CineBaix, en cinc fotogrames

Mireia Mullor

Al llarg dels 10 anys de vida de CineBaix, han estat molts els moments de tensió, mobilitzacions, treball i eufòria. Molts riscos i decisions preses que ara es recorden amb una barreja d’orgull i nostàlgia. Revivim ara una història que, tot i que dóna per moltes més paraules, mirem de resumir en un breu reportatge amb la col·laboració de la Maria Coscoll i el Xavi Bachs (actuals gestors de CineBaix), Ferran López (un dels impulsors del projecte del nou cinema des de l’Ateneu al 2004) i Juan Antonio Vázquez (alcalde durant el període en què l’Ajuntament va comprar CineBaix).

Aquí trobareu CineBaix en cinc fotogrames.

1. Pròleg: Uns cinemes en fallida

El cinema, com a activitat, porta anys vivint transformacions de tot tipus. Canvis d’hàbits socials, nous espais d’oci i l’aclaparadora aparició d’Internet han provocat una caiguda, també a Sant Feliu, d’espectadors i interès. “Fa temps, el cinema era l’únic punt de referència i diversió en la població. A Sant Feliu i les poblacions veïnes van anar tancant els que existien i la solució dels exhibidors com a empresaris va ser muntar multicines al costat de centres comercials, perquè allà tenen una audiència captiva que va a comprar-se roba i de passada pot entrar a veure una pel·lícula” explica l’actual president de CineBaix, Xavi Bachs. “Els cinemes de proximitat comencen a caure en picat” continua.

El fenomen també es va reproduir a Sant Feliu, amb l’aparició dels cinemes Yelmo, al costat del Caprabo que hi havia a la carretera i enganxat a un establiment de menjar ràpid. Ara ja ha tancat, però en aquell context, a principis dels 2000, el cinema Guinart de Sant Feliu resistí amb molts esforços. Quan el tancament ja era imminent, el seu propietari, Francesc Negre, va presentar els seus problemes a l’Ajuntament. I no era la primera vegada que ho feia. “La situació amb els cinemes era coneguda pels governs anteriors i no s’havia fet res”, afirma qui era alcalde en aquells moments, Juan Antonio Vázquez. “Quan ens ho va comentar a nosaltres, tot estava a punt de succeir. La venda de l’edifici era una situació irreversible” afegeix Vázquez, que destaca, a més, els pocs al·licients que en aquell moment hi havia per intervenir econòmicament al cinema. Els dubtes sobre la gestió s’unien al propi declivi dels cinemes de barri.

El cinema Guinart va finalitzar les seves projeccions l’any 2004. El cúmul de deutes del seu propietari i la manca d’espectadors van provocar una situació de fallida en l’històric cinema de Sant Feliu, que es va quedar sense l’espai cultural més prometedor del poble i, malgrat tot, l’activitat que més gent podia moure. “La mort dels Guinart era una mort anunciada” explica Ferran López, treballador de l’Ateneu en aquells moments.

Aquest tancament, abans fins i tot de la seva consecució, va provocar una mobilització que es va gestar en un principi a través del Cineclub de l’Ateneu. Ferran López va formar part d’aquesta primera iniciativa que va acompanyar els últims mesos del cinema. “Com que ens vèiem molt sovint a la feina i compartíem aquesta inquietud pel cinema, en Jordi Alemany i jo vam veure clar que s’havia de fer alguna cosa. Com a mínim, volíem que la gent sabés que el Guinart tancava i per això vam decidir arrencar el Cineclub de l’Ateneu, pensant en crear un embrió del que després podria ser un nou projecte de cinema”, explica. “El senyor Negre estava al negoci del cinema per raons bàsicament econòmiques. Si no feia blockbusters és perquè no li deixaven les distribuïdores i nosaltres, en canvi, perseguíem uns objectius més culturals”, afegeix López, que situa l’Ateneu Santfeliuenc com a centre neuràlgic de totes les mobilitzacions pro-cinema que estaven a punt de produir-se.



2. Una mobilització ciutadana

La protesta va esclatar des de diferents bandes. “A part del nostre Cineclub, la Laura Núñez, una persona clau en tot aquest procés, havia començat a recollir signatures a la Biblioteca de forma totalment independent”, recorda Ferran López. Així, gent de totes bandes es va reunir en una primera assemblea, on es va poder dialogar sobre quin volien que fos el futur del cinema.



Vet aquí la demanda: comprar l’edifici venut pel senyor Negre i reobrir els cinemes. No era una decisió fàcil, ja que la compra superava el milió d’euros. “En aquella fase ningú creia en el cinema Guinart. Ni tan sols nosaltres. Estàvem demanant una inversió molt gran per fer un cinema. Les primeres converses amb l’Ajuntament eren de l’estil: “a veure nois, penseu bé el que esteu dient”. Però nosaltres no ateníem a raons en aquell moment: volíem el cinema i no hi havia més discussió”, recorda López.

A l’altra banda, Vázquez, l’alcalde en aquell mandat recorda un temps de reticència de tot l’equip de govern (en aquell moment governaven junts PSC, CiU i ERC) d’accedir a les demandes, però destaca tres factors clau que van provocar el canvi de postura. “El primer era la gran pèrdua que suposava la desaparició del cinema. El segon, la voluntat prèvia de l’Ajuntament de proveir-se d’una sèrie d’equipaments que cobrís les mancances que tenia el poble. I finalment i decisiu va ser comprovar que hi havia un grup organitzat que estava manifestament disposat a encarregar-se de la gestió del cinema. I, per descomptat, el suport del Joan Massagué, que va ser l’únic regidor del mateix govern que s’hi va manifestar clarament a favor”, explica Juan Antonio Vázquez. Per tant, el canvi de postura va ser molt clar a principis del 2005.

A partir de diverses accions després, com tallar la carretera Laureà Miró durant una manifestació, va començar a créixer un sentiment de nostàlgia a la pròpia ciutat, que es va convertir en un sentiment real de voler mantenir viu el cinema de Sant Feliu. “Es va passar d’un “Esteu bojos!” a un “I per què no?”. Va ser un cúmul de la pressió de la gent, la proposta vàlida que nosaltres fèiem per la gestió i la manca d’alternatives. El cert és que la gent va participar més del que mai ens haguéssim esperat”, recorda Ferran López.



Llavors, la massa mobilitzada es va començar a organitzar fins convertir-se en una entitat disposada a fer-se càrrec de les instal·lacions del cinema: l’Associació CineBaix. “Ens vam organitzar com a associació sense ànim de lucre i ho vam formalitzar”, explica la Maria Coscoll, que va pertànyer a la primera junta directiva i s’encarrega avui dia de la gestió del cinema. “Però ara bé, ens donaven tres mesos de vida com a molt”.

3. El naixement de CineBaix (4/11/2015)

Va ser un dia pel record. Les discussions (que continuarien) es van aturar per rebre amb orgull el fruit de l’esforç: la reobertura del cinema local de Sant Feliu. “Poques vegades a la vida persones tan diferents col·laboraven en un projecte comú” explica Ferran López, que defineix el procés viscut d’una forma molt cinèfila: “abans d’aquell 4 de novembre tot era com una pel·lícula de Fernando León de Aranoa; després, tot era com una obra de Shakespeare”.



Després de l’eufòria inicial, la realitat va caure com una llosa. Tot va acabar bé (que estiguem escrivint aquest reportatge n’és una bona prova) però l’harmonia durant els primers mesos va ser difícil d’aconseguir.

El primer debat de CineBaix, i potser el més important, fins i tot avui dia, va ser sobre el seu model de gestió. La mateixa obertura dels cinemes al novembre del 2005 va suposar per alguns membres de la Junta directiva un gran error. “CineBaix s’inaugura i comença a funcionar sense un model massa definit. Des del primer dia tinc ganes de suïcidar-me”, afirma Ferran López, que pertanyia al grup de voluntaris que veia la necessitat d’instaurar un model professional de negoci, a l’estil de l’Ateneu. “Si pensem que el cinema funcionarà perquè som una iniciativa ciutadana, som molts macos i si projectem malament no passarà res, estem equivocats. Dissenyar el projecte com nosaltres volíem podia portar mesos, perquè hi havia molts aspectes que desconeixíem, com el contacte amb les distribuïdores o la sol·licitud d’ajudes europees. Però l’altre sector no estava disposat a esperar i al final vam cedir”, afegeix.

A aquest altre sector hi havia persones com el primer president dels nou cinema, Jordi Alemany, o la Maria Coscoll, que defensaven un model basat en el voluntariat i que pogués ser un procés col·lectiu. “La seva postura consistia en no deixar que s’apagués aquella onada de suport de la ciutat cap als cinemes i tirar endavant el projecte com abans millor, en comptes de planificar una bona gestió. Era una visió més emocional i menys racional a la qual vam cedir”, recorda Ferran López. Però, hagués estat sostenible un model professional com aquest? Per l’exalcalde Vázquez, “inicialment no hauria funcionat, perquè requeria molts costos. Era inviable posar-se a pagar sous en aquell moment”.

Com a resultat d’aquestes divergències, dos mesos després de la inauguració de CineBaix Ferran López i altres companys, com el Carles Ponce o la Laura Núñez, van abandonar el projecte. “No podia aportar res al model que s’havia escollit” es justifica López, que no ho recorda com una disputa hostil, sinó com un fet que estava destinat a passar.

4. Els moment més difícil

Deu anys donen per moltes alegries, però també per molts problemes. Junt amb les dificultats econòmiques i el seu model de recaptació, el moment més dur ha estat la digitalització de la maquinària.

Pels que avui dia són els gestors de CineBaix, la Maria Coscoll i el Xavi Bachs, escollir aquest com el moment més difícil de la seva història ha estat fàcil. Des del 2010 fins al 2012 va tenir lloc un llarg i dur procés en què la junta directiva va apostar tot el que tenia (i més) per portar endavant el canvi al digital, una visionària acció que s’emmarcava en un procés que, avui dia, s’ha provat imprescindible. “S’ha d’estar sempre pensant en el que vindrà, no en el que hi ha. Hi havia gent, en l’època que vam obrir CineBaix, que es va gastar molts diners en instal·lar els últims avanços en 35 mm, que era una tecnologia destinada a morir”, explica Xavi Bachs. “Aquí hi havia molta gent que volia continuar aquest camí, i jo els deia que havíem d’estalviar per quan arribés la digitalització”. I va arribar, però de maneres que mai haguéssim imaginat.

Una bona maquinària digital es pagava en la primera línia comercial a preus desorbitats. En aquells moments, l’equip de CineBaix va trobar una companyia que les venia de segona mà, a un preu abordable per a un projecte com aquest. “Però quan les grans empreses veuen que hi ha un competidor que va amb màquines d’última tecnologia i amb preus assequibles pels petitons com nosaltres, l’ofeguen fins que la fan tancar. El món de la cultura és molt depredador”, explica Bachs. “Però nosaltres vam apostar per aquesta companyia. Li vam donar liquiditat, milers i milers d’euros, alguns directament provinents de les nostres butxaques, i vam aconseguir portar el material que volíem al preu que podíem pagar”, continua. “Ens la vam jugar molt, i si va sortir bé va ser per la persistència del Xavi, que va tenir molta visió de futur” afirma la Maria Coscoll, que confessa haver passat nits senceres sense dormir durant l’època de la digitalització.

La primera màquina va arribar a CineBaix l’octubre del 2010; la segona, el maig de 2011 i les altres quatre restants, l’estiu de 2012. Just aquell estiu, el 14 de juny, Xavi Bachs va ser nomenat president del cinema per la junta directiva, començant així una nova etapa del cinema recuperat de Sant Feliu.

5. Epíleg: CineBaix, un model referencial

Deu anys i moltes discussions després, ningú pot negar la importància de CineBaix en el panorama cultural català. Més de 400 socis, que cada any pugen més, i una vintena de voluntaris ajuden en el desenvolupament d’un cinema que és més que sis sales habilitades per la projecció de pel·lícules. CineBaix constitueix un projecte amb múltiples activitats i moltes ganes de seguir avançant.

Sobre l’etern debat del model de gestió del cinema, la Maria Coscoll pensa que, de fet, ja s’han anat professionalitzant. “Tenim dues persones, l’encarregada del bar i el tècnica, que tenen contracte i estan cobrant. A més, s’ha de dir que són oficis polivalents, és a dir, que s’ocupen de coses diverses, si no, no ens sortiria a compte”, comenta. Amb el plantejament d’un canvi progressiu del model actual, sorgeixen nous dubtes en aquest aniversari, sobretot mirant cap al futur. “Em preocupa no saber si algú està disposat a fer la feina que fem el Xavi i jo” comenta la Maria, que creu que és un tema molt important a tenir en compte. “Haurem de tancar la porta, perquè no entrin tots de cop a substituir-nos”, bromeja el Xavi.



Amb el futur sempre a l’horitzó, aquesta setmana CineBaix celebra deu anys en els que ha aconseguit convertir-se en tota a una institució a Sant Feliu, i a la comarca. “És un dels elements que ens dóna identitat pròpia. Dins d’aquest territori tan policèntric, això és un punt d’atracció enorme” comenta Juan Antonio Vázquez. “Crec que ningú s’esperava que arribessin tan lluny”, confessa, per la seva banda, Ferran López. “Està donant servei a molta gent de la comarca i ha estat un exemple per molts altres cinemes emergents. Me n’alegro molt que Sant Feliu tingui un espai que cuida el cinema, perquè hi ha gent al darrere que se l’estima. M’agrada molt més el que fa CineBaix que el que feia el senyor Negre, perquè permet accedir a un tipus de cinema que no és habitual, a més de totes les activitats paral·leles, com la Mostra. És un valor cultural i social, articula una ciutat que no té pràcticament res. Per mi és l’activitat cultural més important de la ciutat amb diferència”, afegeix.



Però, com valoren els seus actuals gestors tots els moments que avui es celebren? La Maria i el Xavi fan un petit sospir abans de respondre. “Estic molt satisfeta de com ha evolucionat tot això. És veritat que el camí no ha estat fàcil i que hem tingut molts entrebancs, però els hem pogut superar. El que més em satisfà és que la gent gaudeixi del cinema i veure que el número d’espectadors augmenta cada cop més, perquè això vol dir que alguna cosa estem fent bé. El contacte amb la gent es valora molt, sobretot quan et demanen consell per escollir la pel·lícula, perquè veus que hi ha una confiança cega en què aquí sempre trobaran alguna cosa interessant per veure. Som un cinema de proximitat” contesta la Maria. El Xavi continua: “Que hem patit molt? Segur. Que hem sigut molt persistents? Sens dubte. Que hem tingut molt amor propi? També. Ens ho hem currat i ens ho seguim currant molt avui perquè CineBaix pugui seguir avui amb les portes obertes”.

  
NOTA: Totes les fotografies són del Marc Rius. Les tres primeres són de les mobilitzacions per tornar a obrir el cinema. Les altres, de quan va tornar a obrir el cinema.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat