Manel Plana, tradició i ofici

Aquest divendres al vespre, tenim festa grossa al Palau. L’amic Manel Plana no solament fa expo, sinó que presenta un altre llibre a Can Falguera. Finalment, les suggerències  Joana Raspall li fan peça. Tot el que escriu en aquest text de pintura i literatura, ja ho espigolava a ca la poetessa fa 40 anys. En sóc testimoni privilegiat. De vegades, amb na Matilde Bertran, en Llorenç Sans i la poetessa, un cop el pintor ja no hi era, debatíem la seva feina artística. Recordo com Matilde el pentinava maternalment. En canvi, Llorenç sovint insistia en què hi persistís. Joana anava més enllà, li demanava que escrivís sobre la seva experiència pictòrica. Particularment, aquestes crítiques estimulaven moltíssim. En aquella època, xerrar d’art pel poble, eren inquietuds excessives. Si voleu fer-me cas, pura excentricitat. Però, la seva trajectòria sempre  és la mateixa, pertinaç i indesmaiable, discreta, però sòlida.

Manel Plana més aviat, és una persona tímida, de poques paraules. Ara bé, és un as quan explica pintura. Poseu-li un dibuix davant i sembla una marmanyera a plaça. De sobte, tota la seva mediocritat desapareix. No hi pot fer més, és així. Sobretot quan desentranya quadros fascinants. Quan explica com pinta Rembrandt una ventada en un carreró, no sabeu que us perdeu. De sobte, descobriu alguna cosa més que un pintor. Per això, quan hi ha una retro, la veig si vaig amb ell. De veritat, no exagero gens ni mica. Els bons pintors ens fan veure les coses que no hi són. En unes altres paraules, els cegos també hi guipen quan s’explica. Fins i tot animo que faci expos amb especialistes d’accessibilitat per a persones amb dificultats visuals. No falla, tots en sortim guanyant. Al capdavall, penso que els colors en pintura són sentiments que vessen damunt d’un llenç. Definitivament, la paraula sempre ens acosta a la llum.

Debades Joana Raspall es distreia moltíssim quan en Plana posava el turbo de les seves anècdotes. Per això, li untava l’orella amb la mantega literària. Quan en Plana disserta, encanta, es meravellava   la poetessa. Diria que aquestes insistències de la nostra gran escriptora, han estat decisives a l’hora de fer un altre llibre. A pesar de les crisis i els va-i-vés de la vida, la persona i l’artista treballen plegats. Vull dir que ell mai no dissocia aquestes facetes de la seva existència particular. Home, persona  i pintor viuen en plena harmonia artesanal. Manel Plana és un aquarel·lista incomparable. Només cal que aneu a les seves sessions de pintura ràpida. Ell sembla que faci boxa, la gent resta bocabadada pels seus cops de pinzell. Pel meu gust, és un artista de tradició i ofici. Sense ell, quants de nosaltres sabríem alguna cosa de la pintura catalana del vuitcents? Quan pesquem Rusiñol, Mir, Nonell i Gimeno, de seguida, sabem què són Picasso, Dalí i Miró. Oi més quan la nostra cultura s’amaga  interessadament. Ara bé, ja que no podem canviar de país, canviem de conversa. Així, doncs, fiquem el nas en les seves incursions literàries. 

El llibre que ha fet és un enèsim repàs sobre l’evolució de la seva obra pictòrica. Sempre que l’escolto, no para de rosegar quadres, notes i aquarel·les.  D’acord, em té fregit amb els grisos de Rusiñol o les inacabables tons taronges d’en Mir. Però, la seva passió és un exemple pels qui busquem en l’art, moments únics, creacions permanents. No solament això, també és un narrador formidable. Durant el Nadal, ha fullejat paperots del perruquer  Llongueras. Aquest era amic del volat d’en Dalí. Gràcies a les seves incursions llibresques, pesca una piula sobre Gala Dalí. La senyoreta, un exemplar de pretensions homèriques, sembla que ha deixat cultura popular per l’Empordà. Vull dir que Gala era bastant menys avorrida que el pintor de Port Lligat. Així, gràcies al perruquer, me n’entero que la russa  era coixa. O sigui que era disca, mireu si és petit el món. Llavors, les corrandes del carrer van fabricar la següent piula. Deien Gala fumada /  cap d’arengada /  coixa d’un peu /  molt bufada /  a Can Dalí no la voleu. Si el pintor fa memòria d’un perruquer tan endimoniat, imagineu-vos quina barraquera pesca pel dibuix fet art. No en tinc cap dubte, el seu text és una petita joia a l’abast d’esperits subtils.

A més a més, de tradició i ofici, ostenta condició de santfeliuenc. Vet aquí, el meu interès per l’artista. La seva obra és immensa, tot un detall per a una ciutat tan desballestada com la nostra. Farien bé les autoritats locals per preocupar-se’n. Després de 40 anys d’una demo tan bufona, encara no tenim ni teatre ni museu amb gairebé 50.000 ànimes. No és un drama, però, indica civismes escassament enciclopèdics. És a dir, amb roses i pastorets, ja n’hi ha prou. Amb castells i tota la dàrsena de petarcs i brescallons, completem pintoresquismes, bravo. El discurs i el seu debat no pot ser un diàleg de gent exclusivament il·lustrada, cansa tanta estupidesa. De debò, és molt més senzill del que ens pensem. Si volem valor afegit en aquesta ciutat, l’obra de Manel Plana no es pot perdre per a la ciutat. El seu bagatge és un error si no aterra entre nosaltres. Hi ha fundacions per la comarca que acollirien perfectament l’obra que comprés el nostre ajuntament. Si no ho fa, probablement ens lamentarem estil ciutat com quan va passar el desastre de la Torre dels Dimonis. Allò que ja no es recupera, és la desídia de la nostra ignorància pública.

El patrimoni comença a ser copiós, la discussió, com sempre, escassa i irresponsable. Ja se sap, també sóc santfeliuenc i no gaire innocent. Tant de bo m’equivoqui, però l’assumpte pinta magre. Proves? Feu-vos amb un exemplar del seu nou llibre. Si fa o no fa és un petit museu a l’abast íntim, estrictament particular. En canvi, una col·lecció  en mans del nostre patrimoni local és un debat que construeix. Ja ho sabeu, sense coses construïdes, la riquesa mai no pot ser compartida. Ningú com ell a l’hora de vestir-nos la nostàlgia. Una cosa així com la pinassa del Parc Nadal dins la tardor quan crema, oi que m’enteneu?

Comentaris

L'hereu de Cal Miano SF
1.

Aixó de la manca de Museu a SF en tenen la culpa els del PSUC de la transició.

Una colla de gent interessada per la cultura els anaren a veure amb l'idea de fer-lo a Can Ricard. Aquell consistori s'hi negà i ara allí hi tenim oficines...

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat