Un Nadal amb 155 lectures en veu alta

Entro a la biblioteca i tothom xala en capella amb una cançó comercial. En efecte, són les quinzenals lectures en veu alta. Sempre que puc, no deixo mai  d’acompanyar-los. Per descomptat, un top nadalenc d’aquests que ens posen en solfa. Els nanos del Marquet Molins salten entusiasmats. Els avis hi acompanyen amb un somriure. Els lectors passavolants no donen crèdit al poti poti. És un Cafarnaüm deliciós i tendre. El binomi amics de la biblioteca i xavals disques intel·lectuals fruita coses com aquestes. Anabel López insisteix en la importància de les saturnals romanes com a referent de la tradició. Joan Suñé enllamina en els avis que deixen seqüeles. Josep Molins i Joan Fernández Jurado no són gaire lluny de nosaltres, gràcies a les lectures del nostre gran Pavarotti. Oi més quan hi torna amb el poema nadalenc d’un independentista que tothom amaga, com és Joan Salvat Papasseït. La bandúrria d’en Xufré no para de fer el contrapunt, estricta i persistent. Després, hi ha una mica de cava i pastes salades. No sé com s’ho fan aquests meravellosos iaios, però, encara saben revoltar-me. Naturalment, no falta la Raspall que il·lumina. Fins i tot l’aiguafort de Gloria Fuertes, una poetessa combativa i alhora diver. L’important és una nota santfeliuenca en aquests dies tan trepidants com convulsos.

Alguns de nosaltres trobem rar que ningú no denunciï tants retrocessos. Sincerament, sorprèn  tanta normalitat fictícia. No solament per les eleccions que són una tupinada en tota regla. Al capdavall, un elemental principi d’igualtat no existeix ni en broma. Oi més quan l’1 d’Octubre és inoblidable. Ara recordo els qui demanaven garanties, per què no les demanen ara? Tots sabem qui és l’adversari, com és que deixeu sol el poble? Tothom calla perquè sabem qui fractura. Per això, em sobren  155 raons per no callar-me. En l’actualitat, no fracturen els indepes, ni els unionistes. Qui ho fa és molt simple, és la murga del 78. La unitat de la pàtria senyala que no és única,  ni espanyola. Si Catalunya no pot ser un poble, cal fomentar convivències sense mentides. Vet aquí, perquè aquestes lleis ho impedeixen. De veritat, mai la convivència ha de ser una prerrogativa de les lleis. Per això, amb prou feines he cantat. Els qui diuen que s’han saltat la llei, ells ho fan amb tota la nostra indefensió. Només som espanyols si som obedients, flipo caquis fregits. D’acord, indepa, la ratlla és una demo que llufa. Ara bé, la tristesa és que la llibertat l’emmanillen.

El 155 fa que l’autonomia de Catalunya sigui un xiste. Encara més, per als espanyols no tenim cap sentit els indepes. Encara és hora que debatin qué va passar l’1 d’Octubre. Com els historiadors espanyols, sempre parlen de l’11 de Setembre amb una certa  incomoditat, mai del 12 i posteriors, per exemple. Ah, si us plau, dilluns vinent és Nadal. Recordeu, doncs, que a les vuit del vespre, ens concentrem a la plaça de la vila. Encara hi a els Jordis i tots els altres a la presó. Aquesta és la normalitat que pretén la gent del 155. Sé que un amic meu volia llegir la carta d’Oriol des de la presó en les lectures. Però, la festa ens demana que Jesús plori, com el poema de Salvat Papasseït. Qui fractura  són les lleis, no pas la seva gent. Una prova? La Biblioteca cantant sense coragre. Finalment, per sort encara tenim fam de justícia.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat