Migdia en una plaça interior: Francesc Macià

Arnau Picón

Els blocs de pisos encerclen la plaça sencera, excepte pel costat que toca amb el carrer Doctor Brugarolas. No impedeixen que corri certa brisa pel mig de la plaça, i tampoc l’entrada d’un sol imponent que va acompanyat per una calor asfixiant. Deu ser per això que ningú està a la plaça, tot i que hi ha una terrassa amb un para-sol. Els bancs semblen a punt de cremar mentre envolten una font petita, vella i oxidada que sembla més necessària que mai.



A les llars s'hi accedeix directament des de la plaça, per això l’entrar i sortir dels veïns regala vida al recinte. Tot i això, caminen arrambats a la paret, refugiant-se en l’ombra que ofereixen els balcons. La plaça Francesc Macià és petita i per això adopta un aspecte molt familiar. Sembla dur una vida independent a la de la resta de la ciutat, fent honor a qui va ser president de la Generalitat de Catalunya durant la 2a República Espanyola.



I, com si es tractés d’un homenatge a Macià, una bandera estelada oneja, amb orgull, a un balcó. Un balcó que mira la plaça. Com el balcó de la Generalitat mirava la plaça Sant Jaume quan l’Avi Macià va proclamar aquella “República Catalana dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques”. I una altra estelada, més amagada, es troba entre barrots en uns baixos. Sembla voler ser un altre símbol, més decaigut.

Sota el sol no hi ha ningú, però a la plaça s’hi respira cert ambient. Les salutacions constants de veïns que es troben anant i sortint de casa acompanyen les converses efusives del bar que es troba al centre del quadrat. De fons, se sent l’Arguiñano ensenyant receptes.

El contrast del bon clima el propicien tres comerços tancats. En tants pocs metres quadrats, tanta reixa baixada castiga amb un aire cansat i envellit a la plaça.



Les dotze del migdia no tenen res a veure amb les dotze de la nit. La calma que es respira a mig matí es converteix en polèmica quan el sol es pon. El conflicte és entre veïns que volen més festa i  veïns que volen descansar. Una situació que ha generat diverses polèmiques i que encara segueix viva.

I l’acudit.

Un cartell que de tant petit sembla ridícul, impotent, exigeix sense imposar respecte:
“Prohibit fer soroll”




NOTA: Les fotografies són de Marc Rius.

També podeu llegir les cròniques de la Plaça Dicià, Plaça La Salut, la Plaça Rafael Alberti i la Plaça de la Vila.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat