La ciutat en un cub. Introducció, els Partits-càrtel i l’alcalde-Xèrif (1/3)

NOTA: Primera part d'un article en 3 entregues que es publicarà entre dijous 18, divendres 19 i dissabte 20 de juliol. Dissabte publicarem també un PDF amb tot l'article complet.

 

Resultat d'imatges de Cub de RubikQui vetlla per la construcció, gestió i estima col·lectiva de la ciutat? Qui promou una ciutadania menys individualista, uns partits menys tancats, un associacionisme més potent i una administració pública redimensionada i menys corporativista? Aquestes són algunes preguntes que plantejava al final de la primera part d’aquest retaule d’actualitat sobre les relacions ajuntament-població, dividit inicialment en dues parts, i que reprenc dos anys després de la seva publicació. El primer article pretenia descriure i caracteritzar algunes de les dinàmiques que es  poden donar en poblacions metropolitanes com Sant Feliu de Llobregat, amb més de 45.000 habitants i prop de 400 treballadors municipals. En canvi en aquesta segona part pretenc vindicar el concepte de poliarquia i caracteritzar 6 actors que haurien de garantir el bon funcionament democràtic en un municipi qualsevol, però sempre tenint a Sant Feliu com a territori comú i cas d’estudi preferent. 

La premissa d’entrada: entendre la democràcia com una poliarquia, ‘el govern dels molts’. Aquest terme proposat pel politòleg Robert A. Dahl per tal de definir millor allò que se sol anomenar democràcies liberals, permet visualitzar l’engranatge i identificar i caracteritzar cadascun dels diferents actors i institucions implicats en l’exercici i funcionament democràtic. Per això la reflexió crítica sobre el funcionament d’una ciutat s’ha d’ampliar i anar més enllà del recorrent linxament sobre els partits polítics, els càrrecs electes i els servidors públics. Aquesta idea d’engranatge m’agrada perquè interpel·la i exigeix tant al polític com al ciutadà, però també perquè reconeix obertament l’existència d’altres institucions i de lobbys de poder a l’hora d’analitzar les dinàmiques de la política local. Robert A. Dahl reivindica una noció de ciutadania -més cívica que jurídica, més social que individual-, caracteritzada pel fet de disposar d’informació pública sobre l’agenda del govern, disposar d’opcions i mecanismes reals per influir en els temes d’interès prioritari, i que els partits polítics participin i fomentin el debat ideològic i polític en l’àgora pública. Per això el politòleg reivindica el compliment de 5 principis democràtics bàsics; 1) Dret i igualtat en el vot 2) Garantir la representativitat 3) Governs amb alternatives d’acció governamental 4) Premsa i pluralitat informativa 5) Diversitat de candidats i partits polítics.

En certa manera, podem entendre la política local com un cub de Rubyk, on idealment cadascú juga un paper concret i ben definit, en el que les regles del joc es compleixen sempre i es basen en què, per molta interrelació que tinguin els actors entre ells, la seva funció originària no en queda alterada. És a dir, que cada vegada que dones voltes al cub, aquest retorna al seu estadi inicial. Un efecte màgic que en el món real no es dona mai i que atempta contra la pròpia idea de dinamisme i progrés, o de trajecte i decadència, segons es vulgui. I ara, en plena commemoració dels 40 anys de la represa dels ajuntaments democràtics (ja hi havia democràcia i ajuntaments abans de Franco, recordem-ho) sabem del cert que la realitat ens proporciona noves definicions  dels conceptes, tasques i funcions de les peces clau, que amb el pas del temps han mutat, transformat o adquirit nous atributs, no sempre virtuosos.

Es tracta doncs d’encaixar de nou totes les peces. Ara, tenim un cub de Rubyk amb els colors ben barrejats i arreglar una cara pot comportar espatllar-ne una altra i només amb molta perícia, paciència i dedicació es pot aconseguir identificar a cada actor i ubicar-los harmònicament en el cub. Reivindicar els ajuntaments democràtics? Sí, sempre. Refer el cub de Rubik? També i amb urgència.

Vet aquí els 6 temes a parlar, vet aquí en què poden derivar o ja han derivat alguns d’ells, mereixedors d’un article per tema i que aquí tan sols pinzellaré.

*En negreta, el concepte a retenir i després del guionet l’adjectiu que els estigmatitza i/o desvirtua: Els partits-càrtel; l’alcalde-xèrif; l’ajuntament-empresa; la ciutat-smart; l’associacionisme-fake i l’Angry People for President (o la politització del ciutadà-emprenyat).  

 

Partit-càrtel

Resultat d'imatges de Cub de Rubyk blau

Un cop reestablerta la democràcia s’evidencia com el pas de la clandestinitat a la legalitat va comportar una ràpida professionalització de la política. Els partits van generar els seus propis cossos funcionarials i ràpidament es van anar reproduint en cadascun d’ells els patrons de comportament d’un partit-càrtel. Es tracta de la definició establerta pels politòlegs Richard Katz i Peter Mair per caracteritzar l’evolució dels partits europeus de masses (de classe, fortament ideologitzats i poc transversals) de principis del segle XX a fórmules més laxes (catch-all parties) fruit del consens liberal de l’esperit del 1945,fins a estructures organitzatives imbrincades amb l’estat (partits-càrtel) que prenen més cos i forma amb posterioritat al maig francès (1968) i de la crisi de l’energia (1973). Els partits esdevenen una mena d’estructures d’estat, proveïdores d’ideologia, llocs de treballs i tacticisme electoral, i amb el pas dels anys s’evidencia que ja no poden canalitzar les inquietuds polítiques dels ciutadans. La lògica electoral comporta l’assumpció de les quotes (les que siguin, les que cada època imposi) i del màrqueting electoral. Es tracta de guanyar eleccions i confeccionar governs i per fer-ho no sempre cal tenir dures batalles ideològiques internes, ni retre comptes amb un gran  nombre de militants, per la qual cosa els partits locals viuen un procés de sucursalització, més semblant a una oficina oficial del partit que a un espai de pensament crític i discussió ideològica. Sempre hi ha matisos i excepcions i també hi ha cabuda pel voluntariat i l’altruisme, però un cop dit això , millor deixar els lliris en el gerro que no pas a la mà. 

Es tracta d’ un model que a Espanya s’adopta més tardanament i que ens arriba fins a l’actualitat. Ara vivim la crisi d’aquest model i una mena de transició cap a un model de partit-plataforma, que lluny de reequilibrar els desajustos en democràcia participativa i foment del debat i eixamplament de la massa crítica interna, pot comportar la mort espiritual dels darrers militants de bona fe que contemplen estupefactes com els partits fan fitxatges curiosos, mediàtics, volàtils i poc estructurals. 

 

Alcalde-Xèrif:

Resultat d'imatges de Cub de Rubyk blau

De l’alcalde carismàtic de finals dels setanta i principis dels vuitanta  a l’alcalde-gerent dels noranta, a l’alcalde-xèrif del segle XXI? Parlem-ne. Si a l’inici de la represa democràtica la figura de l’alcalde va adquirir una ascendència social que possibilitava fenòmens com el vot dual, a l’apostar per l’alcalde a les locals i pel partit a les demés eleccions, es va passar a un model de gestió municipal d’inspiració gerencial i d’ideari de partit. Els mandats longeus “a lo Baltasar” de més de 20 anys al capdavant del consistori van donar pas a governs locals regits per criteris que premiaven la bona gestió a les ‘alcaldades’. L’ajuntament passava a concebre’s com una institució enxarxada en organismes supramunicipals i la lògica de partit s’imbrincava amb la de la funció pública. Treballar pel partit, per l’ajuntament i per la ciutat podia resultar difícil de distingir, de la mateixa manera que un alcalde acumulés diversos càrrecs (parlamentari, diputat, etc) era tolerat per una població que a mitjans dels vuitanta va deixar de fiscalitzar unes maquinàries político-institucionals molt potents. Tan potents, que els alcaldes-gestors podien ser persones més poderoses que els seus antecessors carismàtics però sense un prestigi social correlacionat. El que ha vingut després ha estat un model d’alcalde que ha tallat amb la longevitat i en l’acumulació de càrrecs, que ha deixat la gestió econòmica i humana de l’ajuntament a l’alt funcionariat i en gerents professionals ( a poder ser del partit) i que es reserva per ell una funció representativa. Arribats a aquest punt, una vegada desapareix l’èpica antifranquista, s’estigmatitza l’alcalde gestor com a persona grisa i, la temptació d’esdevenir un alcalde xèrif és alta. Perillosament alta. 

A un xèrif no li fa falta un partit fort, ell o ella són els que han de ser forts. A un xèrif no li fa falta una ideologia molt marcada, doncs l’àmbit local té particularitats que fan lluir a les persones i diluir les idees i conviccions ideològiques. A més,  a un xèrif li va molt bé comptar amb la complicitat ciutadana en matèria de gestió de la seguretat i el civisme. Convertir-se en un alcalde-Xèrif, vol dir tenir contenta la policia municipal i la ciutadania que demanda més seguretat. Amb això n’hi hauria prou per ser un bon alcalde? Total, la planificació urbanística ja la fa l’AMB (és un dir, però sí que hi ha uniformització del paisatge urbà metropolità i no és mera coincidència), l’econòmica i de Recursos Humans la fan els funcionaris i serveis jurídics; i pel que fa al suport en infraestructures i serveis, es compta amb el suport operatiu de persones clau del partit per arribar a acords amb empreses i les institucions supramunicipals. De què estem més a prop i de què estem lluny: de veure alcaldes-xèrifs o d’una policia metropolitana de coordinació supramunicipal? Perquè la dimensió de proximitat i eficiència d’un alcalde s’ha de vincular a la seguretat i no a la millora del rendiment escolar de la població? Perquè davant de demandes de més policies sempre hi hauran partits que no només hi estaran d’acord sinó que en voldrien sempre més? 

De moment, no sembla que sigui aquest el model que caracteritzarà el proper mandat a Sant Feliu però caldrà veure com es desenvolupa i com es transformen els partits. Si es feminitzen més i millor, si fan els deures i augmenten la massa crítica, es tornen més plurals i generen equips, hi haurà alternativa a un model d’alcalde que prioritzarà la seguretat i el civisme, l’ordre i la llei.

 

NOTA: Divendres 19 i dissabte 20, publicarem la segona i tercera entrega de La ciutat en un cub.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat