Els refugiats: un èxode del segle XXI (I)

Mireia Mullor

Ser un refugiat implica algunes coses. Significa que has abandonat la teva casa, família i possessions. Significa que la teva vida ha estat desmantellada, que la teva feina i les teves aficions són cosa del passat i ara només ets un caminant a enlloc. Significa, a més, que no hi ha ningú que et pugui protegir. No hi ha jutges que imparteixin justícia, no hi ha govern que pensi en les teves necessitats, no hi ha Estat que t’aculli com a ciutadà o ciutadana de ple dret. Ser un refugiat és viure en la inexistència a l’espera que algú, encara que només sigui una persona, t’ofereixi la seva ajuda.


La Guerra de Síria va començar ara fa 5 anys. Des de llavors, milions de persones s’han hagut de desplaçar, dins i fora del país, a causa de les confrontacions bèl·liques i la inseguretat del seu lloc d’origen. Segons dades d’ACNUR, són prop de 8 milions els que fugen dins del país sirià i més d’un milió els que han demanat asil a Europa. De fet, l’organització preveu que, tot i els esforços d’alguns països per acollir refugiats, per a l’any que ve la necessitat d’assentament superarà els 1,19 milions. Sembla evident que estem davant d’un problema d’abast global, o, si més no, continental. A l’espera de resolucions determinants per part de les institucions europees, nombroses ONG i voluntaris anònims estan aportant el seu granet de sorra a un conflicte al qual no se li veu el final.

Sant Feliu, com a integrant de la xarxa de ciutats refugi de Catalunya, no es podia quedar enrere, i és a través de tres santfeliuencs i una santfeliuenca que expliquem la història d’aquests últims mesos als tres escenaris més conflictius per als refugiats: la costa de Lesbos, les fronteres dels Balcans i els camps militaritzats a Grècia. La seva experiència com a voluntaris ens ajuda a establir un retrat d’una situació que quedarà gravada per sempre alls llibres de la història contemporània com l’èxode sirià.



Foto: Raül Clemente

Primera part: a la riba de Lesbos


Quan el fotoperiodista Raül Clemente va trepitjar l’illa de Lesbos per primer cop a l’octubre de 2015, la situació era crítica. Les platges rebien embarcacions cada dia, i la quantitat de voluntaris i recursos no eren suficients per ajudar a les centenars de persones que es jugaven la vida creuant el tros d’aigua que separa Turquia de Grècia.

Clemente arribava, com molts altres, alterat per les imatges que es veuen per tot arreu, per les massacres que ja no només es donen al país sirià sinó també al Mediterrani, a causa d’unes embarcacions dubtoses i la passivitat institucional. “Arribes amb aquesta sensació de voler fer molta feina, amb nervis per voler fer moltes coses dins d’aquella situació que has vist tantes vegades a la televisió”, comenta el fotoperiodista santfeliuenc, que confessa que va viure un conflicte ètic el primer dia. “Hi havia molta descoordinació entre els voluntaris a l’octubre, així que quan vaig arribar, vaig fer un parell de fotos, càmera a l’esquena, i vaig començar a ajudar”, explica. “No et surt una altra cosa, no se m’hagués passat pel cap desmarcar-me d’això”, afegeix.

El ritme a la costa era, i és, frenètic. “La realitat a Lesbos és d’acció constant, no et dona temps gairebé ni a pensar en el que vols fer”, explica Clemente, el primer contacte del qual va ser com un gerro d’aigua freda. “Et sents en una bombolla, on no sents res més enllà dels crits de la gent i dels voluntaris que intenten ajudar… Intentes fer la teva feina, però és un moment que no has viscut mai i és difícil”, recorda el fotoperiodista, que admet que al final es converteix en “una rutina estranya”.

La costa grega era des de feia mesos una porta d’entrada a aquells que fugien de l’horror de la guerra i el terrorisme. Prop de tres mesos després de l’estada de Clemente, dos santfeliuencs es trobaven  també a les platges de Lesbos. Dani Serrano i Gerard García van seguir un procés molt semblant: les impactants imatges els van portar a fer els tràmits per donar un cop de mà. “Veus tantes coses per les notícies que t’afecten… i penses que podries ser tu el que està en aquella situació i que, si fos així, t’agradaria que algú vingués a ajudar-te”, explica Serrano, que sense pensar-ho va contactar amb una ONG sueca que treballava a la zona i va viatjar fins a territori grec per oferir la seva ajuda. “Com a voluntari estava en el moment de la rebuda a la platja, on els informaven d’on estaven i els donàvem roba seca i menjar”, relata.



 Foto: Raül Clemente

Per la seva part, com a treballador de salvament marítim i socorrista a Mataró, García tenia clara la seva funció a Lesbos i va viatjar amb la ONG espanyola ProActiva Open Arms, una de les associacions més compromeses amb el conflicte. “El primer que em va impactar allà, només arribar, va ser veure a la costa les armilles tirades per tot arreu, i adonar-me que ara el tema anava de debò”, recorda García, que destaca que hi ha una petita formació prèvia per saber què has de fer-hi allà. En el seu cas, la feina consistia en ajudar a la gent a baixar de les embarcacions i, en cas de problemes, sortir de la costa per solucionar possibles averies o per socórrer als ferits. Segons destaca, el més habitual és que arribin amb hipotèrmia. “Era gener, feia entre 6 i 10 graus i a més creuen amb unes embarcacions que fan aigües durant potser 4 hores... Sobretot els els dos col•lectius més vulnerables, els nens petits i la gent gran, és ben fàcil que arribin amb una hipotèrmia”, explica.

Al contrari del que va poder viure Clemente a l'octubre, els dos voluntaris santfeliuencs asseguren que, al gener, l’organització era molt bona. La presència de moltes associacions, com ara Metges sense fronteres, l’alemanya Seawatch o Salvamento Marítimo Unitario, era el motor del bon funcionament a la platja. “Em va sorprendre veure que estava tot prou ben muntat, fins al punt que hi havien voluntaris a l’altra banda de la costa perquè ens poguéssim anticipar a l’arribada d’embarcacions”, recorda García. “Sempre hi havia voluntaris per cobrir els torns de vigilància, i es feien a més tasques de neteja de les platges”, afegeix Serrano.

La feina en aquell context, però, no era gens fàcil a nivell institucional. “Teníem molts problemes per fer el nostre treball perquè sempre anàvem ratllant la legalitat, però si ens saltàvem les normes era sempre per humanitat”, explica García. Tot i això, les autoritats gregues no estaven tan obertes a aquesta ostentació d’humanitat. Segons relaten els santfeliuencs, era habitual que la policia costera posés traves als voluntaris i impedís el bon funcionament de la seva tasca. “El problema era que cada dia canviaven les dinàmiques i les normes, i sempre havies d’estar pendents d’ells”, expliquen, encara que no només era una qüestió de condicionants. “La seva manera de parlar era sempre molt agressiva, van amb helicòpter per sobre de les embarcacions intentant intimidar als refugiats i marcar territori, i el que aconseguien era destorbar”, recorda Serrano. “El que fan al final és castigar la solidaritat... Estic segur que per més d’una d’aquelles persones era millor que es morissin al mar i ja està”, sentencia el santfeliuenc.

Les raons d’aquesta arbitrarietat de les normes i agressivitat responen, segons aventuren els voluntaris, a la ràbia de veure que algú està fent la feina que ells haurien de fer. “Això mostra d’alguna manera les seves vergonyes, de manera que totes aquestes ONG els hem obligat a fer la seva feina”, comenta García.



 Foto: Raül Clemente

Estereotips i prejudicis envers els refugiats

Hi ha tendència a pensar que tota migració és econòmica, és a dir, que aquells que arriben en condicions precàries a un altres país, sobretot cap a dins de l’Eurozona, és perquè vol que les seves condicions econòmiques millorin. En el cas dels refugiats sirians, aquest estereotip s’ha demostrat fals. “T’esperes a una persona desgraciada i, en canvi, et trobes a una persones de totes les condicions, fins i tot de classe social alta, amb els seus estudis i la seva feina”, afirma García. “Llavors t’adones de que això no és una migració normal, sinó que és un èxode amb totes les lletres”, afegeix.

Serrano recorda moltes de les converses que va mantenir amb refugiats mentre els ajudava. “T’expliquen històries que encara se’m fiquen els pèls de punta: gent a qui han venut un passi molt car amb unes condicions per arribar a Lesbos i quan arriben a l’embarcació no és el que els hi havia promès”, recorda. “Una cosa que em va sorprendre és que portaven al pantaló amagats tots els diners, perquè abans de pujar a les barques els robaven tot el que tenien”, explica. En el moment en què deixes el teu país, tot el que tens va amb tu i, com diu Serrano, “porten la seva vida en una motxilla”.

En aquest context, les màfies juguen un paper cabdal. Són aquestes organitzacions delictives, i que busquen el profit en el patiment dels altres, les que organitzen les sortides de Síria a Turquia, i les embarcacions de Turquia a Grècia. “És dur veure com els refugiats estan a la mercè de les màfies”, assegura García. “Quan hi ha una desgràcia humana sempre hi ha qui en treu profit econòmic”.

El conflicte més mediàtic dels últims anys


Tot i que Raül Clemente es va convertir en un ajudant improvisat a les platges gregues, la seva tasca com a fotògraf seguia present. Per ell, explicar el que passava a través d’imatges, de la seva mirada personal, era una manera d’ajudar en la conscienciació del conflicte. Però no tots els periodistes estan per aquesta labor. “Alguns fotoperiodistes venen a fer la foto, no interactuen amb ningú i marxen a un altre lloc a fer el mateix, cosa que no vull dir que no sigui ètic, perquè està fent la seva feina, però no té res a veure amb el que faig o vull fer jo”, apunta el santfeliuenc, que, tot i així, reconeix no estar sota les pressions d’un mitjà de comunicació. “No, no vaig allà per publicar, però tampoc per una qüestió d’ego, sinó que m’ho prenc com un aprenentatge i una forma de denunciar una situació a través de la fotografia”.



 Foto: Raül Clemente

És innegable, en aquest sentit, que la imatge ha jugat un paper molt important a la crisi siriana com a eina de conscienciació social. El cas paradigmàtic va ser el d’Aylan, el nen mort a les platges gregues i la fotografia del qual va donar la volta al món a través de les portades dels principals mitjans de comunicació. Ara bé, hi ha periodisme anecdòtic o compromès? “Tres mesos després d’aquella foto, un temps en que no es va publicar pràcticament res, van morir més de 300 nens i ningú no se'n va fer ressò”, denuncia Clemente. “Al final, hi ha moments en els quals toca dramatisme, toca fer-ho en portada, i després tot va desapareixent perquè no interessa”, conclou.

Actualment, les informacions que ens arriben des de la zona dels Balcans i Grècia és cada vegada menor. Sembla confirmar-se, doncs, una tendència dels mitjans cap a l’anècdota i no cap a una cobertura àmplia i combativa. “Sóc molt crític amb el tractament que s’està fent de la crisi des d'aquí, i precisament ara hi ha un buit informatiu des de fa dos mesos”, apunta el fotoperiodista. “La cobertura internacional és bàsica per entendre el món, perquè la gent tingui una visió del que està passant i pugui treure unes conclusions”, afegeix.

Quan Clemente va deixar les platges de Lesbos a l’octubre, tota la maquinària del voluntariat a través de ONG estava en marxa, i aniria consolidant-se ràpidament per ajudar amb tota l’eficàcia possible als refugiats. Serrano i García van confirmar aquesta millora de las maquinàries del voluntariat, i després de prop de 15 dies al mes de gener, van tornar a Sant Feliu amb un grapat d’experiències que difícilment podran oblidar.

Nota: fotografies cedides pel fotoperiodista Raül Clemente, fetes a l'illa de Lesbos. 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat