Paradoxes

Els dilemes ètics són la forma que prenen les paradoxes en l’àmbit de la moral. Quan ens veiem obligats a triar entre dues alternatives i és inevitable transgredir algun dels nostres principis morals, és que estem davant d’un dilema. Si la decisió no plantegés aquest problema, no seria un dilema. La solució seria òbvia. Però les paradoxes no tenen solucions òbvies. Fem el que fem estarem posant en contradicció algun dels nostres principis. Del que es tracta és de triar quina es la contradicció que preferim evitar. No és una decisió fàcil.

El dilema del tramvia, en totes les seves variants, és un dels exemples teòrics més coneguts. Aquest experiment mental, ideat per la filòsofa Philippa Foot, posa a les nostres mans la palanca que podria desviar cap a una via morta un tramvia que circula sense frens per una via a la qual hi ha lligades cinc persones. Això no suposaria cap problema ètic si no fos perquè a la via morta també hi ha lligada una persona. No accionar la palanca farà que el tramvia segueixi el seu camí. Accionar-la desviarà el tramvia. És a dir, deixar que les coses segueixin el seu curs –la nostra omissió– implica inevitablement la mort de 5 persones. La nostra acció salva a cinc persones al mateix temps que condemna a mort a una altra. Què hauriem de fer?

Com a bon dilema, totes dues alternatives trenquen amb principis ètics que tenim molt assumits. Potser preferim preservar el principi utilitarista i salvar al màxim nombre de persones accionant la palanca. O potser pensem que el que és indefugible és el nostre deure de no provocar mitjançant les nostres accions la mort d’un ésser humà, que és el que passaria si desviem deliberadament el tramvia. Si no veieu clar on està el dilema, sempre es poden introduir petites variants. Què passa si qui està lligat sol és el nostre fill? I si en comptes del nostre fill és un assassí? I si un dels cinc que hi ha a l’altra banda és un investigador que està apunt de descobrir una cura per al càncer? Seguirem triant el mateix en totes aquestes circumstàncies?

Sigui com sigui, el dilema està servit. No hi ha una solució del tot bona. Qualsevol de les decisions que prenguem implicarà un compromís ètic, i això vol dir que s’haurà de deliberar per decidir quin dels nostres principis, quin dels nostres valors, quin dels nostres deures morals, estem disposat a sacrificar, per tal de salvaguardar la resta.

Un altre exemple, molt comú en els nostres dies, és la coneguda com a paradoxa de la tolerància. Quan algú té la tolerància entre els seus principis morals, aleshores ha d’acceptar els discursos dels qui no pensen com ell. La paradoxa es dóna quan, algú que és tolerant es troba davant d’un intolerant. Què ha de fer? Ha de tolerar a l’intolerant en nom de la tolerància? Si no acceptés el discurs d’algú que no pensa com ell, no estaria trencant el seu principi? No estaria sent intolerant? Fins i tot si s’estigués posant en perill la pròpia tolerància? En una societat en la que la llibertat d’expressió és un valor cabdal, tenim el dret de callar la veu d’algú? I la d’aquells que no dubtarien a callar la veu de tots aquells que no pensen com ells? Estem obligats a escoltar-la?

Estem davant d’un dilema, d’una paradoxa, que ens obliga a decidir entre, d’una banda, portar fins a l’extrem valors com la tolerància o la llibertat d’expressió, i d’altra banda, preservar aquests dos principis essencials de la nostra societat. Podríem entrar a analitzar l’ideari de l’intolerant per deduir què significaria el triomf del seu programa. Però potser no cal fer massa deduccions teòriques. Acabem de veure empíricament, a la sessió constitutiva del Congrés dels Diputats, com els diputats de VOX tapaven la veu d’una sèrie de companys de cambra, representants del poble espanyol. I ho feien d’una manera tan primitiva com és picant amb els peus contra el terra i amb mans contra els taulells. I tot perquè, senzillament, no pensen com ells. Això és el que fan al minut zero. Amb 24 escons de 350. Fa por imaginar què és el que farien amb la tolerància i la llibertat d’expressió si poguessin. Per això ens hem de plantejar fins a quin punt una societat tolerant ha de ser-ho sense límits. Per això ens hem de plantejar si, en nom de la tolerància i la llibertat d’expressió hem d’acceptar discursos que defensen acabar amb la tolerància i la llibertat d’expressió.

Per Karl Popper, filòsof austríac, en casos com aquests, està justificat que una societat limiti el seu grau de tolerància. El que seria absurd és que defensar la tolerància o la llibertat d’expressió fins a l’infinit acabés amb la tolerància i amb la llibertat d’expressió.

Es pot argumentar, des d’una postura lliberal clàssica, que absolutament totes les idees han de poder ser expressades, fins i tot les que són manifestament errònies, perquè això, mitjançant el debat racional, ens porta a anar triant les millors i descartant les pitjors. És una manera legítima de veure-ho, he començat dient que en els dilemes morals no existeix una solució plenament satisfactòria. Però personalment no tinc una visió tan optimista sobre la nostra capacitat per fer que la racionalitat triomfi en els debats. No sé si el món em dóna la raó o me la treu.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat