50 anys sense una torre

Crònica d'una transformació o de com l'evolució no sempre és progrés

Jordi de Amorós i M. Luz Retuerta

Sant Feliu és coneguda com la Ciutat de les Roses. Va ser el cronista de la vila Llorenç Sans el responsable d’aquest eslògan tan efectiu quan, al voltant dels anys cinquanta, glossava els èxits, nacionals i internacionals que des dels anys vint engalanaven la trajectòria del roserista santfeliuenc més guardonat que hem conegut: Pere Dot.

Va ser el mateix Llorenç Sans qui, el 1979 i al llarg del seu pregó per a les Festes de Primavera, va preguntar compungit:
“...ara, però, on són les roses? Desaparegudes sota la pressió de la civilització — blocs de pisos, asfalt, l’enrariment de l’atmosfera, abandonament dels roseristes.”

Entre una frase i l’altra van passar només trenta-tres anys! Què havia passat?

La resposta, com sempre, pot ser senzilla o molt complexa. Podríem dir que la ciutat havia canviat (molt) i que això és el signe de la Història de les societats humanes: l’evolució i la transformació.

Però també podríem dir que aquest canvi havia estat conflictiu (com sempre), que havia comportat modificacions interessades i beneficioses per a sectors de la ciutat i que, lluny de ser “subtil”, va comportar una total transformació de les bases socials i econòmiques de la nostra ciutat.

Nosaltres voldríem recordar aquest període cabdal per al nostre present (1955 –1981) des del vessant patrimonial, fent servir com a exemple l’enderrocada Torre de la Presó. El 50è aniversari de la seva demolició, aquell 14 de desembre de 1965, és l’oportunitat perfecta per apropar-nos a la seva història que és, sens dubte, la nostra!

The times are changing!

Les dades són fredes però exemplificadores; entre 1900 i 1955 la població de Sant Feliu es va doblar (de 3.314 vam passar a 8.529 habitants). El canvi, tot i ser substanciós, sembla que es va fer a un ritme controlat (mig segle). Però entre el 1955 i el 1981 (només vint-i-sis anys), la població es va multiplicar per 4’5; dels 8.529 h vam passar als 40.017 h!

Això va comportar un seguit de noves situacions que trasbalsaren profundament la realitat de la nostra vila. Per exemple, s’observa un creixement urbanístic descontrolat (1), especulació (2), manca de serveis i infraestructures públiques molt deficitàries. Neixen i es desenvolupen nous barris i es deixen enrere antics plantejaments de Ciutat Jardí de l’època de la Segona República, per avançar, sense planificació, amb el motor de l’especulació i les iniciatives caòtiques d’auto-construcció. S’abandonen i urbanitzen terres de vinyes al samontà (barris Roses-Castellbell, Can Calders i la Salut) i també camps de regadiu al pla, a la vora del riu (barri Falguera).

Aquest creixement ve acompanyat d’una campanya institucional de l’Ajuntament, comandat per Pere Miras, per fer créixer la indústria al terme municipal (3). D’aquesta manera, entre 1955 i 1965, la indústria de Sant Feliu es multiplica per cinc.

El centre històric de la vila va ser víctima de totes aquestes transformacions. Van desaparèixer molts edificis que avui dia serien qualificats com a patrimoni arquitectònic local, que no van rebre cap preservació ni catalogació. Al llarg d’aquest període s’enderroquen edificis tan emblemàtics com la Torre dels Dimonis o el Palau dels Marquesos de Torreblanca, però també altres com la Rectoria, Can Majó, Can Oliveras o la Casa de les Bruixes. De tots aquests casos, nosaltres hem triat el de la Torre de la Presó perquè exemplifica com cap altre, aquell esperit (suposadament) “emprenedor” que deia “avall lo vell que arriba lo modern”.

La llei de les mutacions

La Torre de la Presó de Sant Feliu era, sens dubte, el principal edifici històric que senyorejava la nostra vila. Al llarg dels seus 800 anys d’història havia vist com, possiblement, havia format part d’un conjunt emiral, de les possessions dels comtes de Barcelona i d’altres senyors feudals, de la Pia Almoina, que la transformava en espais de poder, justícia i presó; com es jutjava Blanca Bardiera o es detenia Francesc Esbert, com esdevenia presó del partit judicial, origen de la capital de la comarca, o lloc destacat de la repressió franquista.

Un cop aquesta repressió va afluixar, el valor i la utilitat de la torre sembla que s’esgotà. És per això que al 1955, l’alcalde Josep Monmany endegà un projecte municipal que implicava l’enderroc de la torre i la seva substitució per un nou dipòsit i un centre cultural. La manca de diners ensorrà el projecte.

Amb l’arribada de Pere Miras, el projecte va canviar d’orientació i es va moure cap a terrenys especulatius: l’enderroc i venda d’aquest finca, tan cèntrica, podia assegurar un bon pessic per a l’erari municipal (unes 800.000 pessetes). Aquest gir inesperat provocà la reacció i reclamació de la “intel·ligència” local, que en demanà la restauració i ús com a museu. Res no aturà les intencions del govern municipal, que respongué a les demandes amb una retòrica recargolada orientada a confondre l’antic amb l’inútil i el nou amb el futur i el progrés:

“La ley de las mutaciones también alcanza a los edificios. Lo que en tiempos tendría un valor estimable, pasa […] a ser una mole sin utilidad, que, como hierba sobrante, debe ser arrancada de cuajo”. (4)

“La vieja ley, siempre nueva, imponiendo la mutación, se deja sentir, una vez más, imposible de detener”. (5)

Amb aquests arguments s’inicià l’enderrocament de la torre el 14 de desembre de 1965. La resta ja és història; el principal element arquitectònic i històric de la vila es transformà en un bloc de pisos i en la imatge d’una ciutat que va desaparèixer sota la pressió de la civilització com diria el cronista.

Un final feliç?

Malauradament, l’evolució no sempre és progrés. El projecte de modernització, industrialització i urbanització del tardofranquisme havia generat un Sant Feliu desequilibrat; amb molts perdedors i pocs guanyadors. Al final de l’etapa, una dada il·lustrativa ens ho confirma: l’any 1981, Sant Feliu tenia el 30% de taxa de desocupació i atur. El creixement no havia comportat uns guanys col·lectius.

Més de trenta anys després, encara queden cicatrius d’aquella aventura i la torre ens recorda un Sant Feliu que va desaparèixer. Les opcions haurien pogut ser altres, però els resultats són irremeiables. Ens queda l’aprenentatge, un bagatge que pot servir per construir un present i un futur més nostre.

NOTES

(1) Al 1962, el dèficit d’habitatges era de 600 unitats i la revista Alba criticava els acabats de molts dels habitatges fets en aquest període (als quals etiqueta com a magatzems) o la manca de zones verdes o els canvis no previstos en els plans originals (octubre, 1964).

(2) Ho exemplifiquem amb una situació: febrer de 1968, l’Ajuntament ha de forçar l’avanç del Pla Urbanístic, però es troba amb l’entrebanc legal que 7 dels 13 membres de l’equip de govern estaven inhabilitats per a la votació, perquè eren propietaris dels terrenys afectats pel Pla urbanístic.

(3) El creixement de la indústria va ser un objectiu prioritari per a l’equip de govern: el mecanisme triat fou afavorir la seva presència amb garanties fiscals. D’aquesta manera, Sant Feliu “era la ciudad de la provincia de Barcelona menos gravada fiscalmente”, com declarava l’alcalde al Noticiero Universal (6 de juliol de 1960).

(4) Boletín Municipal. Març de 1963, núm. 111, p. 7.

(5) Boletín Municipal. Desembre de 1965, núm. 144, p. 7.

  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat