Puzzle de vuit peces / Les eleccions municipals, des de diferents angles (V)

Jordi Ferrer

1. La crisi dels 40

Permeteu-me que comenci aquest article deixant clar que el 24M va portar més novetats que canvis, més consciència que hi ha un moviment de plaques sota el sòl electoral que no pas grans terratrèmols a la superfície. Estem aquí, a l’any 15 i ressonen “ecos” del 79 a la vegada que s’albira una “crisi dels 40” per la democràcia postfranquista i l’escenari del 2019 es preveu més definidor d’hegemonies que no l’actual.

I és que les passades eleccions municipals van deparar una situació nova, per diversa, per complexa. I al mateix temps van propiciar que el titular de la nit fos la continuïtat (de la força més votada, de l’alcalde, de l’equilibri de forces). Per tant, on rau la novetat de la notícia? On es troba el fet noticiable davant d’una aparent continuïtat? Segurament podrem sucar més pa amb els pactes de govern que amb l’anàlisi dels resultats. De totes maneres i a mode d’assaig d’estar per casa, amb aquest escrit pretenc exposar els elements de continuïtat i de canvi del comportament electoral a Sant Feliu, no tant en un anàlisi partit a partit sinó de context, que permeti traçar una línia interpretativa dels temps polítics d’una ciutat que és singular -com totes- però que no és cap illa i respon, també, a dinàmiques generals.

2. Escenaris 2011 i 2015 en clau local i comarcal

2011

Just fa quatre anys enrere la població baixllobregatina d’Esparreguera va esdevenir notícia per ser l’exponent de la fragmentació política d’un consistori municipal que adquiria més complexitat – de 9 partits en joc tots 9 van obtenir representació. Aquest fenomen -que també es va viure en d’altres ciutats de Catalunya i que va suposar l’entrada significativa en l’escena municipal del país de PxC i la CUP i en menor mesura de C’s-, va passar de llarg de Sant Feliu. A la capital del Baix l’any 2011 es va produir un fenomen oposat al descrit: el de la concentració o compactació política. De 7 candidatures que optaven a la representació consistorial varen entrar-hi quatre partits, 1 menys que el 2007 (ERC). Aquesta situació es vivia de manera similar a les poblacions veïnes d’Esplugues, Cornellà, Sant Joan Despí i el Prat, que presentaven un arc idèntic pel que fa als partits representats (PSC, ICV, CiU i PP) i que en variava només la predominança d’un dels dos partits d’esquerres (ICV a El Prat i Sant Feliu; PSC a Cornellà, Esplugues i Sant Joan) i de la posició dels dos partits de dretes (CiU i PP) en la penúltima o darrera posició. Ni ERC, ni C’s, ni la CUP ni PxC ni plataformes veïnals van fer forat en aquestes poblacions ara fa quatre anys. Per tant, el fenomen de la concentració de vot va originar governs teòricament estables i amb majories suficients en totes les poblacions citades, fins i tot a Sant Feliu on la recuperació de l’alcaldia per part d’ICV va comportar un pacte controvertit amb CiU, accentuant “la històrica rivalitat amb el PSC”, una qüestió que apareix en forma de cantarella reiterada en cada campanya i que convindria descriure-la, detallar-la i estudiar-la, ja sigui per deixar de cantussejar-la o per argumentar-la millor.

2015

El passat 24M de 2015, aquestes mateixes poblacions van viure una situació “ben diferent” i “ben igual” a la viscuda en el darrer mandat. D’aquesta manera trobem que a Sant Feliu s’ha fet el ple i els vuit partits en joc han obtingut representació. A Cornellà passen de 4 a 6 partits (s’hi presentaven 9), a Sant Joan n’han entrat 7 de 9 possibles i a Esplugues i a El Prat, hi ha un arc “a la santfeliuenca”, amb 8 partits, de 9 i 10 partits en joc, respectivament. I per acabar-ho d’adobar trobem una altra similitud entre aquestes poblacions: en totes elles es revalida l’alcalde o alcaldessa del 2011 que esdevé de nou la força més votada i amb prou diferència respecte la segona. Tejedor, Poveda, Balmón i Díaz, estan plenament facultats per formar govern amb ells al capdavant amb la novetat, inapel•lable, de gestionar consistoris més complexes, amb més diversitat ideològica, amb més elements damunt la taula. San José, també ho està malgrat que la casuística santfeliuenca passi per necessitar un acord a tres bandes –sempre i quan no hi hagi sorpreses, impugnacions i canvis en l’escrutini.

3. De la compactació a la fragmentació: el vot en blanc, un factor explicatiu

D’entrada vull fer una constatació poc comentada, segurament, per ser una opció òrfena de partits: en les passades eleccions del 24M de 2015 va haver-hi una gran davallada dels vots en blanc respecte els del 2011. Enguany van representar un 1,66% dels vots, un índex proper al 1,42% del 1995, any a partir del qual el vot en blanc va anar en augment elecció darrera elecció fins a la xifra rècord del 2011,d’un 5,63%. Una xifra altíssima! Tant, que d’haver anat a parar a un partit s’hagués aconseguit un regidor. La població santfeliuenca emetia així un senyal d’alerta que sumada a una baixa participació alimentava la desafecció política i la desconfiança amb els partits. Tanmateix la “desafecció dels participants” -que és el vot en blanc- propiciava a pensar que l’oferta i la demanda electoral tendissin a reconciliar-se en les següents eleccions. I així ha estat. Amb més i nous partits en escena, al 2015 s’ha rebaixat amb escreix el 5,63% de vots en blanc i el 2,32% de vots nuls (un altre rècord) del 2011, i s’ha passat a índexs més homologables (blancs: 1,66%; nuls: 0,89%; participació: 58,25%).

4. 8 de 8: més candidatures, més equilibri oferta/demanda i un gap ideològic

Independentment del mal d’orelles que em produeixi el concepte “mercat electoral” aquest és prou explícit. A més l’imaginari producte/client que elaboren les campanyes electorals faciliten aquest tipus de comparacions. Tanmateix aquest equilibri entre oferta i demanda no sabem amb nitidesa si respon a criteris qualitatius o a criteris quantitatius, doncs amb un nombre similar de candidatures (7 al 2011 i 8 al 2015) s’ha passat de 4 partits amb representació als 8 actuals. 8 de 8 i pleno al quince, tots a dins. Tots? Tots no: ni la CUP (tres regidors a Barcelona, tants com el PP i un menys que el PSC) ni Podemos (partit i vector sense el qual Barcelona en Comú amb Ada Colau al capdavant no hagués esdevingut la força més votada i actor protagonista de l’onada de canvi a Espanya) no hi concorrien. El Procés Constituent, tampoc. L’anomenada “confluència d’esquerres” no va tenir una traducció en forma de candidatura local, tot i que Junts per Sant Feliu inicialment va intentar-ho. D’haver reeixit (2a força a Cornellà per exemple, amb ICV a banda) estaríem davant d’un fenomen interessant i explicatiu del que podrien ser les transversalitats del futur. De moment, a excepció de la CUP (que no ha concorregut mai en unes locals a Sant Feliu tot i tenir-hi un grup promotor), la resta de partits representats al Parlament de Catalunya tenen la seva rèplica local a la ciutat. I a més a més, s’hi incorporen dues formacions més: una agrupació d’electors provinent del moviment veïnal i una coalició d’Equo, Pirates de Catalunya i d’independents amb més o menys trajectòria dins del cercle local de Podemos. Una constatació: hi ha hagut proporcionalitat entre l’atracció per allò nou i la desmobilització a l’entorn dels partits que havien format part del Ple municipal en el passat mandat ja que tots ells han perdut regidors: -1 ICV; -2 PSC; -2 CiU; -3 PP. Pèrdues, que sumades sumen 8 regidors, que són els que es reparteixen els “nouvinguts”: 3 ERC; 2 C’s; 2 Veïns; 1 Junts. De nou, el vuit i un buit per omplir en el flanc de l’esquerra transformadora.

5. Geografia del vot: fidelitats i estigmes

Posar la lupa als resultats per districtes, barris i meses és un exercici interessant i pràcticament obligat per entendre la ciutat des de la seva diversitat i idiosincràsia. Com també ho és comparar la participació desigual depenent d’on vius i de la butxaca de cadascú. Els pobres no voten ens recordava el santfeliuenc Sergi Picazo en un article a Crític. I és clar, el comportament electoral també és diferent en clau ideològica, nacional i generacional. Només té un perill –i greu- estereotipar el comportament electoral d’un barri amb l’estructura social d’aquest, i és que es fomenta una estigmatització global que ja no correspon a societats dinàmiques com les actuals. Hi ha diversitat, i la bretxa generacional i tecnològica aflorarà quan el debat sobre el model de ciutat s’esdevingui de debò. Vull recordar que a Sant Feliu no tenim ni Pedralbes ni Sarrià ni Llefià ni el Singuerlín. Tenim més característiques de Nou Barris, Gràcia i Sants per continuar amb la comparativa amb Barcelona i rodals. Vivim en una ciutat més compacta, caminable, amb unes rendes per càpita menys distorsionades, amb famílies de matriu catalana, de matriu castellana, de matriu magribina i d’altres cultures, que viuen en entorns protectors. Les temptacions xenòfobes semblen haver reculat respecte anys enrere, i les disputes nacionals es visibilitzen al mateix temps que constaten ser lluny de qualsevol hegemonia. I és que si bé ja no hi ha partits hegemònics (la ICV de Sant Feliu no és la del Prat, com el PSC local mai va ser el de Sant Joan Despí) encara hi ha molta fidelitat, ja sigui a un alcalde, a unes sigles, a una ideologia, a una política supramunicipal, a una consciència de classe, de nació o de comunitat. I aquesta fidelitat encara beu, en bona part, de la cultura política de la transició.

PD: Si sorprèn la esbaldida de CiU en certs barris és perquè en el fons sorprèn que no davalli més o que resisteixi en altres, ja que a ningú se li escapa que CiU mai ha esdevingut hegemònic en els barris obrers de nova planta. No és una patacada, sinó una desaparició en un marc concret d’incubació de canvis, precisament a Can Calders i la Salut, allà on el PSC guanya, ICV resisteix bé i Junts per Sant Feliu, treu millors resultats. I és clar, C’s també puja fort, però amb un percentatge de vot inferior al de Mas Lluí, barri jove, amb dinàmiques veïnals diferents...i perquè no dir-ho, realitat socioeconòmica també diferent. 

6. Ecos del 1979: un inici començat

Les primeres eleccions democràtiques varen ser posposades per por a desfermar “els fantasmes republicans” i que un hipotètic esperit del 12 d’abril del 1931 (dia dels comicis locals que van propiciar la proclamació de la II República) dinamités l’ordre establert. Varen caldre gairebé 4 anys per a celebrar unes eleccions municipals i ai las quan es van fer ja hi havia un partit implantat, finançat i promogut pel règim franquista: UCD; i un altre de tall socialdemòcrata d’homologació alemanya que havia de pivotar l’esquerranitat en detriment dels comunistes. Paral•lelismes amb l’actualitat? La Transició ja transaccionava vots.

Reminiscències del 1979 en l’escenari d’ aquest 2015: 8 partits en joc. Presència d’agrupació d’electors veïnals (AE Movimiento Vecinos al 1979; Veïns per Sant Feliu el 2015). Presència de partits d’esquerres al marge del PSUC/ICV (OIC al 1979/Junts per Sant Feliu al 2015). Ressons d’unitat CiU/ERC (*es coneix però queda pendent d’elaboració un estudi sobre una demanda d’electors catalanistes del 1979 per fer que CiU i ERC confluïssin en una sola candidatura local). 2 partits d’esquerres en disputa de l’hegemonia municipal (veiem que la disputa PSC /ICV ve de lluny). Moltes incerteses i poques evidències. Constatació d’un comportament electoral diferenciat, segons regions i municipis. Més mosaic que trencadís. L’any 1983, els partits ja van ser de marbre i els lideratges gravats en pedra.

7. Seqüència electoral i geològica: Compactació (2011), Fragmentació (2015), Sedimentació (2019)

Vet aquí la seqüència d’analogia geològica del mapa electoral de la ciutat de les roses. Evidentment, es tracta d’una seqüència interpretativa, com no podria ser d’altra manera a l’aventurar-me a hipòtesis de futur. Però si que em puc atrevir a senyalar que després d’un escenari 2015 de fragmentació (que simplement vol dir més partits en joc), el 2019 serà el moment de canvis, de sedimentació de diverses propostes, i el moment de titular amb un “Extra!, extra!” els resultats electorals, emulant els diaris de principi del segle XX. Enguany no s’han produït canvis rellevants malgrat haver-se donat alguns fets nous i destacables. Des d’aquest punt de vista de “cicle geològic”, podem establir que ara estem al bell mig d’un procés de recomposició de la política local i nacional que donarà pas a dinàmiques diferents, que podem analitzar resultats i veure’n tendències però que no es pot predir quina fesomia política tindrà la ciutat d’aquí a quatre anys, quan segurament hi hauran noves sigles, nous lideratges, noves generacions a escena.

8. Factors de canvi del municipalisme

Amb moltes opcions de menjar-me aquestes paraules amb patates no puc estar-me de projectar que estem en la penúltima etapa del municipalisme "com il faut". El canvi vindrà al 2019, motivat per diversos factors, alguns d’ells esbossats en els paràgrafs anteriors. Resumidament:

• Factor generacional:

o Nous candidats a Sant Feliu: relleu al capdavant d’ICV, PSC, CiU, Veïns i possiblement a C's
o Nous partits: reestructuració forçada pels efectes del cicle electoral que tot just ha començat i que pot produir un reordenament o canvi de les sigles polítiques actuals
o Nous paradigmes socials i canvis en l’agenda política: noves generacions, establiment d’altres prioritats, cultura del lloguer vs cultura de la propietat, diferents maneres de governar, però sobretot, ruptura de velles fidelitats amb el repte de no alimentar vells estigmes.

• Factor tecnològic:

o Més e-govern (es vulgui o no, es va cap aquí), més participació virtual, preses de decisions més ràpides, més execució que retòrica, més prestigi social de “lo científic” vers “lo humanístic”.
o Smart cities, emprenedoria tecnològica, etc.

• Factor social i competències locals:

o Actuar davant les desigualtats i l’atur estructural:
o Redefinició del marc competencial dels ajuntaments
o Mancomunació de serveis públics
o Remunicipalització
o Foment de l’economia productiva, del cooperativisme

• Factors ideològics:

o Dreta/Esquerra: Per comportament electoral, Sant Feliu es pot considerar una ciutat d’esquerres, gairebé hegemònica (en els anys de majories absolutes de Pujol, CiU s’emportava vots que després no treia en les municipals). Si hi ha una onada de canvi generalitzada en aquesta direcció de ben segur que tindrà la seva traducció en clau local.
o Catalunya/Espanya: Més enllà de l’abast de l’independentisme, a Sant Feliu s’està consolidant una lògica de “contrapès nacional” (equilibri de forces PP/CiU i ERC/C’s, amb predomini catalanista per bé que es pot matisar a partir de la participació desigual segons barris). També hi ha indicis de trencar “mites”: candidat de Junts, declarant-se públicament independentista en una formació que no s’hi considera, candidat catalanoparlant a C’s, candidats blaugranes a C's i ERC i perico a ICV... i sí, polseres ben hispàniques al canell de la candidata del PP i estelades al vent a la seu de CiU. De tot...i força!
o Vell/Nou: Fidelitat o trencament amb la cultura política de la transició. Continuïtat o superació de l’esquema de partits. Inici de processos constituents o credo constitucionalista. Participació ciutadana més efectiva. Ciutadans més compromesos que clientelars. Partits polítics més oberts.

• Conseqüències (hipotètiques) dels pactes:

o Si anem a un pacte ICV-PSC, se simbolitzarà amb la política dels professionals vs la dels amateurs, i pot alimentar més la dimensió nova/vella política. En canvi, si anem a un pacte ICV-CiU-ERC, es pot alimentar més la dimensió nacional. I si anéssim a fórmules més imaginatives (descartades per San José i per tant ben poc probables) l’eix dreta/esquerra és el que tensionaria el nou equip de govern.
   

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat