Escoltar els avis per explicar als fills

La Vicenta m'explica com era Sant Feliu de Llobregat quan era jove… “Ha canviat molt”, repeteix una vegada i una altra. M'explica com era la carretera i que per sobre de la via del tren només hi havia camps. Em diu que abans només tenien un carro i no tenien telèfon, però els donava temps de fer-ho tot… Ara, reflexiona, “amb cotxes ràpids, mòbils i tanta tecnologia, la gent jove sempre va de bòlid, sense temps de res, sense poder parar-se a pensar”.

L'Eduard, amb mirada jove tot i passar dels vuitanta, em relata excitat com s'ho van fer per tirar enrere una pujada de cinc cèntims al transport del tramvia de Barcelona. “Sense WhatsApp ni res semblant”, i en plena dictadura franquista, la societat barcelonina va decidir deixar d'utilitzar el transport públic durant dues setmanes, realitzant diferents protestes, que van aconseguir en temps record que s'anul·lés la pujada de preus. M'explica com la societat es va agermanar com mai ho havia vist abans, content, reconeixent-me que en alguns moments van passar por, però que van sobrepassar aquella por perquè entre tots van fer pinya i finalment van aconseguir el que volien.

La Francisca es un pou de saviesa, i a més gaudeix d’ una memòria absolutament privilegiada als seus vuitanta-vuit anys. Ella sempre em diu que no ho veu clar. Em recorda com va començar tot, com va començar “el alzamiento nacional” i veu massa paral·lelismes amb el que passa avui dia. Com els esdeveniments de la segona república finalment van desencadenar la Guerra Civil. Jo li comento que ara mateix en el context internacional que vivim em semblaria impossible una nova guerra civil a Espanya. Ella em respon que en aquella època tampoc ningú s'ho imaginava. Em fa saber que Lluís Companys no va proclamar la independència de Catalunya, si no que va proclamar “l'Estat català de la república federal espanyola”, però va ser empresonat igualment, es va suspendre la autonomia i es va designar un Consell que va suplir el Govern de la Generalitat. Tot em sembla força familiar. Resol, finalment, que potser una guerra armada no, però una ofensiva de brutal repressió sí que és possible si a Catalunya no estem units i si a Europa es mira cap a un altre cantó… Jo callo, de cop em venen massa coses al cap que he vist aquests darrers mesos que també em semblava impossible que passessin i han passat… i estan passant.

En Josep Maria i la seva colla, el Llorenç, el Joan i en Pere, sempre estan al bar del Centre Parroquial quan porto al petit a teatre. Asseguts sempre a la mateixa taula, i pobre d’ aquell que els tregui el lloc… Tenen dret d'antiguitat! Me’ls quedo mirant i, més enllà de l'enveja que em fa que encara puguin gaudir d'amistats que duren dècades, escolto el que diuen sobre l'actualitat política. És força més interessant que mil debats de mil contertulians amb mil polítics. Son capaços de diferenciar el que és independentisme del que és pura i justa democràcia o el que son lleis artificials del que son drets fonamentals de les persones. Són capaços d'explicar que la llengua és cultura, i que la cultura mai hauria de fer-se servir com a arma, perquè la cultura i, per tant la llengua, sempre s'ha de protegir, per sobre d'idearis polítics.

En Pascual és el més jove de tots, sempre que ens trobem ens dirigim mirades còmplices. Em pregunta “què hem de fer?”. Ell ja ho sap el que hem de fer, tanmateix jo li responc perquè quedi clar que estem d’acord. Que això només ho podem arreglar nosaltres, lluitant-ho tots junts com a societat implicada i agermanada, i que els polítics ens han de seguir, perquè amb la nostra força ells es sentiran segurs. D’ altra banda parlar així és fàcil quan ho faig amb en Pascual, perquè amb ell al costat a mi em sembla que tot és possible, perquè acompanyat de bones persones tot és possible.

Bones persones com en Pascual, la Vicenta, l'Eduard, la Francisca o el Josep Maria… exemples amb els que intento ser més sensat perquè ells encarnen el seny que dona l'experiència, el coneixement i la perspectiva. Però el seny no només és patrimoni de la gent gran, i no només la gent gran dona lliçons de vida.

En aquest aspecte, m'ha marcat un raonament amb forma de pregunta que sempre portaré al cor. Un nen de només quatre anys feia aquesta reflexió: “però no estan els dolents a la pressó? si el meu pare es bo, perquè està a la presó?”. Aquesta pregunta la feia en Lluc, el fill d’ Oriol Junqueras, i es una pregunta que tots ens hauríem de contestar, intentant ser grans, amb serenor i seny… Fent servir tota l'experiència, el coneixement i la perspectiva de la que hem gaudit des que hem nascut. Però també, intentant esborrar del nostre argument tot objecte tòxic i intentant ser el més purs possibles justament per què algú tan pur com un nen de quatre anys ens pugui entendre. I si no ho aconseguim, és que quelcom de l'argument que pretenem formar no funciona.

I això m’ ha fet pensar en la capacitat que tenim per raonar amb els infants i com això ens afecta a nosaltres com a adults. Si no som capaços d’ explicar a un nen o una nena de quatre, sis o vuit anys en que basem les nostres opinions o bé les opinions no son prou nostres o directament estem equivocats. És molt senzill omplir-nos d'artificis socials que viciaran els nostres arguments, però quan es tracta d'arribar al moll de l'os, de simplificar, d'explicar, per exemple, per què s'ha de respectar la diferència, o per què s'ha de compartir, o per què no es pot prohibir votar a una societat, o per què no es pot engarjolar a ningú per les seves idees, és quan realment hem de ser molt exigents amb els nostres arguments. Explicar, així doncs, al Lluc per què el seu pare es a la presó és absolutament impossible. No hi ha explicació viable, racional i basada en els valors humans d'honestedat, humilitat i responsabilitat per explicar la presó d'Oriol Junqueras, però tampoc la de Joaquim Forn, Jordi Sànchez o Jordi Cuixart.

I és justament gracies a la serenor d’ en Pascual i la sensatesa d’ el Lluc que crec que la millor manera de tenir una opinió sana és escoltar més a la gent gran i explicar-nos més amb els infants, per assolir la serenor i el seny que ens portarà a raonar i enraonar, que no es una altra cosa que parlar amb la raó. Enraonar i seny… dues paraules força difícils de traduir al castellà.

Vull dedicar aquest article d'opinió al Lluc Junqueras i a tots els avis i àvies de Sant Feliu de Llobregat, als que encoratjo a que parlin més amb tothom i expliquin tant les seves vivències com les seves opinions. Considero que el seu coneixement és un tresor de valor incalculable per a la nostra societat.

Comentaris

Raúl C's
Enraonar i seny… dues paraules força difícils de traduir al castellà?

Un poco de respeto... por favor.
En resposta a Raúl C's
Isarn isarnbe@gmail.com
2.
Como siempre, se queda con la anécdota. El que cree que lo sabe todo es el que nunca puede aprender nada, ni de mayores ni de pequeños.
  • 12
  • 19
Raúl C's Sant Feliu
1.

Enraonar i seny… dues paraules força difícils de traduir al castellà?

Un poco de respeto... por favor.

  • 15
  • 17

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat