Els refugiats: un èxode del segle XXI (II)

Mireia Mullor

Si en la primera part d'aquest reportatge ens situàvem a l'illa de Lesbos (Grècia) per veure com era la situació dels refugiats només arribar a terra europea, en aquesta segona entrega volem continuar amb el camí que aquestes persones han pres. Així, a través de la formació i desmantellament del camp d'Idomeni i la creació dels nous camps militaritzats, i gràcies als testimonis de voluntaris santfeliuencs que ho han viscut de primera mà, construim la història d'aquest èxode sirià. A més, enfocarem la mirada també a la pròpia ciutat de Sant Feliu i els seus mecanismes de recepció i integració dels refugiats, així com els reptes de futur que encara queden per assolir en les polítiques d'asil de tota Europa. 

Segona part: l’efecte embut

Com expliquen alguns dels voluntaris instal·lats a Lesbos, una de les reaccions més habituals entre els refugiats quan baixen de les embarcacions és d’alegria. Després de qui sap quants dies i problemes en el camí, es troben trepitjant terreny europeu. “La sensació que tenia quan venien contents era de vergonya, perquè per dins pensava: no saps el que t’espera”, explica Gerard García, voluntari de salvament marítim.



Foto: Raül Clemente

Sí, l’arribada a l’Europa ha estat un infern, però l’odissea encara ha de continuar. Després de Lesbos, l’escenari que més s’ha transmès als mitjans de comunicació de tot el món ha estat, sens dubte, el camp improvisat d’Idomeni. A tocar amb la frontera amb Macedònia, milers de refugiats esperaven per creuar, en una coexistència relativament estable. Però tot va canviar quan, el 9 de març d’aquest any, les fronteres es van tancar definitivament i el que fins ara havia estat un embut per on diàriament passaven unes poques persones va esdevenir un carreró sense sortida. Els que esperaven, amb esperança de que es tornessin a obrir en algun moment, i els que arribaven van conformar un monstre enorme que va ocupar un gran espai de terra. Idomeni va ser la segona gran confirmació de la tragèdia que estava vivint Europa.

En aquells dies, el fotoperiodista santfeliuenc Raül Clemente preparava el que era ja el seu tercer viatge al cor de la crisi dels refugiats. El fotoperiodista destaca que, a més d’Idomeni, una altra zona molt propera també vivia situacions dramàtiques. “Mentre al camp començava a haver-hi massificació, una altra acumulació de gent creixia a una àrea de servei a 15 quilòmetres de la frontera”, explica. “Al principi van prohibir que passessin per la frontera aquells que no fossin sirians, i després es va efectuar el bloqueig total de la frontera”, recorda.

En el viatge anterior a aquest, Clemente havia viscut quatre dies amb la situació de l’efecte embut d’Idomeni, quan encara faltaven unes setmanes perquè esdevingués un camp de milers de persones arran del tancament de fronteres. Per això va observar una diferència notable entre ambdues situacions. “Al principi venien il·lusionats, però després veus el desànim que els ha destrossat a poc a poc”, recorda. “Veure Idomeni era impactant, i més tenint en compte que és un lloc volàtil climàticament i això afecta molt a la gent”, comenta el santfeliuenc.

La vida a Idomeni no era gens fàcil. Amb el creixent augment dels residents i l’arribada progressiva d’ajuda internacional, les dinàmiques d’aquell camp improvisat es van alentir de formes desesperants. “És una situació enquistada en el temps, una narrativa instal·lada en el no res que es repeteix cíclicament”, descriu Clemente, que veia que cada dia era més i més llarg. “És una part que he anomenar ‘El Limbo grec’, una zona de ningú en què s’ha convertit el nord de Grècia, i el que he intentat que es vegi a través de les fotos és la monotonia de la seva vida diària”, assegura.



Foto: Raül Clemente

Tercera part: camps de concentració


El futur dels refugiats que van emprendre la via de Grècia seguia sent tan incert com sempre. Però les solucions havien d’arribar en algun moment. Les autoritats gregues van habilitar a partir del mes d’abril una sèrie de camps militaritzats on poder acumular als refugiats que en aquell moment vivien a la intempèrie a la vora de la frontera amb Macedònia.

Ara bé, la tasca dels voluntaris seguia tan activa com sempre, fins i tot dins d’aquests camps semi-institucionalitzats. La santfeliuenca Gisela Oñate, recentment graduada a Medicina, va decidir que havia d’ajudar de qualsevol manera en aquesta situació de immobilitat que vivien els refugiats a Grècia. A través del Facebook “Bienvenidos Refugiados – Voluntariados Grecia”, lloc de trobada per aquells que volen donar un cop de mà en el conflicte, Oñate i dues amigues van aterrar al país grec per entrar com a voluntàries en el camp militaritzat de Katsikas. “Estar en un camp així suposa que uns militars et donaran un esmorzar, un dinar i un sopar, et proporcionaran un metge, uns lavabos y unes tendes per dormir, però no és tan maco com sembla”, explica la santfeliuenca, que igual que els seus companys va observar grans deficiències al camp. “El menjar era molt dolent, les tendes estan plenes de mosques i fongs, i ni tan sols són impermeables, i què dir dels lavabos... Són aquells portàtils on et pots trobar qualsevol cosa”, denuncia.

Salvant les distàncies, la nova destinació dels refugiats són camps de concentració, encara que, això sí, amb llibertat de circulació. Tot i així, Oñate destaca que no tots els camps tenen les mateixes característiques, una observació que va poder fer en la seva visita a dos espais diferents. “Vaig visitar-ne un que estava ubicat en una antiga escola, i els lavabos tenien altres condicions, i tenien un sostre, i va ser el moment en què em vaig adonar de com de malament estaven els del meu camp”, comenta. “L’altre que vaig poder visitar va ser el de Filippiada, un camp de 500 refugiats amb uns militars que es preocupen pels refugiats, cosa que no havia vist en altres camps”, explica la voluntària, que recorda als militars encarregats de Katsikas com persones totalment despreocupades del que pogués passar a la gent refugiada.

La rutina d’un camp era igual, o fins i tot més, monòtona que la d'un camp improvisat com el d’Idomeni. Oñate repartia bolquers, complements per les embarassades i altres productes per cobrir les necessitats dels residents. “Sembla poca cosa, però realment era molt estressant, perquè tot havia d’estar ben preparat, s’havia de controlar el magatzem perquè hi hagués per tothom i la gent gairebé es trepitja a la cua per agafar el que necessita”, explica.



Foto: Raül Clemente

Katsikas era una dels prop de 30 camps repartits pel país per acollir de forma més “humanitària” als refugiats, i és la gestió que el govern grec intenta fer de l’assumpte. Però mirant a l’interior de les solucions es troben les mancances, que en aquest cas vénen per dos inconvenients. El primer, la creació de màfies dins dels propis camps. “Són els que tenien més diners al seu país i ara viuen en una tenda més cuidada, a més que els voluntaris veiem que es trafica amb coses i fins i tot es parla d’un puticlub dins d’alguna de les tendes”, assegura la santfeliuenca.
El segon dels inconvenients és, com ja ho era a Idomeni, el desànim general. “Saben que demà faran el mateix que han fet avui i que han fet el dia anterior, i tot això sense la informació adequada per part de les institucions”, comenta Oñate. “El que passa és que fins que no tinguin a tots els refugiats en camps no els volen registrar per poder accedir als tràmits de l’asil, però això pot trigar anys”, afirma.
A finals del passat mes de maig, el camp d’Idomeni va acabar de ser desmantellat i els camps militaritzats s’han convertit en una realitat consolidada. La situació actual dels refugiats, tot i així, és una incertesa absoluta.

Quarta part: Sant Feliu, ciutat refugi


Amb la situació que viu Europa en relació als refugiats de la Guerra de Síria, el municipi de Sant Feliu s’ha volgut sumar a la proposta de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per formar una xarxa d’assistència i solidaritat per acollir a totes aquestes persones que demanen asil: les ciutats refugi.

Tot i que s’ha fet un pas endavant a causa de les necessitats actuals, Sant Feliu no és nova en les tasques de solidaritat. De fet, l’Ajuntament treballa des de fa prop de 15 anys de la mà de la Creu Roja per pal·liar els efectes de conflictes arreu del món i convertir Sant Feliu en un refugi real. “Catalunya ha tingut fins fa dos mesos una quota de 28 refugiats: 18 d’ells sempre han estat a Sant Feliu, i 10 a Sabadell”, explica la regidora de solidaritat, Lourdes Borrell, que destaca el paper que només aquestes dues poblacions han tingut fins l’arribada del drama sirià. “Ara més poblacions s’hi volen sumar, i Sant Feliu és un referent per totes elles”, afirma.

L’acolliment consisteix en dues fases: l’estada de sis mesos amb tot cobert (en cas que no sigui una família amb nens petits) i, posteriorment, un procés d’integració si volen continuar vivint al municipi. Junt amb la ciutat, hi ha dos actors imprescindibles per entendre aquesta maquinària instal·lada des de fa més d’una dècada. El primer és, com dèiem abans, la Creu Roja. “Són ells qui s'encarreguen del tema de l’habitatge, l’alimentació i una part de serveis”, explica la responsable dels programes de nova ciutadania, solidaritat i cooperació de l’Ajuntament de Sant Feliu, Àngels Perea. “Nosaltres complementem la feina estructurada que porta la Creu Roja, sumem amb els nostres serveis”, detalla, en referència a unes tasques d’integració educacional, laboral i, sobretot, idiomàtic.

En aquest últim procés, el de l’aprenentatge de l’idioma, tenen un pes important el segon dels actors imprescindibles: el voluntariat. A través del que s’anomena el Consell Solidari de la ciutat, es va crear una xarxa de voluntaris on es poden unir totes aquelles persones sensibilitzades amb el problema. “Podem ajudar també en temes d’acompanyament i integració, però sobretot són un gran suport quan arriba l’estiu i acaba el curs escolar del Servei de Normalització Lingüística perquè no perdin el ritme”, apunta Perea, que destaca algunes iniciatives solidàries especials, com la dels agrupaments escolta de la demarcació, que han dedicat l’1% del seu pressupost per les activitats de joves infants refugiats aquest estiu.

L’experiència és un grau, però sempre hi ha problemes que escapen al nostre control. En aquest cas, la lentitud de la burocràcia institucional per considerar a les persones refugiades com a nous ciutadans és una lacra encara per resoldre. “Han de tenir la seva documentació per poder treballar i per poder ser ciutadans, perquè fins que no la tenen segueixen sent refugiats”, explica Borrell. “Però la documentació exprés encara no existeix, i aquesta gent pot estar esperant fins a tres anys pels seus papers, quan l’acollida establerta només dura sis mesos”.

Tot i així, les institucions santfeliuenques volen continuar fent camí en aquesta ajuda als refugiats i ampliar les 36 persones que acullen cada any (18 cada semestre) fins a 44, enfocades en labors d’integració més que d’acollida. “La raó d’això és que volem complir amb l’objectiu d’una persona refugiada per cada 1.000 habitants que va marcar Europa”, explica la regidora de solidaritat. “Ja hem demanat a la Generalitat que, aquestes noves persones que podrien venir per aconseguir les 44 persones a l'any, ens agradaria que vinguessin per realitzar la fase d’integració, és a dir, acollir-los quan ja portin sis mesos a Catalunya”, afegeix.



Foto: Raül Clemente

Epíleg: un final obert

Actualment, Sant Feliu acull a sis persones sirianes. L’afluència que arriba procedeix principalment del pas obert entre Algèria i les ciutats de Ceuta i Melilla, per on sembla haver-hi una entrada segura al continent europeu. Pels que no han pogut arribar fins allà i han quedat estancats i sense recursos a les fronteres dels Balcans, el futur no és tan esperançador. “S’ha de donar entrada a aquesta gent, perquè Europa té capacitat per assumir-los”, assegura Àngels Perea, que veu beneficis més enllà de la voluntat solidària. “Europa s’està envellint i necessitem població, així que, si no ho fem perquè creiem en els drets humans i en el respecte de la mobilitat i seguretat de les persones, almenys fem-ho per un tema egoista”, sentencia.

Els refugiats estan de moda. Sembla frívol dir-ho d’aquesta manera, però així és. Europa està sobrepassada, els mitjans viuen de l’anècdota i la ciutadania, tret de nombroses excepcions, roman impassible davant d’una tragèdia de grans magnituds. El que passarà d’aquí endavant és un misteri, i la resolució d’aquest èxode del segle XXI anirà acompanyat, ben segur, de llàgrimes i cendres.

Nota: fotografies cedides pel fotoperiodista santfeliuenc Raül Clemente. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat