El pluralisme tràgic

Diu Isaiah Berlin que “hi ha una creença que és, més que cap altra, responsable de la massacre d’individus en els altars dels grans ideals històrics”. Segons ell, aquesta creença és la fe en que, en algun lloc, hi ha una –i només una- solució definitiva a tots els conflictes polítics. Aquest pensament es basa en la convicció ancestral que tots els valors positius en els que creiem, han de ser, finalment, compatibles, fins i tot implicar-se els uns als altres. Berlin, evidentment, pensa que aquesta creença, a més de culpable, és falsa.

Berlin és lliberal i té una opinió sobre què és i com hauria de ser una societat. Ell defensa una determinada concepció de la llibertat, amb la que podem estar més d’acord o menys i és qui va establir la distinció entre “llibertat negativa” i “llibertat positiva”. Independentment d’això, val la pena escoltar el que diu sobre aquesta creença, a la que ell anomena “monisme” i sobre la seva alternativa, el pluralisme.

El cas no és que aquest monisme -la creença en l’existència d’una única solució definitiva, sigui quina sigui, als problemes polítics d’una determinada comunitat humana- no sigui cert a la pràctica, en el món real, empíric i imperfecte. El problema és que el monisme tampoc pot ser cert en un hipotètic món ideal. El monisme no seria vertader en la pràctica, però tampoc “en teoria”. No vull ser pessimista, però, pel que sembla, Berlin té raó en que hi ha valors que considerem positius i que són incompatibles entre si. Per tant, l’existència d’un estat suposadament harmònic, en el que puguem gaudir alhora de tots aquests valors desitjables en plenitud, és una quimera irrealitzable. Per posar només un exemple, la justícia social no és compatible amb una llibertat individual il·limitada. És lògicament impossible que tots els individus d’una societat puguin fer absolutament qualsevol cosa que els passi pel cap, sense cap mena de coacció externa, i que, alhora, es pugui donar una situació en la que absolutament ningú es vegi perjudicat o afavorit per raons arbitràries i alienes a la seva pròpia responsabilitat. Així doncs, la llibertat i la justícia, dos dels nostres grans anhels, no es poden obtenir de forma completa al mateix temps. No ho podem tenir tot, ves. Ens hem de conformar amb arribar a compromisos entre coses absolutes, igualment desitjables, com la llibertat o la justícia.

A més, els humans tenim la santa mania de tenir fins i de discrepar sobre ells. De fet, ens encanta sentir que som diferents. Ens agrada reconèixer-nos i ser reconeguts com a individus pensants i amb idees pròpies. Podríem dir que som rebels perquè el món ens ha fet així. Què hi farem? Cadascú té els seus ideals i el seu ordre de preferències personal i intransferible. Entendre i acceptar el pluralisme és entendre i acceptar això, que no estem d’acord, però que, alhora, estem obligats, condemnats, si es vol dir així, a conviure i que ho hem de fer de la millor manera que siguem capaços d’acordar. Això no vol dir que haguem d’oblidar els nostres fins i abandonar els nostres ideals, ni molt menys. Tenir fins ve de sèrie amb el fet de ser humans. Però sí que implica renunciar-hi parcialment, acceptar que, per molt que algun gurú ens digui el contrari, no ho podem tenir tot. Ben pensat, no sembla massa difícil d’entendre que, fora d’imaginaris paradisos celestials, és impossible que tots ho tinguem tot, essent diversos com som, no us sembla?

Estem davant, doncs, d’una doble renúncia tràgica. Per una banda, la que suposa haver de sacrificar una part dels nostres valors últims que, com la llibertat o la justícia, són absoluts i al mateix temps incompatibles entre si. I per altra banda, la que cal fer en nom de la necessària convivència. La tragèdia és que aquesta doble renúncia no ens porta en cap cas a una síntesi definitiva. El conflicte és i serà permanent, no té solució, més enllà de solucions que no seran mai eternes. Entendre i acceptar el pluralisme és també entendre i acceptar que el conflicte és consubstancial a l’ésser humà, i que per tant, no és possible una solució final i que allò al que podem aspirar és a una solució provisional però acceptable. De fet, això de creure en l’existència d’una solució final, ens ha portat històricament molts més problemes i massacres, com diu Berlin, que solucions.

En qualsevol cas, el pluralisme, com diu Berlin, sembla “un ideal més vertader i més humà” que el monisme i les estructures autoritàries o totalitàries que es poden derivar de la creença en una sola solució definitiva per als problemes polítics. Potser faríem bé de recordar-ho quan tinguem la temptació de creure que tenim l’única resposta possible a les qüestions de les comunitats de les que formem part. No podem pensar que els altres són els únics que han de canviar el seu punt de vista, especialment si som sincers quan diem que volem diàleg.

 

Comentaris

Isarn Sant Feliu de Llobregat
2.

Estic totalment d’ acord... PERÒ... ay, que sería de nosaltres sense els “però”. Davant dels drets humans no pot haver-hi discussió, ni tampoc tibiesa i davant dels fets constatats no pot haver-hi diàleg, si no pedagogia. I amb dos casos, si no si està d’ acord s’ està equivocat i si no es defensa la veritat o els drets humans... s’ està equivocat i per tant et poses del costat del que s’ equivoca.

  • 1
  • 0
David Sant Feliu
1.
Efctivament, els lliberals clàssics defensen que la naturalesa de l'home és canviant i evolutiva, i que en conseqüència no només no hi pot haver una veritat comuna a tota la societat sinó que la veritat, els valors i els fins que un persegueix tampoc són immutables i canvien a mida que l'experiència ens mostra els nostres errors. En una societat caracteritzada per la pluralitat, doncs, cadascú ha de poder exercir la seva llibertat individual i no només exercir sinó també manifestar les seves opinions, creences, preferències sexuals o estètiques i entendre i assumir que no seran les mateixes que les de la resta de la societat, que en tindrà d'altres que cal tolerar i que, possiblement, ens fan col·lectivament millors.

El problema rau en el fet que, quan sortim de l'esfera de la ideologia, del sentiment, de la preferència, del gust o de la creença i entrem en l'esfera més concreta de l'aplicació política d'aquests valors, ens enfrontem no ja a valors relatius sinó a fets absoluts: immersió lingüística o no, sanitat pública o privada, impostos progressius o tipus fixes, matrimoni homosexual o no, monarquia o república. La plasmació concreta del pacte és la renúncia als fins i en alguns casos als drets (i aquests no haurien de ser negociables). És renunciar a comprobar si allò que perseguies t'hagués fet més feliç que allò que ja coneixes, és tancar-te a tu mateix la porta. I com diu el mateix Isaiah Berlin "tancar portes és cegar-se un mateix deliberadament davant la veritat, condemnar-se a un error incorregible."
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat