Calma i silenci a la Plaça Dicià

Arnau Picón

Una hora sencera aporta gairebé el mateix que una fotografia: una única imatge. Lluny de les places rodejades de blocs de pisos, la plaça Dicià és oberta, té espai perquè hi bufi el vent. Fa frontera amb el carrer excepte per un costat, on hi ha els dos edificis més representatius del barri: el centre cívic Mas Lluí i l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

El centre de la plaça està asfaltat i el voltant és de sorra. Alguns arbres tenen prou força com per fer ombra a la zona dels bancs, però al costat més proper del centre cívic i de l’arxiu els arbres són més petits i no poden aturar el pas dels rajos de sol.




El ‘nyap’ urbanístic: les cistelles de bàsquet. N’hi ha dues a la part asfaltada però, enlloc d’estar l’una al davant de l’altra, una de les cistelles està al ‘fora de banda’ de la pista. Sembla que estiguin enfadades. La seva posició converteix l’hipotètic camp de bàsquet en una ‘L’ estranya que impossibilita qualsevol partit que s’hi pugui jugar.



En realitat, això, al migdia és igual. Tampoc hi ha cua per a jugar a bàsquet. De fet, en una hora creuen la plaça només dues persones, sense cap tipus d’intenció de fer-hi parada. La zona del voltant és de les poques de la ciutat on hi sobren aparcaments per turismes i hi falten persones. La plaça Dicià sembla poc orgullosa i s’anuncia en un rètol tímid a l’alçada dels genolls, com si no volgués que els ciutadans sàpiguen com es diu.

La calor és esgotadora. El silenci, gairebé. De tant en tant, ressona algun petard a la llunyania recordant que fa poc ha passat la revetlla de Sant Joan. Se sent algun ocell cantar i alguna bafarada del vent, i també algun cotxe o el Bus Urbà que circulen a prop… I prou.



Al costat de la plaça hi ha els dos edificis amb més vida del barri. L’arxiu comarcal, que es va inaugurar fa pocs mesos, i el centre cívic Mas Lluí, que concentra bona part de l’activitat cultural del barri. Més enllà, a l’avinguda Comte de Vilardaga, hi ha més caliu gràcies als comerços i als bars amb terrassa.



Però a la plaça no hi passa res. Es cola un insecte que, per un moment, sembla l’únic habitant de la zona. Els edificis que es veuen a l’altra banda del carrer Clementina Arderiu són baixos, prou moderns i impassibles a un pas del temps que és lent. No es mou cap finestra, ni cap porta. No hi ha roba estesa, ni banderes als balcons. Només uns tendals de ratlles verdes i color beix, tots iguals. Tota una hora mirant-los aporta el mateix que una única imatge. El clima es mou entre la tranquil•litat, la pau i la solitud.


NOTA: Les fotografies són de Marc Rius.

També podeu llegir les cròniques de la Plaça La Salut, la Plaça Rafael Alberti i la Plaça de la Vila. 
  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat