La plaça de la Vila, entre el gris i el poble petit

Arnau Picón

En general, no hi ha silenci. Però tampoc hi ha molta vida. La Plaça de la Vila al migdia és com un mal estudiant: el seu ritme el marquen els bars i les campanes.

De fet, la nova plaça encara no ha sortit de l’adolescència. Per això li costa adaptar-se al gris que és uniforme a tota l'illa urbana. Sense la font, ni les flors, ni aquell terra que jugava a fer figures amb línies blanques sobre un fons rogenc, per molts ja no és la mateixa. Una aparença que alguns es neguen a oblidar, però que poc a poc es va convertint en nostàlgia. Ara és gris, però segueix sent la plaça de referència de Sant Feliu i centre d’una ciutat que segueix volent ser una ‘vila’.



És un dia laborable i les campanes van marcant el pas del temps. La Plaça de la Vila és un lloc de pas, de feina i de pausa.

És lloc de pas pels vianants que passegen des del carrer Pi i Margall fins a Pou de Sant Pere o la rectoria, i viceversa. També pels que creuen la plaça, connectant el passatge Penedès amb Pou de Sant Pere o el carrer de l’església amb Pi i Margall.

És lloc de feina pels treballadors de l’Ajuntament que es troben davant de l’edifici descarregant la furgoneta, i pels homes de coll blanc que obren les portes de l’església.



És lloc de pausa perquè les terrasses ho reivindiquen, i els bancs ho corroboren. A les terrasses, grups de dos o tres persones fan el descans de migdia. Als bancs de fusta, parelles de jubilats xerren amb calma. Alguns jubilats seuen sols, i es limiten a mirar l’infinit. En una taula, un petit grup de gent gran fa el cafè i arregla el món:
- “Les guerres són terribles. I què solucionen? Res!”
- “A la gent li importa tres 'pepinos'… i viva la virgen!”




La plaça és gris, però només físicament. S’aferra a la idea de ser el centre d’un poble petit. Tremola a l’inici del correfoc i al final del cercavila. Es converteix cada tarda en infinits camps de futbol, amb porteries improvisades i una forma qüestionable. Acull els Reis Mags d’Orient, i el rei Carnestoltes. Es mostra com a centre per celebrar les festes de Sant Llorenç o alguna fira nadalenca.

I, el dia de Sant Jordi, llueix com cap altra.




Dos homes de vestit i corbata s’aturen a la terrassa. Parlen sobre transaccions financeres, fons de pensions i ofertes hipotecàries. A un li sona el mòbil:
“- Estoy en la plaza del Ayuntamiento, ahora vamos”.

I sonen les campanes, queixant-se.


NOTA: Les fotografies són de Marc Rius.

També podeu llegir les cròniques de la Plaça La Salut i la Plaça Rafael Alberti.

  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat