Josep Farreras Monterde, in memoriam

No me’n sé avenir d’ençà que vas dir prou. L’últim cop que vam parlar fou al bar vora l’escola dels nostres fills. Un refresc amb Rosario bo i comentant què passa després de la mani. Era el vespre del 3 d’Octubre de l’any passat. Potser el dia en què els nostres polítics haurien d’haver proclamat de veritat la república catalana. No van voler ser herois i ara ho són a garrotades. Amb tot tu sempre pal de paller entre nosaltres. Tant se val que siguis tímid, responsable i correcte a tot drap.

Vaig fer molt el ridícul  plorant al teu comiat. Certament, un sord cec amb prou feines pesca realitat. Ara bé, podem sentir, qualsevol escletxa pot ser dinamita pura. Per exemple, quan fueteja el plor o la rialla. Només sentir com bramava la teva petita, vaig obrir tot el paradís que he perdut. No solament ens deixes, sinó que també es desactiva vida que vas construir al teu voltant. Naturalment, no parlo només de xeflis i calçotades amb xerrades interminables. Al capdavall, la teva credibilitat creixia al teu cor, no pas en escenaris. Prou que ho sabem tots els teus cosins. Vull dit tota la nissaga Farreras. Imagino que els Monterde són del mateix parer. Al teu costat, els retalls de la nostra infantesa tenien una claredat tan lluminosa com ferma. Ana María Matute comenta que tal vez, la infància es la época más larga de nuestra vida. I tanta raó que té aquesta meravellosa escriptora.

No saps el bé que em feia quan parlaves de la Font del Comte. Sobretot quan recordàvem somriures de les dones davant barrabassades dels cosins cabres. La feina dels poetes és aquesta: fer revifar moments d’innocència en versos. Per això, sempre vaig idolatrar-te. La teva timidesa, plena d’una escalfor única, ara me l’hauré de pintar a l’oli. Nadals, Reis, Sant Salvador o Santa Teresa, és a dir, quan manava la canalla. Ja se  sap, sense els avis, els menuts mai no descarrilen.  Els grans jugant a les cartes entre renecs i acudits pentinant el Ciset. Mentrestant, els cosins ocupaven el taller fins que en passava una de grossa. D’ordinari, mon germà i el Pep de tia Angelina, eren els qui embolicaven la troca. Sense oblidar el somriure murri de la petita Nuri fent de les seves. Naturalment, sense ells, l’avorriment era soporífer. És clar, una altra cosa eren les baralles sobre les prunes del pollastre, els plats d’arròs amb colomí que leviten o les neules de Nadal. Hi érem tots i totes les sargantanes, els únics que no  van poder-los gaudir van ser Jordi i Laura, els teus germans petits. Ells van venir més tard.

Després, vindrien els anys del maset, a Castelló. Vull dir els cargols de iaia Teresa, les lioneses de tia Maria i el perfum dels tarongers  quan raspallaven el porxo. De tots els cosins que he tingut, cap feia pastissos amb la nostra conversa. Sense ella, cap festa lliga vincles de debò. Jo sé què em dic quan revifo memòries. Entre altres coses perquè no sóc un Farreras. Però iaia Teresa, tia Angelina, la cosina Nuri de ca l’oncle Jaume, tia paquita, tamare,  i tu, m’hi heu pastat. Per sort, una família no es fa solament amb la sang. Mamare sempre ha dit que els Farreras hem estat massa insípids, mira qui parla. En canvi, no n’he conegut cap com aquesta família bo i fent construir fidelitats. Però, hi ha intangibles que cadascú dictamina en la seva biografia particular.

La nostra intimitat l’hem feta créixer compartint problemes ben grossos i projectes ben petits. Vet aquí, el teu exemple tan formidable com il·luminador. Vull dir la feina a l’Ampa, al comitè d’empresa o al càmping, en llocs imprescindibles. En aquests indrets és on es demostra la discreció i el servei cap als altres. No falla, les persones s’estimen mentre són properes. En aquest sentit, tu ets un exemple. Mira, em puja al cap una frase de la filòsofa Hanna Arendt, una jueva d’una saviesa extraordinària. Ella escriu que la bondat només existeix quan no és percebuda. Com anell al dit, et retrata sense contemplacions. Déu meu, com et trobaré a faltar! 52 anys i plantes tres dones meravelloses, dins meu, ni em broma t’escapes. Mai no deixem de costat que un vincle és un somriure en un compromís. En això, no ho oblidis mai, encara ets un mestre.

Comentaris

Monica Sant feliu de Llobregat
1.

Gràcies Agustí, molt bonic ❤

  • 2
  • 7

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat