La ciutat en un cub. L’associacionisme-fake, el ciutadà-emprenyat i epíleg (3/3)

NOTA: Tercera part d'un article en 3 entregues publicada entre dijous 18, divendres 19 i dissabte 20 de juliol. Dissabte publicarem també un PDF amb tot l'article complet. Primer article aquí i segon aquí. Us podeu descarregar l'article complet de La ciutat en un cub, publicat en 3 entregues al PDF adjunt.

L’associacionisme-fake

Resultat d'imatges de Cub de Rubyk blau

Voler insistir en la idea d’entendre les associacions com a potencials escoles de ciutadania no ha de fer-nos caure en afirmacions reiteradament bonistes i acrítiques. I és que no totes les associacions forgen valors democràtics ni s’orienten a un conjunt ampli de la població ni vetllen per la creació de béns col·lectius, ni són millor que les empreses. Tenim associacions pretesament petites i tancades. Tenim associacions que son empreses encobertes. I tenim associacions que han perdut incidència social o d’un amateurisme notori que dona lloc a activitats allunyades dels estàndards de qualitat. Tot això connota negativament al teixit associatiu, i més ara, en un moment d’eclosió narcisista i d’individualisme rampant. Si l’associacionisme és cutre, si l’associacionisme no és virtuós i és vist com una mena d’artefacte social caduc, difícilment el podrem vindicar com un constructor o motor de ciutat. Pot entendre’s que aquestes acusacions son malintencionades i fetes amb ànims  de desprestigiar una tasca altruista, abnegada i en molts casos plena d’il·lusió i talent. Al contrari, val la pena avaluar el vitalisme del teixit associatiu, treure a col·lació les contradiccions i febleses, i refer el relat en base les necessitats del present i del futur immediat.

Insisteixo en la necessitat de no ser connivent precisament perquè a Sant Feliu, l’associacionisme actiu ha format part del relat de la ciutat. No és una anècdota. És part dels fonaments de les parets mestres de la construcció de ciutat. Ja ho vas ser de la del XIX, amb tres associacions vertebradores de ciutadania (Casino, Unió Coral i Ateneu) i del postfranquisme democràtic (des del 1979 ençà). A més, el dinamisme i existència del teixit associatiu sovint ha esdevingut el contrapunt a altres models de ciutat. En podem citar vàries, però diguem Sant Joan Despí -per no marejar la perdiu- i situar provocativament la dialèctica: serveis o activisme ciutadà? De fet, ja tenim casos significatius de veïns limítrofs amb Sant Feliu, que la prefereixen per fer-hi vida social, mentre que valoren molt els serveis rebuts com a ciutadans de Sant Joan Despí i aposten per Sant Just en termes educatius. L’associacionisme també és cosa de tots i comença a ser una responsabilitat política i administrativa, al mateix temps que necessita de nou de les millors voluntats i propòsits dels ciutadans per deixar-les de veure com unes entitats extractores de recursos públics, com a instruments útils per a canalitzar política partidista de manera encoberta i com a plataformes promotores d’egos majestàtics. 

Moltes de les associacions locals -però no totes- solen ser petites o microempreses que operen des d’una plataforma associativa i no empresarial per tal d’optar a subvencions públiques. Un bon pla d’incentivació i reconversió de moltes d’aquestes associacions en cooperatives i/o societats empresarials (SCP; Sl; SA) podria solucionar un dels problemes que viu l’associacionisme, si més no el que està més orientat a l’autoocupació, la prestació de serveis i a uns objectius més professionalitzadors. D’altra banda, també urgeix actuar sobre l’associacionisme de vocació amateur. Aquella gent que s’associa per dur a terme una activitat i que pretén que aquesta sigui socialment incident i comunitàriament acceptada. La celeritat dels canvis tecnològics, la dependència de les subvencions i uns hàbits de consum més exigents i més globals poden condemnar aquestes associacions a desenvolupar activitats poc atractives, amb mancances logístiques i tecnològiques que condueixin a una posada en escena -diguem-ne- cutre. Quan això passa és que es valora més qui o fa què el ‘què’ i el ‘com’ es fa. Una solució, passaria per agrupar-les en entitats més grans, que com a seccions formessin part d’associacions paraigües, més diverses i catalitzadores de massa crítica. Cal apostar per tenir associacions de més de 500 socis. Amb 5 o 6 associacions de més de 500 socis es redimensionarien moltes coses. I en temps en el que cal passar de la n petita a la N gran, cal que l’associacionisme torni a pensar en gran. Al segle XIX es van fer mútues laborals i mèdiques, ateneus, corals, escoles, etc. Al segle XXI també calen projectes grans i només ho assolirem amb estructures organitzatives estables, amb juntes directives potents i càrrecs electes resultants de processos democràtics exigents i assemblees amb una massa crítica suficient. Totes tres coses sumades són generadores de ciutadania activa i de valors democràtics. Cal treure allò fake del món associatiu i tornar a un virtuosisme social en clau de ciutat.

Ciutadàemprenyat
 
Resultat d'imatges de Cub de Rubyk blau

L’Angry people for president és un fenomen en alça. Es tracta del prestigi social que reben les persones capaces de denunciar coses que no els agraden, ja sigui a les xarxes socials, pancarta en mà o via megàfon. També es tracta de la permeabilitat, atracció, interès i recels que tenen els partits polítics vers aquestes persones, a voltes Robin Hood’s a voltes Trols, entranyables per alguns i odiosos per altres. El ciutadà emprenyat té prèdica i el trobem en cada ideologia, en cada partit i en cada moguda ciutadana. Ho destaco perquè el ciutadà- emprenyat és incòmode, convenient i sobrer, tot a la vegada. Si bé l’exercici de crítica i oposició frontal al poder establert pot ser un indicador de bona salut democràtica, de ciutadania activa i compromesa i de generació de lideratges cívics, a vegades esdevé més una actitud que una proposta. És en aquest punt, sovint difícil de detectar en el que la persona compromesa amb una causa esdevé un ciutadà emprenyat, quan la seva capacitat d’incidència pública deixa pas a un protagonisme desvirtuat, quan la seva crítica oportuna esdevé agror i quan les seves demandes passen a ser exigències. Mentre el ciutadà passiu no fa però deixa fer, el ciutadà-emprenyat pot no fer ni deixar fer. Eps, no sempre, que un mínim d’indignació sempre va bé per propiciar canvis. 

Tanmateix, el ciutadà compromès és una cosa i el ciutadà emprenyat n’és una altra i creix la percepció que tant en el món real com en el virtual, el ciutadà-emprenyat es fa cada vegada més present. Ho atribueixo a tres motius principals. El primer, de context. Vivim en un país de sous baixos i feines precàries, d’estudis superiors i d’expectatives inferiors, de prejubilacions forçoses i d’atur estructural. Els efectes de la crisi del 2008 van ser demolidors per les classes baixes i mitjanes (per aquest ordre) i la impossibilitat d’ascens social i les pors de caure en els averns de l’atur, la dependència i les feines precàries ha trastocat les bases de confiança amb les institucions. Ara que el “no nos representan” del 15M ha passat a millor vida, que els fervors patriòtics es relativitzen, la indignació ciutadana deixa de pregonar esmenes a la totalitat i es concentra en vindicacions concretes, a l’estil dels NIMBY (Not in My BackYard) de finals dels noranta. El segon motiu és la judicialització de la vida política. Tota divergència, controvèrsia o discussió pot acabar en un plet. Demandes, querelles, requeriments, ja protagonitzen no poques disputes veïnals que abans es canalitzaven per altres canals, sobretot des de la societat civil organitzada. Ara ja sabem que l’individualisme va venir per a quedar-s’hi i que la desconfiança ho impregna tot: ajuntament, partits, premsa, associacions de veïns, associacions, etc. Ningú acaba d’entendre ni canalitzar bé les queixes del ciutadà emprenyat. S’escarrassen a denunciar la manca de valentia i la subsidiarietat d’actituds passives i acomodatícies de totes aquelles organitzacions que no prioritzen la seva causa. El tercer motiu, és una barreja entre la necessitat de la política de generar antagonismes de manera constant i de la facilitat algorítmica de les xarxes socials per reafirmar les nostres fílies i fòbies. Es tan fàcil fer de follower com de hater.

El ciutadà-emprenyat té corda per estona en l’escena política, cívica i social, per tant, més que criminalitzar-lo cal acompanyar-lo cap a un marc d’acció basat en la proposta. Per això calen projectes i implicar-los en processos creatius. Ara, si l’objectiu és combatre els trols rivals a base de generar-te els teus propis, no només deixarem perdre una bona oportunitat per convertir gent crítica en compromesa amb projectes reformistes, sinó que enquistarem problemes, relativitzarem les causes que es defensen i haurem convertit una persona emprenyada en un coragre, i així la possibilitat d’incorporar lideratges virtuosos nascuts a peu de carrer s’haurà esvaït.

Epíleg

Cal vetllar per continuar tenint una ciutat, una ciutadania, uns partits polítics, uns alcaldes i alcaldesses, uns treballadors i funcionaris municipals, unes associacions i una intel·ligència col·lectiva que ens projecti a futur. Dit d’altra manera, necessitem conviure en una ciutat sàvia, amb uns partits polítics amb més massa crítica, amb alcaldes que liderin projectes de ciutat, amb un ajuntament que garanteixi drets, gestioni serveis i canalitzi anhels comunitaris, en una societat civil organitzada en associacions potents i finalment, amb uns conciutadans compromesos amb la seva ciutat i el seu bon govern. Per això s’ha posat l’accent en aquells adjectius que malmeten, distorsionen o poden perjudicar la vida democràtica local i no tant en fer un balanç de blancs i negres de l’evolució viscuda en els darrers 40 anys. Hi ha dosis d’història i dosis de distòpia en cadascun dels apartats descrits, o una mica de The Wire i un poc de Black Mirror si ens posem pretensiosos i serièfils, D’aquí ve que bona part de les dinàmiques descrites i perills exposats no se circumscriguin exclusivament amb la realitat santfeliuenca i de fet, la transcendeixin. Un alcalde-xèrif potser no l’hem tingut de cos present “apatrullant” la ciutat, ni el tindrem en un futur immediat, però si que s’ajusta a un concepte d’autoritat local que té més prèdica entre les dretes que entre les esquerres i que podria incubar-se en qualsevol moment. De la mateixa manera que calia anar més enllà dels relats autocomplaents o propers a la propaganda. Sabem que Sant Feliu és un referent pel seu bon fer en digitalització i innovació, com també ho és per tenir un associacionisme actiu que dona vida a una ciutat més dormitori del que alguns voldrien però menys adormida del que sembla. Tanmateix, més enllà del relat la realitat és tossuda i exigeix reformes importants, precisament en aquells punts on s’ha fet bona feina. I és que a diferència de la Intel·ligència Artificial, la saviesa col·lectiva no es nodreix tant de dades ingents sinó d’experiències significatives. Això sí, quantes més persones s’impliquin en el bé comú, millor, per així vindicar el govern dels molts que pregonava R.Dahl.

 
NOTA: Us podeu descarregar l'article complet de La ciutat en un cub, publicat en 3 entregues al PDF adjunt.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat