Raspall, una tradició que ja no pot parar

Dimecres passat fou el 105è aniversari del seu naixement. Contemplo amb satisfacció que la nostra poetessa no és partura de l’oblit. Ara bé, recitals i trobades poètiques, al meu parer, insisteixen massa en homenatges. Dilluns, en la concentració dels Jordis, vaig parlar-ne. Ella sempre va defensar la llibertat de pensament. Mai no va dir una paraula més alta que l’altra. La llibertat de pensament sempre apel·la al dret de carregar-nos de raons i pensar en l’altre. Per això, la llibertat mai no viu gaire lluny del dubte. Vet aquí, amb permís de Pere Dot, la intensa humanitat de la nostra ciutadana més universal. A més a més, d’exigir l’alliberament dels nostres presos polítics i el retorn dels exiliats, cal seguir pencant. La divulgació de la nostra llengua és una feina que ens identifica. Naturalment, és una tradició de la nostra gent que les institucions, els agradi o no, cal que vetllin.

Joana Raspall representa la conquesta d’un públic considerable per a la poesia. La mirada dels infants envers la paraula poètica és senzillament un miracle. M’encantaria que els nous governants municipals esmercessin esforços en aquest àmbit. Una ciutat sense teatre ni cap museu, ha d’invertir en valors afegits. És important que el personatge comenci a ésser estudiat. universitaris, mestres i especialistes han d’obtenir suports concrets i engrescadors. És important que les nostres institucions locals se’n preocupin. Va essent hora que es posi fil a l’agulla si volem una ciutat coneguda per la seva aportació i temperament artístic. Els partits polítics de la ciutat també han de fer pinya en aquest assumpte. Des que Joana Raspall va abandonar la trinxera de l’activisme en favor de la llengua, tothom li fa festes. Ara bé, la feina és inmensa. La poesia fa consciències, eixampla sensibilitats i cultiva toleràncies.

En cultura, la nostra ciutat, rares vegades aplega esforços per a fer valors afegits. Les escoles, la tele, les institucions fan normalitats en l’ús de la llengua. Però, cal més projectes per a renovar el nostre imaginari. Els homenatges sovint amaguen conflictes en la convivència. L’1 d’Octubre no pot tenir dos relats. Si això persisteix, vol dir que la democracia és escassa. Vet aquí, la precarietat del discurs, l’equívoc dels homenatges. Joana Raspall no pot ser perpètuament un aplec poètic. Si del seu llegat no en fem un projecte, la poesia mai és una festa. Tant se val que els seus protagonistes siguin infants.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat