Iniciativa es consolida malgrat un Ajuntament més plural / Les eleccions municipals, des de diferents angles (III)

Jaume Bosch, diputat d’ICV al Parlament de Catalunya


ICV-EUIA ha guanyat les eleccions municipals a Sant Feliu amb 4.526 vots (23’7 per cent). La victòria ha estat clara: malgrat passar de set a sis regidors pel major número de candidatures amb representació, guanya més de cent vots en relació al 2011, i incrementa la diferència en relació al segon partit, el PSC, dels 206 vots de fa quatre anys als 841 d’ara, i d’un únic regidor als dos d’avui. Si ho comparem amb els resultats del Baix Llobregat, el seu 23’7 per cent està clarament per damunt del percentatge d’ICV-EUIA a la comarca, on ha quedat segona força amb un 14’6. El Jordi Sanjosé, després d’un difícil mandat marcat per la crisi econòmica, ha hagut de fer front a una campanya peculiar marcada per l’IBI i la sentència apareguda en l’inici del període electoral i se’n ha sortit.

El PSC és l’altra cara de la moneda. Passa dels 4.217 vots ( 25’6) de fa quatre anys als 3.685 (19’3) d’ara. Perd 532 vots, malgrat la major participació, i dos regidors. Queda per sota del percentatge del PSC a la comarca, que ha estat del 27’7. El PSC ha renunciat a fer una campanya d’esquerres i ha centrat el seu missatge en l’atac al Jordi Sanjosé i en l’IBI. En moments de crisi econòmica, quan gràcies els impostos es poden fer polítiques socials per reduir les desigualtats, era molt dubtós que aquest tema mobilitzés l’electorat d’esquerres. De fet ha estat el mateix missatge que el del PP i el de la Candidatura de Veïns.

ERC ha aconseguit una bons resultats. Amb 2.415 ( 12’7) vots, i amb una candidatura jove, torna a l’Ajuntament amb tres regidors. El percentatge és pràcticament el mateix que ERC obté a la comarca (12’75). De fet ERC, l’any 2011 no s’hagués hagut de trobar sense presència municipal: els vots d’Esquerra (741) i els de Solidaritat per la Independència (428), varen sumar 1.169, molt per sobre del cinc per cent exigit (7’1). ERC queda per davant de CIU, però el percentatge de la suma de CIU i Esquerra (22’7) queda per sota, en ple procés sobiranista, del que varen obtenir CIU, ERC i SI fa quatre anys (24’4). Sembla com si el procés, enlloc de sumar noves adhesions, estigui provocant un simple repartiment diferent entre els signants del full de ruta, en benefici d’Esquerra.

Ciutadans aconsegueix, al tercer intent, entrar a l’Ajuntament, amb dos regidors, i amb un ex-tinent d’alcalde del PSC com a cap de llista. Obté 2.038 vots i un 10’7 per cent, en el marc d’una pujada generalitzada de Cs a tot Catalunya i a l’Estat espanyol, i un percentatge lleugerament superior al que obté el partit al Baix Llobregat: un 9’35. Penso que ,com explicaré després, l’aparició de la Candidatura de Veïns ha frenat el seu ascens, que no ha arribat al d’altres ciutats metropolitanes.

CIU ha aconseguit 1.914 vots (10 per cent). Perd 941 vots i passa del 17’3 per cent del 2011 al deu per cent actual. Passa de ser la tercera força de la ciutat a la cinquena, superada per ERC i Cs. Són uns mals resultats, però encara lleugerament per sobre de la seva mitjana comarcal (9’41), que ha fet que hagi passat de segon partit al Baix Llobregat a quart (pràcticament empatada amb el cinquè que és Ciutadans), desapareixent de ciutats com Cornellà o Viladecans. Crec que l’explicació la trobem més fora de Sant Feliu que dins la nostra ciutat: no penso que tingui massa a veure ni amb l’opció d’haver entrat al govern municipal ni amb el paper dels candidats. CIU pateix a tot arreu una fuga de vots cap a ERC, que la dessagna elecció rere elecció: el procés sobiranista, al que es van voler acollir en els seus eslògans i programa, paradoxalment els hi resta vots perquè se’n van cap a ERC. I el cas Pujol, amb una Comissió d’investigació que el manté permanentment d’actualitat, o començar la campanya amb la seu de Sant Feliu posada com a garantia pel cas Palau (i veure-la embargada preventivament uns dies després de les eleccions), no fan més que furgar en una ferida que CIU a nivell nacional no sap tancar.

El PP s’ha enfonsat a Sant Feliu i a Catalunya: aquí ha passat de quatre regidors a una única regidora, amb 1.443 vots i un 7’6 per cent, quedant relegat al setè lloc, al nivell de la Candidatura de Veïns. Ha perdut gairebé mil vots i ha passat del 14’8 al 7’6 per cent, per sota fins i tot de la seva mitjana al Baix Llobregat que ha estat del 8’48. Li passa com a CIU: segurament les explicacions son d’àmbit general. El Govern del PP liderat per Mariano Rajoy, i les seves polítiques antisocials han provocat els mals resultats a tot l’Estat, i, a més, les seves actuacions anticatalanes han deixat al PP a Catalunya en una situació desesperada. I no puc amagar que me’n alegro.

A l‘Ajuntament han entrat també dues candidatures més. Junts per Sant Feliu ha aconseguit un regidor i 1.256 vots (6’6 `per cent) pujant al carro de l’impuls de Podem, encara que el cercle local de Podem s’ha esforçat en distanciar-se’n. Ha quedat molt lluny d’obtenir els resultats de candidatures similars en altres municipis. I la Candidatura de Veïns aconsegueix un dels seus objectius, ser a l’Ajuntament, amb 1.475 vots ( un 7’7), però no aconsegueix el seu objectiu principal: fer fora a Jordi Sanjosé. Estic convençut de que, paradoxalment, la Candidatura de Veïns ha ajudat a l’èxit d’Iniciativa: el seu discurs populista i de dretes , basat en la lluita contra els impostos (“Somos los del IBI”) i contra els partits polítics (“Pasa de los partidos”), a l’estil de Moviment Cinc Estels italià, no sembla haver fet forat en l’electorat d’ICV-EUIA ,que ha guanyat vots en relació a fa quatre anys, i en canvi, ha restat vots al PP i al PSC i ha impedit una votació més elevada a Ciutadans. El PSC ha caigut en la trampa de fer el mateix discurs que la Candidatura de Veïns, i una part de la seva gent ha preferit l’original a la còpia. I quan dic que la Candidatura de Veïns no ha aconseguit el seu objectiu principal, vull dir que si la suma de PSC, PP, Cs i CV hagués sumat onze regidors avui les negociacions entre aquests partits estarien preparant el relleu d’en Jordi Sanjosé. I pel que fa a la definició que faig d’aquest grup, cal tenir present que el caràcter reaccionari d’una candidatura no depèn de l’historial del seu cap de llista sinó de les polítiques que defensa.

Els bons resultats d’ICV s’expliquen per un secret prou conegut: un nivell de vot sostingut a tots els barris de la ciutat. Iniciativa guanya clarament, en ple procés sobiranista, al centre del poble amb el 21’8 per cent, seguida de CIU (18’9) i ERC (18’4), mentre el PSC queda lluny amb el 12’3. Però ICV també guanya als districtes 2 (Falguera), 3 (Roses-Castellvell), 6 (Les Grasses) i 7 (Mas LLuí), i queda segona al 4 i 5 ( La Salut i Can Calders) a poca distància del PSC. La diferència dels vots d’ICV allà on obté el millor resultat (26’8) i el pitjor (21’8) és molt petita. Si la plena igualtat fos 1, l’índex d’ICV-EUIA seria del 1’32. En canvi, el PSC obté un pitjor resultat del 11’9 i un millor del 28’1: el seu índex és del 2’36. I un cas extrem és el de CIU, amb un pitjor resultat del 2’6 (!!!) a la Salut i un millor percentatge del 18’9: el seu índex és del 7’38. La conclusió és que ICV-EUIA assegura que Sant Feliu sigui un sol poble, sense divisions per la llengua o el lloc de naixement, i això defensant amb claredat la immersió lingüística al míting de barri de la Salut, cosa que no em consta que ningú més hagi fet.

Una darrera reflexió pot ajudar a entendre millor els resultats a la nostra ciutat: vivim uns moments decisius, de canvi. En aquestes eleccions, el procés sobiranista ha estat present però ha predominat l’eix dreta-esquerra. Aquest fet ha afavorit a ICV. S’han equivocat els que han intentat amagar la qüestió social: la millor prova és la victòria de l’Ada Colau, de Barcelona en Comú, el projecte del que participa Iniciativa, i la derrota d’en Xavier Trias, que encara està buscant què ha fet malament aquests quatre anys a Barcelona. Però també s’equivocaran les forces polítiques que pensin que poden evitar que l’eix nacional i el procés sobiranista estiguin ben presents en les properes eleccions al Parlament. Amb un escenari més obert que mai, qui sàpiga combinar millor les dues prioritats, nacional i social, pot guanyar a Catalunya. I l’esperança d’una Catalunya en Comú comença a prendre forma...
  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat