La botella de Sant Feliu

NOTA: versió adaptada de l'article publicat a L'Anuari 2018.

Diversos analistes polítics, periodistes i opinadors -entre ells el santfeliuenc Sergi Picazo des de Crític- han popularitzat el concepte de ‘la batalla de Barcelona’ per referir-se a la barreja d’incerteses i expectatives que, a hores d’ara, envolten les eleccions municipals del 2019, a la capital catalana. Un apel·latiu bèl·lic per a unes eleccions poc previsibles però que es revesteixen de gran importància, perquè és en ciutats globals com Barcelona on es dipositen totes les mirades, interessos, estratègies i relats. Pocs quilòmetres enllà, a la capital del Baix Llobregat, les properes eleccions municipals també es preveuen incertes, però aquí la cosa minva en tot: en nombre d’habitants, pressupostos, estratègies, interessos globals i relats.

És per aquest motiu que, malgrat compartir amb Barcelona el fet d’estar governats per partits d’esquerres, el fet de tenir un consistori fragmentat i plural —on els marges per aconseguir victòries àmplies són ben reduïts—, un adjectiu bèl·lic s’hi adiu poc en el cas de Sant Feliu. Sobretot perquè la versió santfeliuenca del revival maragallista que sembla haver contagiat la pre-campanya barcelonina amb el retorn de candidats consagrats és el ‘vazquisme’. És a dir, més lògica de la gestió per a una ciutat que bàsicament ha interpretat amb professionalitat el guió traçat pel metropolitanisme de matriu socialista i que ha seguit aquesta lògica sense gaires andanades ni maragallades, ja sigui per bé o per mal.

Amb la presència de tres exalcaldes (Lourdes Borrell del PSC, 2010-11; Lídia Muñoz, alcaldessa accidental en aquest mandat per ICV-EUiA; i Juan Antonio Vázquez, alcalde del 2003 al 2010, que encapçalarà la candidatura de Veïns): un senador i exregidor d’Urbanisme, com Xavier Alegre al capdavant de Cs; un exregidor de Cultura com Jaume Manyoses, al capdavant del món postconvergent; dos candidats bregats en l’oposició i amb bona connexió orgànica amb els seus respectius partits, com Elisabet Ortega del PP i Oriol Bossa d’ERC, i un outsider àvid d’encapçalar llistes eclèctiques i aprovar pressupostos quan s’escau, com Luis Serrano (abans Junts per Sant Feliu i ara Fem Poble), concentren prou know-how com perquè cap projecte cabdal de ciutat —com el soterrament— corri perill. De la mateixa manera que amb candidats tan professionals i experimentats, les properes eleccions tindran un punt de concurs-oposició, amb la incògnita de saber qui obtindrà la plaça, qui engreixarà la borsa d’interins i qui no passarà el tall.

Tot i estar al davant d’una de les eleccions municipals més obertes de tota la història democràtica de la ciutat (juntament amb les del 1979, 2003 i 2011), no perilla l’statu quo, ni es contraposen models de ciutat antagònics, ni tan sols s’albiren grans canvis de regeneració democràtica, ni cal patir perquè una colla d’amateurs populistes es facin amb el control de la ciutat. Aquí, més que d’una batalla hauríem de parlar de la botella en què es fermentaran diversos candidats, partits i programes, a l’espera d’un joc d’aliances quasi tan important com la correlació de forces que s’esdevingui després de l’escrutini definitiu. I és que —soterrament al marge— el que aquestes eleccions posen en escac és l’hegemonia d’ICV, però difícilment hi haurà una victòria folgada, ni un escac i mat o una derrota per K.O. Es poden quedar sense reina o bé perdre per punts, però tot i així poden controlar el tauler o el quadrilàter, depenent de si es prefereix el símil amb els escacs o amb la boxa.

Una botella1 —mot normatiu i no un barbarisme— és una bota petita amb un broc. Un recipient ample ideal per a l’emmagatzematge i un coll estret amb un bec per on el líquid hi raja. L’any 2015, dins la bota hi van cabre vuit formacions polítiques, si fa no fa, les mateixes que hi cabran després de les eleccions de la primavera vinent. La incògnita rau a saber quins partits passaran pel coll de l’ampolla, ja que a hores d’ara només podem predir una cosa amb certa gosadia: 4 partits oscil·laran entre el 15% i el 20% — ICV, PSC, ERC i Cs—, mentre que uns altres 4 partits lluitaran pel 5% i el 10%, punt amunt, punt avall. Quina serà la formació més votada? És una de les grans incògnites. Quines aliances s’establiran? I afegiria, quines se sabran al llarg de la campanya i quanta ambigüitat seran capaços de resistir els partits frontissa? D’entrada, pot ben ser que es necessitin tres partits per formar govern, ja que difícilment es gaudirà d’un mandat en minoria tan plàcida —per a l’equip de govern— com l’actual.

Després, cal sumar-hi factors de context. D’una banda, el soterrament centrarà la retòrica de la campanya i amb prou feines hi haurà cabuda per a reflexions de fons sobre el metropolitanisme, el big data i la promoció econòmica, qüestions massa allunyades encara del debat ciutadà, tot i que convindria tractar-les bé. Un altre factor que s’ha de tenir molt en compte és la participació. Les municipals a Sant Feliu no són especialment participades si les comparem amb les generals i les del Parlament de Catalunya, tot i que venim d’un cicle amb percentatges de participació molt alts, especialment el 21D passat. Si augmenta la participació, més difícil ho tindran les formacions que aspiren a treure un regidor (Fem Poble i PP, especialment) i millor les que presentin un patró de vot més transversal. D’altra banda, el context europeu també hi dirà la seva. En coincidir amb les eleccions al Parlament Europeu, aquestes municipals es podran veure afectades per la presumible polarització entre els postulats més euroescèptics i els filoeuropeus. També prendrà importància la tensió Catalunya/Espanya com a generadora de relats antagonistes i de (im)possibilitar segons quins pactes postelectorals. I per últim, l’efecte contagi que els postulats de la dreta identitària o d’extrema-dreta puguin tenir en matèries vinculades amb la convivència, la seguretat i l’autoctonia.

En resum, som a les portes d’unes eleccions obertes i incertes, ideals per a qui vulgui veure la botella mig plena o qui la vulgui veure mig buida. De moment, a Sant Feliu ja sabem el nom de tots els alcaldables i de les formacions que s’hi presentaran, tot i que sempre podria haver-hi la sorpresa de darrera hora i d'extremadreta. En canvi, a Barcelona, els tam-tam de guerra ja ressonen i els prolegòmens de la batalla s’intensifiquen.

 

 1DIEC. Bot petit proveït d’un broc que permet de beure-hi a galet.

Comentaris

Isarn
Sumaran C’s i PSC amb l’ ajuda de PP i Veïns pel que faci falta. ICV s’ ha desgastat molt governant d’ esquenes a la ciudadania i aguantant totes les crítiques que haurien d’ haver anat al PSC. Molt mal soci han tingut i molt males decisions ha prés aquest ICV, que s’ han mostrat molt docils davant l’ estat i molt poc verds vers la ciutat.
En resposta a Isarn
J SF
3.

Se huele un ayuntamiento con dos años de edil socialista+ dos años de edil Ciudadanos.

A cambio de sus pírricos votos ( de haberlos)Veins exigiran alguna poltrona o la gerencia municipal.

  • 15
  • 7
Susana Sant feliu
2.

Doncs, una llàstima que a Sant Feliu no disposem d'opcions més rupturistes, en referència a la reflexió que l'statu quo no corre perill. Penso que som uns quants els que quedem orfes.

  • 7
  • 4
Isarn Sant Feliu de Llobregat
1.

Sumaran C’s i PSC amb l’ ajuda de PP i Veïns pel que faci falta. ICV s’ ha desgastat molt governant d’ esquenes a la ciudadania i aguantant totes les crítiques que haurien d’ haver anat al PSC. Molt mal soci han tingut i molt males decisions ha prés aquest ICV, que s’ han mostrat molt docils davant l’ estat i molt poc verds vers la ciutat.

  • 13
  • 6

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat