Els dies que vaig escoltar Gothic (metal i simfònic) per damunt de les meves possibilitats

Notes personals dels primers dies d’octubre del 2017

Aquests van ser els dies d'octubre de 2017, quan el remolí de la política catalana i espanyola va accelerar-se i em va agafar immers en la preparació i realització d'un cicle de diàlegs sobre 'Democràcies Violentades'. Una mena de justícia poètica però que lluny d'evadir-me em predisposava a la comprensió i gestió del moment. 

Diumenge 1 d'octubre

L'u d'octubre el recordo des de l'excepcionalitat absoluta. Res m'era quotidià. Llevar-se un diumenge de matinada, arribar a l'Ateneu, veure l'entrada de les urnes i olorar una sensació de clandestinitat poques vegades viscuda, trobar-te a un col·lega que fa temps que no el veies i amb una mirada còmplice saber que passaríem unes quantes hores junts ajudant a la cobertura mediàtica del Fetasantfeliu, una cooperativa de comunicació de la qual m'enorgulleix formar-ne part. Volia veure com es desenvolupava la jornada en una ciutat metropolitana i no majoritàriament indepe com Sant Feliu de Llobregat. Ja de bon matí es podia copsar el contrast d'atrezzo: en les darreres 48h s'havien quadruplicat les rojigualdas en alguns barris de la ciutat. A can Maginàs n'hi havia bastantes i el bar de la plaça, a les nou ja estava a tope. Una pantalla de moltes polzades emetia la jornada electoral atípica a través del 24h de TVE... però no se la mirava ningú. No semblava interessar gaire el que hi apareixia, això que ja començaven a haver-hi imatges de certa violència.

Al migdia, primer intent de votació però després de mitja hora d'espera, desistim. A la tarda, acompanyats amb el nano de menys d'un any ja vam poder votar (dada sense més...en principi). Ambientazo i temor a l'Ateneu: rumors de presència i càrregues de la poli. Rumors i prou. A les vuit i poc, esclat unànime d'alegria per haver culminat la jornada sense garrotades (o millor dit, sí, vist en perspectiva, les més còmiques, les d'un mosso fent com d'urbano per evitar carrega frontal són de santfe). Entre la multitud veig un col·lega i ens abracem fraternalment, emocionats. Vam acabar fent unes birres 'reparadores'. Ell hi portava unes quantes hores, a l'Ateneu. No va votar. Ni se li va passar pel cap. La causa no va amb ell però la cosa sí. I així vaig tornar a casa, content, accelerat i exhaust.

Dilluns 2 d'octubre

Aquell dia vaig madurar. Les òsties que no vaig rebre me les va donar la realitat. El contrarelat indepe anava com un tro i havia arrelat en amics, coneguts, entorns relacionals i laborals. Allò viscut ahir era fail. Haver anat a votar a les quatre de la tarda amb el crio al cotxet havia esdevingut una gran irresponsabilitat. L'eufòria compartida, un mer miratge fruit de la propaganda. El 2 d'octubre vaig descobrir 'el Merengue', que és com he batejat a la NATA hispànica (la NSA de tietes indepes que porten un lustre alimentant la propaganda processista). Ja havia detectat l'arrenglerament mediàtic contra el procés des de l'atemptat(s) terrorista de l'agost. Al setembre va esdevenir sistèmic. A l'octubre, monotemàtic. I aquell 2 d'octubre, un esclat de tensió dels invisibilitzats va provocar treure la bilis. L'estat havia fallat. I en part, a molts conciutadans 'els havia' fallat. Ràbia. El fenomen rebot no costa d'entendre, però la unicitat de consignes, mantres i exemples de contrapropaganda era molt notòria. La màquina de propaganda 'marca Espanya' estava ben greixada i abraçava a amics d'un ventall ideològic ampli. El més sorprenent: el fenomen fan amb la GC i la PN; l'apel·lació acrítica a la naturalesa jurídica, vertical i jeràrquica de les preses de decisions; el convenciment que no poden haver-hi tants indepes i que els enganyats som molts. Snif! Del ‘com l'hem liada' al 'es liarà parda’ en menys de 24h passant per una anècdota que un any després encara té més de poètica: l’aturada de la Diagonal per part dels treballadors de ‘la Caixa’, al crit d'“els carrers seran sempre nostres”. Vertigen i sacseig emocional. Bany de realitat i assumpció personal de 3 propòsits: 1) no deixar de parlar de política amb ningú i menys al mur de Facebook. 2) Mantenir totes les amistats defensant el meu propi punt de vista 3) Empatitzar i entendre a l'altre, i defugir de la propaganda de trinxera.

Dimecres 3 d'octubre

Matí

El 3 d'octubre va començar mogut i va acabar remogut. El govern va instar a fer una vaga que oficialment la van convocar unes quantes entitats i sindicats no mainstream, llevat de l'USTEC i el mon universitari, bolcat en massa. Els sindicats 'oficiosos' van trampejar la situació amb poca traça. De fet, més que una vaga va ser un lockout de l'administració pública catalana amb connivència del teixit empresarial i associatiu afí. Tanmateix la commoció per les garrotades de l'1 oct era àmplia. Prou àmplia com per mobilitzar la població per a accions subversives. Traduït vol dir: tallar carreteres i autopistes. Alma mater de la moguda: els CDR, fins llavors unes sigles undergrounds.

A Sant Feliu unes dues-centes persones ben bones van tallar la carretera nacional a l'alçada del tramvia. "Tu que escrius, deixa constància d'això que és històric". Minuts després se m'apropava una bregada activista local per  xiuxiuejar-me a cau d'orella:" explica, explica que avui hi ha gent que no s'ha manifestat en sa vida i que es pensen que tallar carreteres es fa demanant permís a la policia". Revelador del magma i de l'escudella barrejada de tot plegat. Després d'una mitja hora llarga, l'acció (insurreccional) s'acaba. Trencament de files i nova convocatòria per la mani de la tarda, en la que Sant Feliu capitalitzaria concentracions comarcals. Plaça de la Vila i carrers adjacents plens, atapeïts, desbordats. El lema no incidia en la independència. Si que ho feia en la democràcia. Tanmateix la simbologia era preeminentment indepe, a diferència de l'1-Oct, on la jornada de votació no va comportar vestimenta reivindicativa. Però al 3-Oct, es va manifestar un demos més ampli que el indubtablement indepe. S'havien remogut molts sentiments l'1-oct i el 3-oct va esdevenir un dia propici per teixir complicitats. Aquesta foto il·lustra el que va ser possible el 3 oct. Una imatge que el Rei Felip VI, en un discurs 'històric' emès al vespre va ajudar a dissipar. Per molts, una irresponsabilitat més de les que ja s’havien succeït i de les que encara quedaven per fer. El rei va treure el tap de l’ampolla que contenia un munt de gas carbònic patriòtic, redemptor i en no pocs casos, revengista.

Tarda-Vespre

La tarda treballava (sic). Com pot ser que treballés si feia vaga? Doncs aquell dimarts 3 d’octubre en un principi s’inaugurava el Cicle de Diàlegs sobre ‘Democràcies violentades’ amb la participació del periodista de Político i excorresponsal de Reuters, Paul Taylor i l’expert en sociologia de la violència i deixeble d’Alain Touraine, Michel Wieviorka. Un més liberal, l’altre més à la gauche. Nivelasso. Les circumstàncies van provocar no poques trucades i mails i van derivar en un doble efecte: 1) suspensió del diàleg arran de la vaga 2) voluntat dels ponents a desplaçar-se a Barcelona per viure l’ambient de primera mà. Amb aquesta realitat es va optar per fer el diàleg a porta tancada però editar-lo en vídeo i divulgar-lo més endavant. No cal dir que reunir dos experts per parlar sobre la violència a Europa, el 3 d’octubre del 2017, a Barcelona, era tota una invitació a esprémer la cervellera per tal d’interpretar què coi va passar l’1 d’octubre i què coi passaria a partir d’ara. Desproveïts de simpaties i antipaties viscerals, la ponderació dels dos ponents era la d’estar davant d’un desafiament desigual, amb un fort i un dèbil, on com quasi sempre el dèbil té les de perdre. Però retrocedim unes hores i fem un flashback. Per exigències del guió aquell dia vaig anar jo a rebre a Mr Wieviorka a l’aeroport per acompanyar-lo en el trajecte amb taxi fins al Macaya. Eren les cinc de la tarda. L’atzar ens va portar a fer el trajecte amb el Sharif, un taxista barceloní nascut al Caixmir i de parla urdú que estava al dia dels esdeveniments i que d’anhels independentistes, violència i enquistament del conflicte en sabia un niu. Un trajecte inoblidable.

A l’entrar a Barcelona vam coincidir amb els primers moviments previs a la manifestació de la tarda. Olor de mani massiva i temor a possibles esclats de violència. “Mucha gente joven” comentava l’acadèmic qui després de cosir-nos a preguntes exploratòries sobre com s’havia viscut l’1-Oct i l’auge de l’onada indepe, va deixar caure com aquell qui no vol la cosa “Y ¿cómo lo viven los que no son independentistas?” i poc després una altra pregunta sàvia: “está claro que el estado tenía un propósito cuando optó por la represión policial, pero nos falta saber el porqué. Podía hacer muchas cosas pero hizo esta. ¿Por qué?”. I amb aquest “¿por qué?” al cap vaig estar capficat els 90 minuts de diàleg en francès, la qual cosa m’exigia un plus de concentració que els esdeveniments viscuts em feien perdre si no m’hi esforçava. En acabar ja eren quarts de nou i la mani ja anava de retirada. Pel passeig de Sant Joan baixaven grups de manifestants i no pocs barrejaven estelades, rojigualdas i la tricolor republicana. Una realitat que es va esvair amb el discurs del rei i les no poques dosis de propaganda processista. Atrapats entre “els nosaltres” i l' "a por ellos” ungit per sa majestat els esdeveniments només poden fer que precipitar-se.

 

A l’estació d’Arc de Triomf vaig agafar el tren rumb a Sant Feliu. En baixar a l’andana clandestinament vaig fer aquesta fotografia a dues noies que no conec.

Sabia que Sant Feliu era i és això. Però també sabia que la música va per barris i que les banderes o es comparteixen o atrinxeren. Aquella nit em va costar dormir. El whatsapp bullia de comentaris i reaccions al missatge institucional del rei. Molta ràbia entre gent d’esquerres, antiprocessistes republicans i indepes soft.

Quines conseqüències comportaria aquella mena d’#aporellos institucionalitzat? Què coi significaven aquells tres números -155- que de cop i volta tothom anomenava com si fos el número del diable? I no recordo com però finalment em vaig adormir, no sense abans pensar en la pregunta del Wieviorka: “ Y este mensaje del Rey ¿cómo lo habrán vivido los que no son independentistas?”, i recordar, de sobte un article de Jaime Palomera, precís, premonitori i de lectura obligada: Ciudadanos y la venganza del cinturón choni

 

L’endemà

Dimecres matí, laborable, de nou al tren i amb els dits enganxats a la pantalla del mòbil rellegeixo l’article del Palomera que data del l’octubre del 2015 i em ve al cap un pensament que des de llavors arrossego. Obro parèntesi. Això del procés és bidireccional, hi havia la pastanaga de la independència i la pastanaga de la recentralització i de la fi de l’hegemonia del catalanisme. Alguna cosa havia albirat però l’olfacte menestral de centre-ville no és prou potent com per flairar allò que durant temps no has volgut conèixer prou o has menystingut. I viceversa. L’esclat indepe va ser vist com a blasfem, il·legal i finalment perillós. Amb aquesta tessitura semblaria absolutament intolerable culpar als partits que sabedors de la diversitat social de poblacions com Sant Feliu han predicat el seny, diàleg i entesa. Més faltaria. Però sí que en quaranta anys de democràcia -i n’hem parlat massa poc- que el vot es vinculi més a l’estructura social i no a la ideologia, entenent la ideologia com un espai de trobada entre diferents que comparteixen ideals, en part ens ha portat aquí. Partits que renuncien al centre. Partits que renuncien als barris. Quina llàstima, no? Tanco parèntesi.

Els dies posteriors al 3 d’octubre són -almenys en aquesta mena de dietari articulat- l’endemà, aquells dies en el que la bola de neu ja esdevindria del tot incontrolable. L’estat havia decidit moure fitxa en una direcció, la qual s’allunyava del pacte i la negociació, i també de qualsevol crítica o retiment de comptes amb la pèssima operació policial i l’atzucac que va suposar l’1-O pel serveis d’intel·ligència. Reprimir la rebel·lió, escarmentar als còmplices, blindar les estructures d’estat per tal que no hi haguessin fissures en la missió de ‘rescat de la normalitat’, va suposar empresonar els líders d’Òmnium i ANC, aplicar el 155 i a nivell de carrer, mobilitzar als defensors de la pàtria revestits de invocadors del seny.

Potser m’equivoqui però en les manifestacions de SCC i entitats afins, se’m revelava l’existència de publicitat inversa. Fenomen que també em passava amb els CDR, però al revés. Uns invocaven eslògans ‘un frame mental orientat en la cultura de la pau com pot ser “Recuperem el seny”, mentre el demos -sempre divers i per tant relativitzador de tota categorització- victorejava un fervor revengista i agressiu en fons i forma, altament preocupant: “Puigdemont a prisión”, etc. En el món dels CDR, a l’inversa. El demos indepe més petitburgès i menestral, altament vinculat en el teixit associatiu de base tenia un fons i forma que s’allunyava tant de les consignes de la pròpia propaganda (“ni oblit ni perdó”, “els carrers seran sempre nostres”) com de la contrapropaganda (“kale borroka indepe”, “elementos subversivos”). De fet la desproporció entre detinguts per generar -suposadament- violència en un cantó i en l’altre és una de les conseqüències més lamentables del deteriorament de l’àgora pública i la incapacitat de solidaritzar-nos en contra de la detenció i imputació de músics, rapers, militants CDR, etc, independentment de la independència, del procés i de la política. El dèficit en llibertat d’expressió i premsa va esdevenir alarmant i encara perdura.

Per tot plegat, aquells dies a la feina, al tren i a la nit a casa em vaig refugiar musicalment en cançons mig èpiques i mig sinistres, mig d'opereta i mig de funeral que no acostumava a escoltar i menys de manera compulsiva. Per això són els dies que vaig escoltar Gothic (metal i simfònic) per damunt de les meves possibilitats, al mateix temps que un petit i modest testimoni dels dies 1-10 d’octubre del 2017, just quan el miratge independentista va ser més miratge que mai. Us deixo aquesta peça de Lacrimosa, Shackal, com a exemple:

 

Comentaris

Alf
Wow. Molt heavy (gòtic :-P). Pensava que seria catàrtic, però no, gens. Gràcies!
Vaig a llegir lo d'en Palomera, que té bona pinta.
En resposta a Alf
Alf Sant Feliu
2.

Fet. Res nou per a un xarnego xD
Entenc que a Sant Feliu o a Montcada costi «creuar la via». Però a la resta del cinturó? Per què no es creuava la via? Sempre he pensat que una de les causes era «clar, no tenen res a guanyar». Ara hem pogut comprovar que no sempre estl tracta de guanyar. De vegades es tracta de no perdre.

  • 3
  • 0
Alf Sant Feliu
1.

Wow. Molt heavy (gòtic :-P). Pensava que seria catàrtic, però no, gens. Gràcies!
Vaig a llegir lo d'en Palomera, que té bona pinta.

  • 3
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat