Atletes, pugin a l'escenari!

Una veu de tro irromp amb força al crit de: ‘Atletas bajen del escenario’. Constantino Romero en la seva funció d’speaker oficial de Barcelona ’92, en la cerimònia de cloenda adverteix reiteradament als esportistes que ocupen l’estadi Olímpic de Barcelona que facin el favor de baixar de la tarima. L’eufòria, la distensió i la festa que es vivia en aquest acte havia contagiat a tothom fins a originar certs excessos entre els esportistes ja deshinibits per l’alcohol, com ara pujar a l’escenari, per ballar a ritme de rumba el ‘Gitana hechizera’ de Peret. Vint-i-sis anys després trobem que la vida política és més atlètica i teatral que mai, i que el que ara es reclama és que els atletes de la política pugin a l’escenari i protagonitzin un canvi de govern inèdit.

"La política sintetitza totes les modalitats de les curses atlètiques: des dels 100m llisos fins a la marató; dels salts d'obstacles al mig fons; del cros al relleu per equips."

La política sintetitza totes les modalitats de les curses atlètiques: des dels 100m llisos fins a la marató; dels salts d'obstacles al mig fons; del cros al relleu per equips. Fins i tot, M.Rajoy amb el seu ‘andar-deprisa’ semblava haver recuperat cert interès per la marxa atlètica, disciplina amb pedigrí baixllobregatí, fàcil d’imitar si es fa barroerament però de tècnica més que exigent, amb la que m’uneixen tendres records d’infantesa. Vaig vibrar amb la final dels 20km marxa masculina als jocs de Barcelona’92 i vaig plorar a llàgrima viva amb la desqualificació de Valentí Massana poc abans d’entrar a l’Estadi Olímpic, precisament, quan anava com un llamp de pet al podi, disputant-li l’or a Dani Plaza, compatriota i rival. Una imatge gravada a foc. Màxima crueltat i silenci eixordador a l’estadi Lluís Companys. Dues amonestacions prèvies i finalment sentència: havia deixat de recolzar un peu al terra, per la qual cosa un àrbitre va procedir ràpidament a la seva desqualificació. Automàticament, qui va pujar al podi va ser el canadenc Guillaume Leblanc, el seu exhaust perseguidor -que també comptava amb dues amonestacions- qui va tenir la sort o l’habilitat de no fer vessar el got amb una tercera i letal advertència.

Amb la moció de censura a M.Rajoy i posterior investidura de P.Sánchez va passar quelcom similar: desqualificació d’un president electe a qui, literalment, li havien acabat d’aprovar els pressupostos no feia ni una setmana. I si bé havia d’exposar-se a la vergonya nacional de la corrupció sistèmica del seu partit, no li era nou ni limitador, doncs encara es veia capacitat per ‘andar-deprisa’, com sempre. Cap raó per aturar-se i menys per dimitir, amb la qual cosa va prosseguir sense tenir en compte les amonestacions prèvies: leàse corrupció i ‘lío catalán’. Ni la presència d’àrbitres, ni la de perseguidors, el neguitejaven gaire perquè eren elements perfectament integrats en el seu paisatge quotidià. Tenia tan acotat a Sánchez que era difícil augurar que aquest el pogués sobrepassar. La rapidesa dels fets sempre deixa atònit i indefens a l’espectador que només té el confort de la reacció emocional, ja sigui en forma d’empatia cap el looser, de simpatia pel winner o d’apatia davant l’espectacle, el show en el que s’ha instal·lat la política en els estats corporatius actuals, com bé descriu Sheldon Wolin.

"En canvi, els fondistes, aprecien el treball d'assessoria estratègica mode coach-demoscòpic d'Ivan Redondo, gurú professional d'inspiració yankee (un terç de fire, un terç de flow i un terç de bluf), que deu haver acumulat tantes cerques a Google com Màxim Huerta."

Ara proliferen interpretacions de tot tipus. Els amants de la velocitat estan cofois amb l'acceleració dels esdeveniments, la capacitat de reacció de Sánchez i la victòria a la foto finish i contra pronòstic del candidat socialista. Alienació astral o vareta màgica sacsejada amb gràcia per fer convergir interessos d’estat amb el món indepe, el món progre, el món basc i altres realitats perifèriques, en un temps rècord? En canvi, els fondistes, aprecien el treball d'assessoria estratègica mode coach-demoscòpic d'Ivan Redondo, gurú professional d'inspiració yankee (un terç de fire, un terç de flow i un terç de bluf), que deu haver acumulat tantes cerques a Google com Màxim Huerta, l’aposta aparentment frívola, suposadament mediàtica i possiblement lobbista, per al ministeri de Cultura i Esports, que vist amb un mínim de perspectiva quasi hagués valgut més apostar per Boris Izaguirre que triplica cadascuna de les virtuts ministerials de Huerta i redobla la provocació i atreviment.

A la selva mediàtica, en canvi, es valora el cros. Una prova feixuga per testar la resistència i versatilitat tot terreny del nou president "metre-noranta" (al segle XXI, a l'alçada reial borbònica cal sumar-hi la moncloica amb Rajoy i Sánchez com a polítics servatxos). Mentre que entre files socialistes i moderats afins, el relat que agrada i s’imposa és el del saltador d'obstacles, l’atleta total, el Marine bregat en mil batalles (en temps record i despentinant-se ben poc o gens, com a les pelis de Hollywood, vaja), el resilient de les intrigues de palau i ara flamant president plenipotenciari, amb un partit (per fi) al seu servei, un estat per enorgullir de nou a través de la meritocràcia i una Europa a qui tranquil·litzar, fent els deures a temps.

Falta però, la reivindicació d’una altra modalitat atlètica que requereix de molta perícia, coordinació i determinació: la cursa de relleus per equips. La més estètica de totes és la dels 4x100m, amb quatre sprinters, quatre bales humanes corrents sempre en el mateix carril atents a rebre i donar bé el testimoni. Però la més complexa és la dels 4x400m. Exigeix velocitat, resistència i una major disciplina tàctica en l’execució; combina cursa en carrils separats amb la cursa conjunta a l’estil dels mig-fondistes; a banda de saber recollir el testimoni cal saber-lo retenir enmig d’un frec a frec constant entre els qui pugen a la dreta per atacar o els que romanen al carril central resistint embastides i intensificant el ritme de la cursa.

Són ben emocionants les curses de relleus. Cap, peus i mans per arribar a meta amb el testimoni entre els dits, una vara de ferro, suada, amb l’empremta dactilar dels teus predecessors ben present. I això, en part, també s’ha donat en aquesta primavera del 2018: hem assistit a una mena d’operació d’estat en la que s’ha ungit un nou president, que a banda de les funcions que li són pròpies pel càrrec que ocupa, en desenvoluparà tres més: 1) la de garant dels interessos d’estat: vertebració nacional, Europa i interessos del món econòmico-financer. 2) la remodelació de dues estructures d’estat essencials com són els partits polítics “analògics” -en terminologia de Belén Barreiro- en referència explícita al PSOE i el PP, per tal d’afiançar el bi-bipartidisme 3) la de gestor de la (dis)tensió identitària i promotor de la via federal. Per tant, en sentit contrari -o complementari- al que s’ha ant publicant, els interessos de fer president un candidat del PSOE són més estructurals que conjunturals, doncs la seva missió si bé es farà sota un marc d’interinatge està destinada a posar bases estructurals de cara a la modernització del règim.

En el moment en què els tres punts s’interconnecten, M.Rajoy necessita aprovar pressupostos, suspendre l’article 155 i surfejar les enquestes de cara les eleccions del 2019: municipals, autonòmiques (en les comunitats dins del règim general) i europees. Aconsegueix resoldre pressupostos i autonomia catalana pero les enquestes li són adverses. Desastroses. El seu relleu natural, Albert Rivera i Cs, van llançats a l’estrellat. Mentre Rajoy resisteixi al poder i s’enfonsi a les enquestes no hi ha necessitat per preocupar-se, pensen els de Ciutadans que observen les curses atlètiques des d’un racó privilegiat de la pista, concretament des de la zona del salt amb perxa. Lo seu no són les alçades dels presidents metre-noranta sinó les altures dels cels a conquerir. Balanceig, embranzida, clavada de perxa i catapulta a tots els poders imaginables en menys d’una dècada de recorregut polític. Què més es pot demanar? Doncs que les enquestes et vagin a favor sense ferir de mort al teu aliat. I patapam, va i hi van.

Per tancar el rectangle de la política espanyola ens falta Podemos i la seva ocupació contundent i visible de la centralitat de la pista d’atletisme: són els llançadors, aquells atletes amb poca pinta d’atletes però tan atletes com els demés -sinó que li diguin a Miró (el grec) i el seu discòbol. Els llançadors fan una altra fila, i tan fa que siguin de pes, de disc, de martell o de javelina. Mentre uns corren per mantenir el poder i els altres salten per usurpar-lo, els de Podemos volen arribar lluny. El seu objectiu era arribar-hi des de baix i posar l’ai al cor a l’status quo, com així van fer a les europees del 2014 quan van sorprendre a propis i a estranys, en ple sirtaki de Syriza i negociacions extremes amb la UE. Pero passen els anys i els morats no acaben de fer diana, per la qual cosa l’estratègia del sorpasso pot deixar pas al joc de la geometria variable. El rectangle polític espanyol s’estabilitza, i pot oscil·lar entre les formes quadrades, les allargassades o les romboides. El ring, el quadrilàter, el tatami, el camp de futbol de la política espanyola, tan se val. En definitiva, ’Las cuatro esquinas’ de la cançó infantil.

"D’aquí les presses del deep-State per accelerar un recanvi que garanteixi els interessos  dels poders de l’estat; consolidi el bi-bipartidisme i gestioni la (dis)tensió identitària i territorial."

 

L’epíleg: la marató

Des de les eleccions Generals-bis del 2016, quatre partits estructuren la política espanyola en un bi-bipartidisme que convé consolidar per diverses raons: bretxa generacional i tecnològica, gestió dels darrers anys de cotització de la generació del baby-boom i transició cap a la quarta revolució tecnològica. D’aquí les presses del deep-State per accelerar un recanvi que garanteixi les tres funcions que exposava més amunt: garantir interessos d’estat i dels poders de l’estat; consolidar el bi-bipartidisme i gestionar la (dis)tensió identitària i territorial.

Aquestes tres funcions resulten d’un escenari previ, d’una cursa que sempre es corre en paral·lel a les demés, en hores menys xafogoses, a recer de les grans cobertures mediàtiques, com és la marató. Aquest cursa només arriba a l’estadi en el moment clau i precís per a coronar l’atleta-rei, una vegada transcorreguts els 42,195Km de rigor. Si canviem els km d’una marató pels anys de democràcia postfranquista veiem que gairebé coincideixen. Els bons maratonians les han passades de tots colors i saben que resistir no sempre és vèncer, i que defallir no sempre comporta perdre. Arribar moribund, tècnicament malalt i quedar primer és ben possible en aquesta cursa mare de l’olimpisme. En aquest món nostre -més runner que blade, per entedre’ns- l’afició a les maratons congrega adeptes arreu. A més, és una de les poques pràctiques atlètiques generosa amb la primera senectut, amb aquella edat a la que un sol espatllar-se de mica en mica mentre es pensa que era ahir quan feia de gasela damunt del tartan de la vida. I si hi ha un atleta-rei a Espanya, aquest no és altre que Felip VI “el preparado”. Qui fou l’abanderat de la delegació espanyola a les olimpíades de Barcelona, just uns dies abans de que Valentí Massana fos desqualificat i Dani Plaza mossegués la medalla d’or, ara és el cap d’estat d’un país amb aluminosi, però també d’un país abundant en arquitectes experts en rehabilitació d’edificis malmesos.

El govern Sánchez respon perfectament bé a això garantint uns pressupostos de dretes, un equip ministerial sòlid fet de grans equilibris més que de retalls, de tall teconocràta-meritocràtic (excepcions a banda) amb clares concessions al patriotisme mainstream, i a una ferma voluntat de ser exemplar amb el mandatory de la UE. A priori, això ho hagués pogut fer el mateix Rajoy o qualsevol altre pes pesat del PP, o el mateix Albert Rivera si l’opció de l’avançament electoral hagués tirat endavant. En canvi, Rivera no hagués pogut fer tres coses importants: ni revifar a PSOE i PP de cara el 2019; ni desescalar un conflicte que els hi dona rèdits i raó de ser, com el català; ni consolidar a Cs com un partit frontissa que pugui sumar amb quasi tothom al convertir-lo en un partit capacitat de cruspir-s’ho tot i a tots.

El disseny del bi-bipartidismeque aporta sentit d’estat a l’operació Sánchez, mentre que el cas Gürtel el dota de sentit de l’oportunitat. Era el moment idoni per la instauració top-down d’un relat de modernització de l’estat espanyol que era impossible impulsar-lo des del PP amb un mínim indispensable de credibilitat. Quines novetats hi trobem? Feminitza i rejoveneix el govern, recull la defensa del patriotisme banal i la defensa de la nació espanyola a la vegada que dota el PSOE d’una oportunitat d’or de regenerar-se com a partit central i de poder (entre la social-democràcia d’esperit sant i l’extrem-centre d’amén); rebaixa l’escalada patriòtica que mantenien PP i Cs i que envalentonava amb èxit una radicalitat nacionalista espanyola molt aznariana i per tant, poc dúctil. Queda per veure si s’atrevirà a disputar-li alguna cosa per l’esquerra a Podemos i si realment té clar que el conflicte territorial a mode de retòrica de l’enemic interior ja no pot donar més rèdits.

Finalment l’opció PSOE ha reunit més trumfos: deepState 4 Plebeus 2, i bona part de l’esquerra i l’independentisme contenta i aplaudint. Per pensar-hi!

Per això convé recordar que la Marató sempre transcorre en paral.lel i sol cloure tot certamen atlètic. El 19 de juny de l’any 2014 -no havia passat ni un mes de les eleccions europees que van veure eclosionar a Podemos com a fenomen electoral de masses, Felip VI fou proclamat rei d’Espanya davant de les Corts Generals, després de fer-se efectiva l'abdicació del seu pare. Aquell 11 de setembre -el del Tricentenari- l’independentisme cívic i popular ja havia apretat l’accelerador.

Dues grans sacsejades plebeies han tingut lloc a Espanya: el 15M i l’independentisme català; apaivagades per quatre operacions d’estat. Gran agilitat del deep-state en propiciar el relleu del cap d’estat amb eficiència, havien vist les orelles al llop ( i les de l’elefant de Namíbia, of course) i es va procedir a la primera operació d’estat amb Rajoy de president. La segona vindria una mica més tard, al 2016, i acabaria comportant l’assentament d’un nou sistema de partits, entenent els partits com el que són: estructures d’estat. La tercera operació va tenir lloc a l’agost del 2017, just després dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, quan els mitjans de comunicació principals i els grans partits espanyols tanquen files i concentren esforços a combatre, descabdellar, minar, bloquejar o atacar l’independentisme català de cara a una Tardor trascendent. La quarta operació d’estat l’hem vista recentment, primavera 2018, amb el relleu de president via moció de censura. Sánchez portava un any projectant-se com a presidenciable entre bambolines, mentre que Rivera ho feia entre enquestes. Finalment l’opció PSOE ha reunit més trumfos: deepState 4 Plebeus 2, i bona part de l’esquerra i l’independentisme contenta i aplaudint. Per pensar-hi!

 

Bonus track

L’independentisme català ha jugat dos papers en aquesta moció de censura. D’una banda, s’erigeix en el màxim exponent estatal dels e-sports i dels e-athletics games. Mig país segueix amb passió a gamers que juguen una partida que ha traspassat els límits de la realitat i que s’ha instal·lat en una virtualitat inquietant, mentre que l’altre meitat -com ara passa amb els youtubers- en viu completament al marge. D’altra banda, hi ha un independentisme que ha tornat a la pista d’atletisme de la política espanyola per tal de fer-hi d’àrbitres i jutges olímpics, cansats de fer de llebre d’una cursa que sempre acabava guanyant l’estat. Un rol poc virtuós i gens èpic, però important, necessari i sovint eficaç. Mal per mal, no córrer més riscos, arbitrar un canvi de govern i jutjar-ne l’acció que se’n derivi, a poder ser sense ostatges, empresonats ni exiliats. PDCAt ressucita, precisament, en el seu habitat peixcovista; i ERC eixampla pulmons i respira fons amb ànims d’alliberar el líder et altri.

"Per què Meritxell Batet no podia ser ministra d’Interior amb la inclusió de les funcions que desenvoluparà ara i així poses una catalana per resoldre lo de dins, de la mateixa manera que poses a Borrell a resoldre lo de fora?"

Potser sigui aquesta la millor manera d’aconseguir-ho, malgrat impliqui un game over del procés que tard o d’hora s’havia de produir. O no, i l’ascepticisme vers alguns membres de l’equip ministerial amb Grande-Marlaska, Robles, Calvo i Borrell com a exponents màxims, s’acabi corroborant i inflami ferides mal curades. O bé que el dubte sobre que no hi hagi quelcom més que una mera predisposició voluntariosa i estètica en què les causes indígenes es resolguin a través d’un ministeri de coses indígenes (per què Meritxell Batet no podia ser ministra d’Interior amb la inclusió de les funcions que desenvoluparà ara i així poses una catalana per resoldre lo de dins, de la mateixa manera que poses a Borrell a resoldre lo de fora?). Entre el game over i l’insert coin hi ha tan sols un pas. Potser desescalar la tensió impliqui sentar les bases d’una millor entesa. Potser, qui tingui ganes de gastar monedes i reactivar la partida sigui Ciutadans o el PP, amb el risc que esdevinguin gamers, presoners d’un relat virtual fora de control.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat