La segona epopeia

De fet, l’independentisme guanya perquè té fam de justícia. Vet aquí, perquè creix  lentament. Tot i que les eleccions les convoquen els partidaris del 155, la contesa il·lustra tòpics esberlats. Primer, guanya la gent que va participar l’u d’octubre. Segona, el govern central decideix entre la política o les lleis. Tercera, la primera força guanyadora de les eleccions, ignora els qui poden fer govern. Punt culminant: amb un 82% de participació  hi ha un 47% d’indepes. Ara sí que començo a creure en la plenitud de les llibertats del meu país.

Tots els partits que van comprar les eleccions, han deixat via lliure perquè CS aprofundeixi en fractures. Ras i curt, són còmplices d’aquesta demagògia que empara el 155. Tot això, gràcies a la ineptitud de PP, socialistes i Comuns com a forces polítiques autòctones. Una cosa és que els indepes siguin els seus rivals electorals. Ara bé, la tessitura 155  contra les institucions del nostre país és inacceptable. Bo i criticant-les a tot drap es posen a l’alçada de CS. Amb tot és la segona majoria absoluta dels indepes. L’atac  sense precedents de l’Estat contra poble i institucions del Principat no té nom. Tot i així, hi ha una dignitat que ens aplega. El 155  vol destruir l’autonomia. Vull dir les institucions que defensen  la nostra precarietat nacional. Per exemple, parlem de coses que constato. Cs, PSC, Comuns i PP no xerren mai de la gesta de l’u d’octubre. Naturalment, tots tenen punts de vista diferent. Però, quan callen davant dels indepes, s’arrengleren amb la bel·ligerància dels taronges. Al llarg d’aquests dos últims mesos, particularment els exemples han estat incomptables. Quan la gent verbalitza les barrabassades de la Guàrdia Civil, el procés guanya adhesions.  En canvi, tos els qui callen, són còmplices de la victòria de l’únic interlocutor dels unionistes. No és una denúncia, però, és una preocupació que ja no és especulativa. Oi més quan la pressió mediàtica ha estat inconcebible i repugnant. En canvi, per sort en les files  del procés, desànim i tristor no hi arrelen.

De tant en tant, hi ha pessimisme i desmobilització. Per descomptat, també  la ràbia que fa esperances. Per això, el país fa una altra epopeia votant  els seus líders empresonats i exiliats. Contra tota aquesta repressió enmig d’un relat que no s’ajusta a veritat, el poble premia qui lluita per uns ideals que vénen de molt lluny. La unitat d’Espanya com a llei immutable és el pitjor cartell del PP. Rera aquesta mentida, hi ha anticatalanismes a balquena. La prova?  Els 37 escons de Ciutadans. Certament, amoïnen. Ara bé, els més valents, no ho oblideu mai,  són els qui volen justícia i democràcia. I vós, qui heu votat? Pels qui són a la presó, contesta un amic meu. Ho va fer en un menjador públic. Llavors, el dinar es va fer en silenci, significatiu, oi? Per la resta, la lluita continua.   

   

Comentaris

Raúl C's Sant Feliu
1.
Evidentemente, y utilizando el mismo argumento que el señor Vilar, no nos vamos a poner a su altura. No ofende quién quiere si no quién puede. Si el señor Vilar está contento... pues nosotros nos alegramos por él.

Sin más comentarios.
  • 1
  • 7

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat