig el més calent encara és a l’aigüera.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat