Els formularis i la invisibilització de la diversitat familiar

El 30 de juny de 2005 es va aprovar la llei que modificava el codi civil i permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe i, com a conseqüència, el dret a formar una família reconeguda per la llei.

Des d'aquell juny han passat 12 més i, tot i aquest temps, les famílies homoparentals encara no són visibles en una cosa tan senzilla com és un formulari. 

L'any 2016, si una parella homoparental volia inscriure el seu nadó al registre civil de Sant Feliu, havia de “tatxar”. Així, per exemple, quan dues mares anaven al registre a inscriure l'infant, havien de decidir qui ocuparia la casella destinada a la a mare i qui ocuparia la casella del pare o, dit d’una altra manera, havien de decidir qui seria la mare i qui seria el pare “tatxat”. Després de més d’una dècada i una llei aprovada, els formularis encara no contemplaven que un nadó pogués tenir dues mares o dos pares.

A l'escola bressol municipal també s’ha de “tatxar”. De fet, el més comú quan una parella homoparental ha d’omplir un formulari amb dades sobre la família és que hagi de “tatxar”.

El problema de tot això no és pas ”tatxar”. ”Tatxar” no és un problema, "tatxar” és una molèstia.

El problema és la invisibilització d’aquelles famílies que no responen al patró de la família tradicional. Aquestes famílies no hi són, no existeixen. Aquells que tenen una família tradicional no poden veure que hi ha altres models, i no ho poden veure perquè aquests models no troben cap espai on materialitzar-se, on fer-se visibles.

Un formulari on es pugui llegir mare/pare en ambdues caselles, o progenitor, o membres del nucli familiar… visibilitza i respecta la diversitat familiar, mostra que no hi ha un únic model de família. Segons dades de l'Idescat basades en el cens de 2011, a Catalunya hi havia 13.703 llars homoparentals amb un o més fills. A Catalunya, aproximadament 1 de cada 3 infants no viu en un el si d’una família tradicional sinó que participa d’un model familiar diferent, ja sigui una família enllaçada, una família monoparental, una família homoparental, una família coparental…

La visualització en el formularis del Registre Civil, de l’escola, de l’Estat en definitiva, és el màxim reconeixement, i aquest reconeixement visualitza i té un efecte pedagògic en la societat.

La normalització no passa perquè la funcionaria o funcionari de torn et doni permís per guixar: "No et preocupis. Tatxa, ja s’entendrà".

La normalitat, el reconeixement, passa perquè totes aquelles famílies que no han de "tatxar” vegin que no són úniques, que no existeix un únic model familiar, que encara que en el seu entorn no sigui freqüent, hi ha una diversitat familiar que va més enllà del binomi pare-mare i que no està visualitzada. I no ho està perquè no es fa l'esforç de fer-la visible ni en un miserable formulari.

En el meu cas, "tatxar” em suposa una molèstia, emprenyadora, sí, però una molèstia al cap i a la fi. Però què suposarà per a les meves filles? Quina resposta els hauré donar quan em preguntin quin nom han de posar allà on diu mare si en tenen dues?

Comentaris

Àlex Sant Feliu de Llobregat
1.

És una pena que els canvis legislatius no vagin acompanyats de canvis estructurals que defensin realment la igualtat total entre ciutadans. Canviar un formulari des de l'administració no hauria de ser tan difícil.
Enhorabona per l'atricle ja que dóna visibilitat a problemes que molts no som capaços de veure -segurament perquè poques o cap vegada els patim en primera persona-. Força i ànims en la lluita!

  • 18
  • 1

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat