Ara fa 80 anys, punt i seguit

Permeteu-me fer un xic d’història.

Acabada la guerra civil, amb un milió de morts i centenars de milers d’exiliats quedava al país  una població dividida entre vencedors, vençuts i arribistes. Els vençuts que es van lliurar a les tropes franquistes, després de passar pels camps de concentració i haver tornat amb la família, es van convertir en objecte fàcil dels arribistes que volent fer-se amics del règim i a més cobrar una recompensa, denunciaven sense escrúpols a veïns, amics o familiars.

66.590 persones varen ser sotmeses a un “Consejo de Guerra Sumarísimo” i jutjades per un tribunal militar. En les declaracions dels detinguts, davant la Guardia Civil es poden endevinar persones que senzillament eren al lloc que els tocava estar per raó d’ofici, càrrec o decisió patriòtica. Però havien anat a parar al bàndol dels vençuts i la història l’escriuen els vencedors.

Per tal de fer via els jutjaven per dotzenes. De res servia la declaració indagatòria dels processats, ni les cartes exculpadores, perquè a la fi tot quedava resumit a un únic delicte “Rebel·lió” amb els matisos corresponents per accentuar la gravetat de la condemna i justificar una distribució de penes que anaven de la pena de mort fins a alguna sanció governativa. Una part d’ells van ser executats, uns altres obligats a treballs forçats on molts hi van deixar la vida. Un altres empresonats, però aquests varen acabar fent nosa perquè se’ls havia de mantenir i d’altra banda calia mà d’obra productiva. Passat un temps els alliberaven provisionalment havent de presentar-se fins al compliment. 

I transcric una Sentència com exemple:

RESULTANDO:  Que contra los legítimos poderes del Estado asumidos por el Ejèrcito a partir del dia diez y siete de julio de 1936, en cumplimiento de su función sustitutiva, se desarrollò un alzamiento en armas y una tenaz resistència cometiendo a su amparo toda suerte de violencias y hechos delictivos en los cuales participaron los procesados en la siguiente forma... I aquí detallava els fets cas per cas.

És a dir, els rebels eren el republicans. Queda clar que qui guanya escriu la Història.

Però el temps passa i posa les coses a lloc. Molts d’aquells represaliats eren persones senzilles. Alguns però eren persones amb ideals i no hi varen renunciar. I sota aquella dictadura va créixer tota una generació que es va acostumar a la clandestinitat. Que versionava el Cara al Sol enfoten-se’n quan els el feien cantar abans de començar les classes a l’escola. Que es va afiliar a l’escoltisme primer, més tard a partits i sindicats. Que va fer la vaga de tramvies, Que va cantar el Cant de la Senyera al Palau, que va fundar Òmnium, va fer la Caputxinada, va crear l’Assemblea de Catalunya, la Nova Cançó i tantes i tantes altres accions.

Explico això per tal de posar en valor, la feina que es va fer i que sens dubte es continuarà fent fins a aconseguir l’objectiu de tornar a Catalunya els drets que li van ser arrabassats. És una tasca permanent enfront d’un Estat que no vol ni pot perdre Catalunya perquè això representaria la seva fi. La fi de l’imperi inventat.

Els temps però han canviat. Han canviat els “Consejos de Guerra Sumarisimos” pel Tribunal de Orden Público” ara dit “Tribunal Supremo”. Però saben que estan en fals. Saben que per aquesta via no se’n sortiran. La repressió disfressada de Justícia continua sent repressió. Tant clar ho tenen que no paren de dir que “las sentencias se deben de acatar”. Sobretot les que els són favorables!

I hem viscut un altre onze de setembre. I hi hem tornat a ser. Tots. Cadascú amb la seva pròpia història a la motxilla, però junts. Tants cops com calgui fins a aconseguir la República Catalana.

I és que els tres Poders de l’Estat, Executiu, Legislatiu i Judicial, s’han oblidat d’allò que és més important, que qui els fa forts i els dona sentit de ser som nosaltres. I nosaltres ara mateix els contemplem amb estupor com aquell que mira un galliner amb tot de pollastres volent ser els amos del tros. No ens defensen, es defensen, i això els fa febles.

I van a noves eleccions. Unes eleccions en que el més probable és que els cansats es quedin a casa. Pels que creiem en el futur és una nova oportunitat. No toca quedar-se a casa.

Deia el poeta “Via fora...que tot està per fer i tot és possible” I jo afegeixo. Ja no tot està per fer, en 80 anys s’ha fet molta feina.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat