Des de Brasschaat cap a la llibertat

 

Només els hotels de Brussel·les ja tenien  50.000  reserves ocupades abans de la mani, quina casualitat. Després, la comunitat flamenca s’hi bolca. La resta són vídeos i teletips que ho testimonien. Metros col·lapsats, restaurants desbordats i pastisseries buidades. Arreu on vam anar, l’accent del Papiol fou unànime. En unes altres paraules,  perfectament podem multiplicar pel doble les 45.000  persones de les xifres oficials. D’acord, són classes pencaires que ja només defensen la feina amb ungles i dents. Tan de bo s’hi afegeixi gent feinera per fer acréixer el moviment. Al capdavall, és la nostra gent la que dicta on va el nostre país. Les majories populars creixen a partir d’aquí, no pas solament dels partits. Naturalment, som un poble que  aspira a no ser escarnit com a populatxo en mans d’un demagog trinxeraire.

Sabem que la demo no es defensa amb l’arbitrarietat d’un 155. De debò, quant als manifestants, pocs no n’érem. Com de costum, la vida reial i oficial separades per relats antitètics. Però, els indepes encara són un sol poble. Pugem a Brasschaat amb sacs de dormir per si les mosques. La intenció és dormir-hi a la camioneta si tot falla. Tenim cinc llits emparaulats en un alberg en un poble de les rodalies d’Anvers. Tot just creuem la frontera luxemburguesa amb la belga, encara ens falten tres hores de cotxe. Ni us explico les nostres fatigues amb els GPS. Ens diuen que no ens amoïnem, ens esperen tot el que calgui. Fatigats i tot, som tres homes i dues dones, tots passem de la ratlla dels seixanta. Quan hi arribem, un conte de fades és poc. Tots plegats dormim en una habitació estufada i prou còmoda. De seguida, els guies de muntanya ONCE organitzen la meva autonomia. Ningú com ells per a fer-me oblidar que sóc una persona sord cega. Quan tots dormen, jo faig la higiene de l’endemà.

A les set del matí, diana i esmorzar inesperat. En un menjador de sala de concerts, ens hi esperen. La rebuda és càlida i entranyable, una cinquantena de persones. Tot just algú hi entra amb una estelada, tothom hi aplaudeix eixordadorament. Immediatament , comencem a cantar Els Segadors. Poc després, les dues dones de la nostra penya, una italiana molt trempada els pinta una senyera a les galtes. Ja ho veieu, no falla mai, sempre vaig amb senyores que donen la nota. S’hi respira un patriotisme d’una temperatura difícil d’oblidar. L’ajuntament de Brasschaat posa a disposició  dels manifestants un bus de dos pisos fins Brussel·les. Podeu explicar-me una solidaritat millor? Ja sé que les teles d’ací, inclosa la meva, tenen la normalitat de negligir-nos. En tot cas, jo animo la meva gent, que no es deixin enredar pels qui menteixen amb tota impunitat. Érem cinc en una furgo Califòrnia, una cucanya. Va fer 2.900 quilòmetres sense despentinar-se, encara flipo. Nosaltres érem cinc terceres edats, dos cupaires, dues convergentones i un revoltat contra el A por ellos.

Per exemple, Teresa Coll, inimitable en la seva empenta i convicció. Paco Crespo, un indestructible cenetista de mirada sàvia. Maria Roure, infatigable i esperançada amb la seva senyera arreu. Edu Flores, generós i resistent com ningú amb el seu bon humor. Per descomptat, falto jo, un poeta fent de timbaler del Bruc sense timbal.  Impossible perdre’ls en el camí del record. tots plegats pertanyen a la meva penya en aquesta pujada al país de les Ardenes. Una experiència intensa i emocionant en el camí cap a la independència. De vegades, hi ha episodis molt bonics en el camí cap a la llibertat.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat