L'auto de Junqueras, l'hermenèutica i la pluralitat del poder judicial a l'estat espanyol

L’èxit de l’Internet durant el segle XXI ens ha portat en una situació on usuaris de xarxes socials i blogs es poden dedicar, de manera lucrativa, a comentar assumptes de gran complexitat com el canvi climàtic o els conflictes a l’Orient Mitjà amb poc més coneixement i rigor que el que pot aportar un cunyat nostre qualsevol durant la sobretaula de Sant Esteve. Per a intentar evitar convertir-me en un d’aquests usuaris, m’abstindré de comentar l’auto segons el qual es manté la presó preventiva d’Oriol Junqueras, ja que el meu coneixement sobre el dret penal és molt limitat, per no dir inexistent.

Els quatre anys que vaig dedicar a estudiar Enginyeria Industrial em van acostumar a un tipus de problemes en els quals existeix una solució òptima que es pot trobar a través de mètodes estrictament matemàtics. Malauradament, aquestes situacions no es donen a l’hora d’intentar resoldre els problemes d’una societat cada cop més complexa. Actualment, com a candidat a doctor en enginyeria civil i ambiental, em centro en problemes de gestió del territori i urbanisme on s’utilitzen mapes, previsions i simulacions realitzades a partir de models que per més que ens esforcem, no poden ser més que una representació simplificada d’una realitat massa complicada com per traduir-la en un sistema d’equacions.

És en aquesta bretxa entre els límits del coneixement humà i la complexitat de la realitat on entra en joc l’hermenèutica - l’art de la interpretació de fenòmens a través d’una representació de coneixement, sigui aquesta un text sagrat, jurídic o un mapa resultant d’una simulació. Inevitablement, en estudis de fenòmens complexos com ara les ciutats del segle XXI, l’hermenèutica juga un paper clau des del principi: quines hipòtesis es formulen, quins elements es consideren rellevants i quins s’obvien, o com se n’interpreten els resultats. Això fa que un dia llegeixi articles d’acadèmics prestigiosos que defensen densificar les ciutats per a reduir l’ús del cotxe privat, i l’endemà en llegeixi d’altres on acadèmics d’igual prestigi defensen l’expansió urbana per a reduir les congestions a les carreteres. Aquestes interpretacions estan fortament influenciades per la personalitat, el context sociocultural i la ideologia política de cadascú. I per més que no m’agradi, el que pugui presentar a la meva tesi doctoral també estarà influenciat per aquests factors.

Com hom pot imaginar, l’hermenèutica juga un paper central en la disciplina del dret: les sentències judicials depenen de com els jutges interpreten les accions dels acusats i el codi penal. Per l’auto de Junqueras esmentat anteriorment, he pogut llegir una magistrada al·legant que impulsar als independentistes a la mobilització implicava també impulsar-los a enfrontaments físics amb les forces de l’ordre, a la vegada que tal raonament és qualificat com “esperpéntico” per part d’un catedràtic de dret constitucional o com a possible causant d’una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans segons un altre magistrat.

Davant el fet que el codi penal pugui donar peu a tal diversitat d’interpretacions, i considerant la influència del context personal de cadascú sobre aquestes, sembla que una manera d’evitar biaixos sistemàtics en les decisions judicials seria garantir una pluralitat sociocultural i ideològica en el sí del poder judicial. Si ens fixem doncs en els tres magistrats firmants de l’auto en qüestió, veiem que un ve d’una família que porta quatre generacions exercint en l’administració de la Justícia, un altre és nét d’un magistrat del Tribunal Suprem i l’últim és el fill del rector de la Universitat de Santiago que va investir a Franco com doctor honoris causa el 1965. Tot sigui dit, la família no es tria, i l’arbre genealògic no hauria d’impedir a ningú la pràctica de cap professió. No obstant cal destacar que durant la transició espanyola molts magistrats de l’antic Tribunal de Orden Público van ser automàticament recol·locats en les noves estructures de poder judicial, i com en nombroses ocasions es van permetre arxivar casos i deixar en llibertat a autors d’assassinats ocorreguts ja durant la transició. Així doncs, sembla que l’esmentada composició de la sala del Tribunal Suprem que manté a Junqueras a la presó no és una casualitat. De fet, el periodista d’investigació Alfredo Grimaldos, autor del llibre ‘Claves de la transición 1973-1986 para adultos’, afirma que “El sistema judicial actual es de extrema derecha”.

Reitero doncs, tornant al principi, que molts periodistes, politòlegs, influents usuaris de Twitter o jo mateix, no tenim els els coneixements necessaris per a valorar l’auto de Junqueras. El que sí que em permeto afirmar, és la importància que té l’hermenèutica en les resolucions judicials. Així doncs, més enllà dels anàlisis amateurs d’interlocutòries, potser el que cal és qüestionar si davant el ventall tant ampli d’interpretacions emanant d’experts en dret penal que podem trobar, l’evidència de quines resolucions acaba emetent el poder judicial espanyol permet afirmar que existeix un biaix sistemàtic contra certes ideologies o minories regionals. I aquí potser em precipito, però davant el continuisme del poder franquista durant la transició, la tortura a militants independentistes, els ja 420 dies de presó preventiva als joves d’Altsasu, la complicitat de les forces de l’ordre amb atemptats i agressions per part l’extrema dreta, o com el Ministerio de Justícia ignora exhorts de la Justícia Argentina per a investigar alts càrrecs del franquisme i la transició… crec que hi ha quelcom que fa pudor.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat