La ciutat en un cub. L’ajuntament-empresa i la ciutat-smart (2/3)

NOTA: Segona part d'un article en 3 entregues publicada entre dijous 18, divendres 19 i dissabte 20 de juliol. Dissabte publicarem també un PDF amb tot l'article complet. Primer article aquí.

Resultat d'imatges de Cub de Rubyk blau

L’ajuntament-empresa. L’administració de proximitat per excel·lència és l’ajuntament. Però ens equivoquem de mig a mig si concebem els ajuntaments actuals com una combinació naïf del batec democràtic d’una població amb l’eficiència administrativa i assistencial. Un ajuntament és molt més que això. Té vida pròpia, pensament propi i capacitat de producció. Un ajuntament no només administra sinó que fabrica, de fet a Sant Feliu és la ‘fàbrica’ on més treballadors hi fitxen a diari, on més es concentra el poder i des d’on s’imparteix i es reparteix. També es fabriquen idees, es produeix relat i es patenten eslògans i marques de ciutat. També es genera impotència, sobretot quan el ritme de producció s’ha de baixar per no fer la competència deslleial a un debilitat sector productiu local, o un descabdellat teixit associatiu que sol rebre més diners que estima. En plena revolució digital ja no hi ha el perill que l’ajuntament-no sigui una institució de proximitat sinó que dilueixi el concepte de ciutadà lliure pel de client prioritari. Entrem en un paradigma en el qual l’atenció no serà personal sinó personalitzada. Matís important. Tot tendirà a ser ‘per a tu’, sense tu. Les nostres dades són les que interessen per la qual cosa esdevindrem ‘perfils’. 

L’administració clàssica caricaturitzada per una burocràcia paralitzant ha mutat a una mena d’empresa totèmica on els ciutadans es van convertint en clients de serveis, en donants de dades, en usuaris queixosos o agraïts d’uns serveis necessaris i bàsics, i d’altres que no ho són tant. Tot això modifica el concepte de ciutadania activa, doncs amb els paràmetres de l’ajuntament-empresa un ciutadà actiu és el que va al Complex, consulta i s’informa a través de la web de l’ajuntament, fa ús de les xarxes socials municipals per expressar les seves opinions -les que siguin- i que  pot fer la majoria de tràmits de manera cada vegada més personalitzada i eficient, ja que amb la sistematització de la intel·ligència artificial, tot tendirà a la proactivitat de l’administració. Ja no som a temps de pensar si cal la proactivitat, ens la menjarem amb patates i ens pot fer la vida més fàcil o bé martiritzar-nos. “Vostè que paga la segona tarifa més baixa per anar al Complex, que té sobrepès i que va 5 vegades més al metge que la mitjana faci el favor de fer més hores de gimnàs, doncs només hi va un cop al trimestre”. Què, ¿mola o espanta? Proactivitat o intromissió? Servei o control? Exemple plausible o distopia futurista?

De fet un dels perills d’adoptar criteris basats en l’optimització de dades per fins empresarials és la de voler convertir el meu dret a ciutadania a un consum ‘fàcil i òptim’ de serveis. Doncs miri, no. O no sempre. La qüestió és si un ajuntament – en ciutats com Sant Feliu té moltes facilitats d’esdevenir un monopoli de facto- ha de reproduir els mateixos relats i paràmetres que les empreses de l’anomenada economia de plataformes o bé ha de ser el garant dels nostres drets ciutadans? Serà el comerç de dades ciutadanes al s.XXI el que les requalificacions de sòl van ser al s.XX? Un ajuntament ha de promoure la donació acrítica de dades o ha de preservar-les de segons quins usos? Els acords amb les empreses extractores, agregadores i connectores de dades quedarà degudament protocol·litzat per tal que el ciutadà sàpiga quin ús se’n fa? Repeteixo, si ha de ser una administració de proximitat ha de tenir la nostra confiança, doncs si només mostra voluntat extractiva i un proactivisme basat en serveis i no en garantir drets, pot esdevenir una empresa monopolística. Cal burocràcia, calen serveis i calen ciutadans lliures i actius.

La ciutat-smart. 

La "ciutat intel·ligent" ha estat un concepte en alça en els darrers anys i no poques administracions s’hi han bolcat de ple, algunes d’elles amb èxits palpables, com la de Sant Feliu. Segons Francesca Bria i Evgeny Morozov les ciutats intel·ligents tal i com s’han concebut fins al moment fan un ús intel·ligent dels recursos i atreuen diners, poder corporatiu i indústries privades però no ofereixen solucions pràctiques a l’hora de mantenir la seva sobirania tecnològica. Cal passar del flux a l’influx i evitar caure en l’efecte efímer i caduc de les start-up per tal d’incidir en un procés d’innovació tecnològica vinculat a projectes i necessitats de ciutat. No n’hi ha prou amb sensors, càmeres, intel·ligència artificial i humana interactuant per fer-nos la vida més eficient. I ara, darrera d’eficient hi posem els adjectius pertinents: més eficients ecològicament, econòmicament, procedimentalment. La ciutat intel·ligent es concep des de l’eficiència quan convindria fer-ho des de la suma d’intel·ligències. 

Retornant a la poliarquia de Dahl, la ciutat no serà intel·ligent si no entén que també hi operen mecanismes oposats a l’eficiència, a l’economia i a l’optimització de processos. En el teixit ciutadà, associatiu i polític sovint hi perviu un talent col·lectiu que no guanya concursos ni premis ni que s’estimula en criteris competitius. La solidaritat, el veïnatge i la bona convivència no necessiten herois. De fet, cal que no calguin mai ni herois ni tragèdies, doncs no hi ha una cosa sense l’altra. Com menys operi la justícia ordinària per qüestions de veïnatge millor. Aquest indicador d’intel·ligència col·lectiva l’anem perdent, com el saludar a desconeguts quan ens creuem pel carrer o dir bon dia quan entrem a les botigues o establiments. Són codis d’educació, però sobretot son constructors de veïnatge. La insidia, la intolerància i la denuncia fàcil ens compliquen la vida en comunitat. Calen sensors, apps i més facilitats tecnològiques per agilitzar tràmits? Sens dubte que sí, però també ens calen polítiques que bo i entenent la tecnologia com una eina útil- ajudin a estimular una quotidianitat cooperativa. I això els ajuntaments poden treballar-ho més. 

I és que la ciutat també ha de ser emocionalment intel·ligent, empàtica i comprensiva amb la ciutadania diversa que acull. Però tant el talent com les frustracions haurien d’estar més en les llars, botigues i empreses de la ciutat que en un ajuntament, que hauria de tenir l’habilitat de cooperar més que cooptar, més de gestionar intel·ligències que de voler ser intel·ligent. Sant Feliu ja és una smart-city i podria ser Wise city si puja ràpid al tren de repensar el significat de les smart-cities i va més enllà del paradigma discursiu de l’emprenedoria, del món efímer de les start-up i de la propaganda tech. Es fa molta feina i bona, que ningú ho dubti, s’ha digitalitzat amb èxit una administració pública que atén la ciutadania per sobre dels estàndards i amb bona nota per part dels ciutadans. I sabem que emprendre activa neurones i amb sort també l’economia, però cal també comprendre al veí, el context de precarietat laboral i de sous baixos que ens condiciona i debilita. Urgeix unir visió i discurs polític en una qüestió que té molts números de ser la mare dels ous de tot ajuntament. Cal fer-nos més savis compartint intel·ligències més que no pas optimitzant recursos i reinventant la sopa d’all a cop de clic.

 
NOTA: Dissabte 20, publicarem la tercera i última entrega de La ciutat en un cub.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat