La plaça Rafael Alberti: un migdia de contrastos

Arnau Picón

És migdia, però no importa. El pas del temps de la plaça és lent. Poca vida a un indret que

s’omplirà de gent i activitats a la tarda. Però al migdia, res. Dues terrasses. En una, una parella xerra amb una tranquilitat que no desentona. En l’altra, ningú. Només unes quantes olives i un got de Fanta en una taula, sense ningú que ho consumeixi. El silenci només el trenquen el vent i els cants d’ocells que vénen del Palau Falguera. I, de tant en tant, apareix algú que passeja el gos. Tots igual: es planten a un costat de la plaça, recullen els excrements i marxen.

 


 

La plaça Rafael Alberti està dividida per una gran rampa que dóna a l’edifici de l’Associació de Veïns un aire imponent. A una cantonada hi ha bancs. A l’altra, un parc infantil. Els blocs de pisos estan aliats amb els arbres, de copa ampla, per a que els rajos de sol no siguin esgotadors.
 





Semblen aconseguir-ho, però la calor penetra igualment sobre el color carn del terra i el blau cel de les parets de la rampa. Uns colors més propis de piscina que de plaça, i que presenten cert punt de fatiga i degradació. Tot i això, l’estat físic de la plaça viurà un canvi quan s’inicïin les obres a la propera tardor.




El barri Falguera no és un barri de ciutat dormitori. A la plaça hi haurà vida quan els nens i nenes surtin de l’escola, i també quan arribi el cap de setmana. La PAH hi cridarà ‘Sí se puede’ quan sigui dijous i l’Associació de Veïns és de les més conegudes de la ciutat. Quan els tabals del Tro de Falguera s’hi acosten, amb l’excusa d’un correfoc, una tabalada, unes festes… el clima de la plaça no té res a veure. Però ara estem en un dia laborable, és migdia i aquí no hi passa res.






Les olives i la Fanta segueixen abandonades a la terrassa. I a l’endinsar-se dins del bar… Espera! On és el bar? Ara és un magatzem. El saló de ‘La Espuela’, que va ser un destí mític de sopars de famílies, de grups d’amics, de celebracions, de bodas, bautizos y comuniones… ara està cobert de pols. I, de fons, se senten sorolls. Seguint-los s’arriba, ara sí, al bar.

 
Cortines i taules que podrien configurar l’imaginari d’un pis on hi viuen jubilats. Molt soroll que rebota en unes parets descuidades. Set homes, tots a la barra, beuen i xerren amb insistència. Els més joves, que ronden la cinquantena, beuen cervesa. Els jubilats prefereixen copes d’una beguda que, pel color, sembla anís del mono. Totes les taules buides i tothom a la barra. I, a l’altra banda, el cambrer. D’origen xinès, aparenta tenir molt bona relació amb els clients, tot i que no sembla gaire endinsat en la conversa. ¿Tu has entendido algo?, bromeja un. Fins i tot els propis clients li recomanen que podria apujar els preus dels productes del bar. A l’altra punta de l’habitació, TVE. Amb el volum elevat, dedicant tot el matí a parlar sobre la sortida d’Isabel Pantoja de la presó.


Però a ningú li interessa. Avui el tema de conversa és un altre.
- “Allí los festivos no existen. Son días naturales, no laborables.”

La discussió és sobre la diferència de les condicions de treball al camp de les de la ciutat. És un tema de debat, però la discussió és amistosa i permet que s’hi colin acudits i riures estridents.

Es repeteixen les imatges d’Isabel Pantoja sortint de la presó. No importa. Aquí es parla sobre la vida real:
- “Yo por 600 euros no cogía un trabajo”, comenta un jubilat.
- “Pues yo lo comprendo”, li etziba un altre: “Si tienes un piso, lo otro, lo otro…”
La conversa segueix.
- “Si no lo haces tú, lo hará otro”.
- “Se han bajao los pantalones pa coger lo que hay”.
- …
Es respira quotidianitat, es parla amb confiança i s’escolta amb respecte. Impera la germanor.

I, a fora, tot igual. Silenci, cants d’ocells i passejades de gossos.

I unes olives.
I una Fanta.
  


Fografies: Marc Rius

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat