Joguines. Quina triar?

Queda encara dins del cicle nadalenc, havent superat el tió i el Pare Noel, la visita de ses Majestats els Mags.  La pressió que s’exerceix sobre nosaltres, els grans, aquestes dates, ens ho fa difícil. Escric des de l’experiència de més d’un terç de la meva vida professional compaginant la creació amb l’ofici de pare. Per si puc ser útil a algú.

Sentia fa poc, que un grup d’investigadors d’una universitat del nord d’Europa havia arribat a la conclusió que el joc dels infants ha contribuït des de la prehistòria al desenvolupament del món. Que molts dels invents han tingut com a base joguines infantils. Fins i tot, que els nens jugaven amb la roda força abans que els grans la incorporessin a les tasques quotidianes. Sens dubte que el joc i els instruments per desenvolupar-lo, les joguines, són un element fonamental de l’educació.

En els grups de disseny en que vaig participar aplicàvem uns criteris força estrictes en la recerca de propostes que conduïssin a resultats atractius. El joc, la joguina, han de despertar curiositat. Han de representar un desafiament a l’abast de l’edat. L’infant ha de fer servir els seus propis recursos, estimular les seves habilitats per obtenir el resultat esperat. L’exemple negatiu és aquella joguina mecànica que es mou sola de forma repetitiva, en què la participació de l’infant queda reduïda a mirar com es mou. El positiu comença el dia que l’infant es rebel·la i obre l’objecte en canal per descobrir com va.

Us posaré un exemple amb dues versions de la mateixa joguina, evidentment amb uns quants anys de diferencia entre elles. El Laberint. Un clàssic. En el primer, de fusta, l’objectiu és conduir la bola des de l’inici del recorregut fins al final passant entre forats. És una competició contra la joguina. Quan la bola cau, has perdut. En el segon, de plàstic, el joc és el mateix, però quan la bola cau per un forat, apareix a la casella corresponent del cercle exterior oferint-te una puntuació. El primer, continua fent-se com a un clàssic amb vendes reduïdes. El darrer, més fàcil de manipular, va ser un èxit mundial de vendes i avui encara es troba per internet.

C:\Users\jaume\AppData\Local\Microsoft\Windows\INetCache\Content.Word\10 laberint .jpeg

És clar que hi ha altres elements en el joc. La imitació, com és el cas de les nines o els ninots articulats com el Madelman o d’altres.  La competició entre jugadors o contra la màquina avui tan extesa amb els jocs d’ordinador.

De tots els elements que intervenen en l’actitud de l’infant respecte al joc, jo posaria com a mes important, com aquella que obre la porta a les següents, la curiositat. Quan l’objecte la produeix l’infant tracta d’interactuar-hi, de fer-se’l seu. Ara es tracta de que no el decebi. Que tingui fites a superar, que li calgui posar en marxa la seva imaginació. Que l’indueixi a crear tant sigui elements físics com fantasies.

Avui que l’Escola Nova està posant en marxa l’educació per Projectes, donant l’oportunitat al nen a crear la via per, a través dels seus propis recursos (els propis de la seva edat) anar assolint objectius de coneixement, crec que si som curosos en la tria dels elements de joc, sense caure en l’extrem de la joguina pedagògica, estarem contribuint a donar eines als menuts perquè el dia de demà facin història, com aquells que van inventar la roda abans que els seus pares.

Us desitjo bona tria.

 

Jaume Serna, dissenyador de joguines

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat