Fa cinquanta-sis anys

Era per la Mercè de l’any 1962. Les festes acabaven amb pluja. La pluja era forta. Mai haguéssim pensant quant n’era de forta. Les notícies començaven a córrer. A Ràdio Barcelona portaven tota la nit informant. Ens sonaven noms com Rubí, Terrassa, la riera de les Arenes. El tap que va provocar el trencament del pont. Les cases que s’enduia la riuada i el rescat de persones llançant cordes al pas de l’aigua. I la recollida de mantes i la munió de voluntaris.

Estàvem astorats però no ens fèiem ben bé la idea de les dimensions del desastre.

Dos dies més tard, tenia festa del treball i em vaig presentar com a voluntari a una oficina que havien muntat els escoltes al carrer de Llúria. Jo n’era, i com que tenia moto, em van enviar a fer d’enllaç a Sant Feliu de Llobregat. Va ser el meu primer contacte amb aquesta ciutat. No ho oblidaré mai. Era una tarda assolellada. Baixant per la carretera, a prop del semàfor del Va i Ve les cases eren obertes i les famílies anaven atrafegades fent neteja, però l’espectacle dantesc el vaig presenciar en arribar als camps, que llavors arribaven fins a la carretera. Caixes de morts senzilles, algunes plens. Draps blancs... possiblement llençols per embolicar cossos. Gent treballant amb pales i xapos i tot allò que permetés gratar entre el fang que havia baixat des de molt lluny arrossegant persones.

Els santfeliuencs d’origen que ho van viure en tenen un record molt més viu i molt detallat que jo. Potser a algú li agradarà afegir-hi els seus records.

Però la meva història continua. En aquella època jo tenia una bona amistat amb el que era el vicari de Rubí, Mn. Ezequiel Sendrós, i passades unes setmanes el vaig anar a veure. Encara sota els efectes de la tragèdia em va ensenyar la marca de fins on havia arribat l’aigua dins la rectoria tot explicant-me com havia hagut de nedar per dins de l’edifici per rescatar la majordona clavada contra una paret per la força de l’aigua.

I com no. També em va explicar com durant la visita de “Su Exceléncia el Caudillo a los damnificados “ amb la ràbia acumulada es va permetre de retreure-li el que haguessin deixat fer blocs de pisos a la llera de la riera. La resposta de “Su Exceléncia” va ser “técnicos tiene el Ayuntamiento” i es va quedar tan panxo.

Tres anys més tard veníem a Sant Feliu per quedar-nos, però això és un altre història.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat