Placer: un conte de nadal

Estimat/da lector/a, som al solstici d’hivern i, per fi, celebrem l’apoteosi del dotzè número de Placer. Dotze Placers, de la mateixa manera que hi ha —ja ho vam escriure fa un temps—: dotze tribus d’Israel, dotze apòstols, els dotze signes del zodíac, també a la Xina, les dotze proves d’Hèrcules, els dotze fills d’Odí... El dotzè moment estel·lar de la humanitat (la nostra) té com a protagonista a Stefan Zwieg. Aquí hi ha l’accés. I recordi, a partir d’ara ens veiem (virtualment) als solsticis (i de forma analògica, segurament, a la primavera...). D’altra banda, volem celebrar l’efemèride amb un conte de nadal dedicat al Consell Rector del Fet a Sant Feliu. Potser el/la lector/a ha llegit alguna de les notes anteriors i ja ho sap, però si no ho ha fet, cal explicar que hem fet broma, insistentment, sobre les presumptes reticències del Jordi i la Carme a publicar-les. No és cert. Des del primer moment, ens van animar, fins i tot, a escriure-les per fer una mica de difusió de la revista. D’aquí que ara els hi dediquem el conte... Tot i que, potser, després de llegir-lo ja no veuen tan clara aquesta espècie de relació simbiòtica (ja, és aquesta una paraula generosa (parasitisme seria un terme més exacte, segurament, però ens agraden tant els eufemismes)) que hem establert. Ho descobrirem d’aquí uns mesos... Bon nadal!
 

Vet aquí que a la darrera assemblea del Fet a Sant Feliu, el Jordi va arribar amb una proposta d’allò més sorprenent. “Hem rebut una oferta per a fer televisió. A un dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ens ofereixen una hora setmanal per a fer difusió del diari”, va explicar. Després d’una llarga i intensa discussió es va arribar a un acord. La Carme, la cap de redacció —que des de ben petita havia estat fan de la Maria Teresa Campos—, seria la conductora d’un magazine d’actualitat. I el Jordi el productor del programa. A continuació, intentem narrar, el més fidelment possible, el transcurs dels pocs minuts de vida d’aquest programa...

—Bona tarda amics i amigues, us donem la benvinguda al primer programa del Fet a Sant Feliu —va enunciar orgullosament la presentadora, que va aparèixer en primer pla.

La sintonia del programa —encarregada expressament a un dels millors grups de rock progressiu de la història (de Sant Feliu de Llobregat), és a dir, Els Navegants—, sonava de fons mentre la Carme presentava als convidats.

—Volem fer un magazine d’actualitat i explicar allò que passa a Sant Feliu.

La càmera es va allunyar una mica, obrint el pla i mostrant a poc a poc el plató.

—I els protagonistes són els nostres ciutadans —continuava la Carme—. Per això avui tindrem amb nosaltres a la Jenifer, del barri de Can Calders, que es retrobarà amb la seva mare després que aquesta l’abandonés a l’autopista tot just fa un any.

El Jordi, extasiat, observava amb delit com la càmera iniciava un tràveling pausat recorrent les cadires dels convidats.

—També ens visita avui l’Eusebi, un pastor que s’ha enamorat de la seva ovella Enriqueta, amb qui vol contraure matrimoni.

“Quina bestiesa”, pensava el Jordi, lúcidament. Tot i les reticències, finalment havia accedit a convidar el pastor de Mas Lluí per fer un programa més exòtic i atractiu per tots els públics.

—I, finalment, ens visitaran els Nous tres tenors, del barri de La Falguera; els quals, malgrat la joventut, ja han tingut un èxit aclaparador als escenaris del país —va acabar, per fi, l’inefable conductora del magazine.

La càmera es va aturar, aleshores, i obrint i tancant el pla de forma elegant, va retornar a la presentadora, mostrant-ne un pla mig al qual només s’hi veien ella i la Jenifer.

—Jenifer, la teva mare et va abandonar a l’autopista —va dir la conductora del programa, greument.

—Sí Carme, tot just fa un any —va respondre la noia, amb els ulls humits.

—Explica’ns Jenifer, què va passar? —la Carme, tot inclinant el cos endavant per acostar-se a la pobra víctima.

—Bé, la mare sempre havia estat molt bona amb mi —va dubtar la Jenifer—. Per exemple, em va posar aquest nom tan bonic que tinc.

—Home, bonic, bonic... —va fer el Marcos, el primer dels petits nous tenors.

—A mi m’agrada —va afirmar convençudament l’Esteban, el segon dels tenors.

—Sí, la veritat és que podria ser pitjor —va reflexionar el Pedro, el tercer.

—Jo, a la meva Enriqueta també li hauria posat un nom d’aquesta mena —va murmurar l’Eusebi, el pastor—. Però el frare del poble em va dir que no hi eren, al santoral...

—Beeeeeeeeeeeeeeeee —va protestar l’Enriqueta.

—Si us plau, silenci —els va aturar la Carme—. Encara no ha arribat el seu torn.

“Sí, si us plau, quin guirigall”, va pensar el Jordi.

—Carme, què han volgut dir? —va preguntar la Jenifer, tot escrutant el Marcos.

—No res, Jenifer, no et preocupis —va esquivar la Carme—. Continua, si us plau.

—Doncs això, que anàvem cap a Torrevella, al nostre apartament, on hi he passat les vacances d’estiu des de que tinc ús de raó...

—Aleshores, ha anat alguna vegada de vacances, o no? —va intervenir el Marcos.

—A mi m’agradaria anar de vacances a un apartament, també —l’Esteban.

—Sí, i a mi —va afirmar l’Eusebi—. Potser a la lluna de mel amb l’Enriqueta...

—Beeeeeeeeeeeeeeeee.

—Silenci! —va cridar la Carme, tot picant de mans amb fermesa.

“Ben dit!”, va corroborar el Jordi.

—Carme, això no ho puc consentir —va esclatar la Jenifer, vermella de ràbia.

El Marcos era a punt d’intervenir, però la mirada assassina de la presentadora va aturar momentàniament la següent irreverència.

—Prego als altres convidats —la Carme, amb la veu continguda—, que esperin al seu torn per intervenir. Ara hem d’escoltar amb atenció el testimoni d’aquesta pobra víctima.

“Quin tros de presentadora!”, va aplaudir el Jordi amb entusiasme.

—Segueix Jenifer, si us plau, per on anàvem? —va reprendre l’entrevista la Carme.

—Doncs la meva mare i jo anàvem cap a l’apartament... —va recordar la Jenifer.

—Això ja ho ha dit abans —va dir el Marcos.

—Sí, anava a la torre d’una vella —va confirmar l’Esteban—, potser la seva àvia?

—La meva àvia, en pau descansi, em va regalar la meva primera ovella —va revelar l’Eusebi amb els ulls plorosos, emocionat—. Era tant dolça... I càlida, tan diferent de la meva carbassa...

—Beeeeeeeeeeeeeeeee.

—Calleu d’una vegadaaaaa!!! —va cridar la Carme, amb els ulls fora de les òrbites.

“Buf!!”, va bufar el Jordi, “a veure si tindrem un disgust i torna a tenir una crisi d’ansietat...”

Després d’uns segons de silenci, el Marcos va estimar que calia trencar el gel:

—Carme, crec que estàs una mica nerviosa...

—No-es-tic-ner-vio-sa —va negar marcant cada síl·laba la pobra presentadora, amb una parpella mig tancada i les venes jugulars vibrant, a punt d’esclatar.

—Ho-me —el Pedro feia estona que no participava—. Pot-ser-u-na-mi-ca-sí.

—Quin joc tan divertit —va exclamar l’Esteban—. Jo també hi vull jugar!

La Carme no va aconseguir respondre. Mirava al seu voltant amb incredulitat.

—Beeeeeeeeeeeeeeeee!!!!! —cridava l’Enriqueta, fugint de l’Eusebi.

—Et matarééééééé!!!!! —cridava la Jenifer, perseguint el Marcos.

—Ei, que jo també vull jugaaaaaar!!!!! —cridava l’Esteban, que corria tot sol pel plató agitant els bracets amunt i avall.

—Carme, potser és hora de fer una pausa? —va inquirir suaument el Pedro.

La Carme va assentir amb el cap, amb els ulls perduts a l'horitzó. “Tant feliç que era, jo, com a Cap de Redacció”, pensava. Tot i el desastre absolut, el productor del programa va aconseguir mantenir el cap fred. Ell sempre havia estat molt aficionat al cinema —durant l’entrevista havia estat capaç de rememorar al taxista de Night on Earth i la seva carbassa, per exemple—, pel que es va concentrar i va tractar de dibuixar una mort digna pel magazine. De ben segur que no el podrien fer de nou, després de les imatges que havien mostrat, ben poc adequades a l’horari protegit en què s’emetia. “Llàstima que no tinguem unes escales per fer baixar a la Carme, com si fos la gran Norma Desmond a Sunset Boulevard”, va pensar en observar els ulls delirants de la seva periodista. Tanmateix, fou capaç d’allunyar pausadament la càmera principal, elevant-la amb delicadesa per fixar un darrer pla picat —“Ciutadà Funti”, somreia— mentre els llums s’apagaven lentament. I va donar pas a la publicitat.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat