Quan arriba Sant Llorenç

Cròniques del san patró de Sant Feliu i la seva festa Major. Entre la renovació i la tradició; la festa d'estiu a començaments del segle XXI

Jordi de Amorós


Diuen les cròniques, apòcrifes, que el dia 10 d’agost de l’any 258 la canícula estival feia estralls a una Roma en crisi permanent. Diuen també que les víctimes propiciatòries del desgavell imperial, foren, entre d’altres, els jerarques de l’església cristiana de la Ciutat Eterna. Pocs dies abans, el cap del Papa Sixte II ja havia rodolat donant una mesura real de l’amenaça governativa. El jove Llorenç, un dels set diaques del Papa, va ser el següent. Diuen que va rebre el seu destí de manera estoica: morir torturat a una graella! Alguns dels presents juraren que el jove màrtir va demanar als seus torturadors que li donessin la volta perquè a la gent no li agrada la carn crua.

Segur que son històries inventades, les altes temperatures de vegades provoquen veritables miratges. El que és cert es que des d’aquest moment el nom del màrtir Llorenç ha estat vinculat a les advocacions principals de moltes localitats. Sant Feliu de Llobregat és una d’aquestes viles que han triat sant Llorenç com a sant patró a qui dedicar la seva festa major. Enteneu ara el perquè de la graella al nostre escut?

Si ens acompanyeu en aquest viatge al llarg del temps coneixerem com era la festa pels volts del final del segle XVIII, sabrem alguna cosa més de les celebracions abans de la Guerra Civil, com i quan va començar el declivi de la festa i l’advocació davant la implantació del capitalisme més industrial a casa nostra, i tancarem amb els esforços actuals per reinventar la festa a començaments del segle XXI.

Uns orígens medievals

Sembla que l’advocació al sant de les graelles s’allarga a casa nostra fins al 1245 quan es creu que s’erigeix la primera capella en el seu honor. Serà, però, a partir del 1524 que Sant Feliu tindrà la categoria de parròquia i aquesta comptarà des d'un bon començament amb l’advocació de Sant Llorenç.

És de suposar que la vinculació agrària de la nostra vila associà, des dels temps medievals, la vinculació del seu calendari festiu als mesos d’estiu. És al llargs d’aquests quan la mare natura (o Déu, segons sigui la nostra creença) ens havia obsequiat ja amb els seus fruits i podíem així celebrar i alabar la seva magnànima gratitud. D’aquesta manera, la diada de Sant Llorenç (10 d’agost per si algú encara no s’ha assabentat) es convertí en la nostra Festa Major.

La Festa Major a finals del segle XVIII: Una crònica del Baró de Maldà.

No abunda la informació sobre la configuració de la nostra festa major al llarg dels períodes precontemporanis. Una excepció en són les narracions de Rafael d’Amat i de Cortada, més conegut com el Baró de Maldà, presents a la seva obra més destacada: el “Calaix de Sastre”.

Tenia el Baró el sa costum de visitar als seus amics de la comarca (el senyor de Falguera, o Erasme de Gònima) al llarg de les diferents festes patronals. De les diferents visites en feia una petita entrada al seu dietari amb la qual cosa hem tingut l’oportunitat d’apropar-nos a la fisonomia de les festes al llarg de l’Antic Règim (1). Als seus escrits trobem les escadusseres notícies que sobre la Festa Major de Sant Llorenç tenim documentades.

A finals del segle XVIII la festa era una successió d’actes religiosos i lúdics. L’ofici del dia de Sant Llorenç era el punt de partida solemne a uns actes on tothom volia exhibir les seves millors gales. Els dinars de festa eren de la mateixa manera una oportunitat per lluïr-se davant dels convidats. Gràcies al Baró tenim l’oportunitat de conèixer el menú que els Falguera prepararen per celebrar la festivitat de l’any 1779:

“Melons, figues, plats de sopa, macarrons amb formatge ratllat, viandes i postres, tot regat amb garnatxa i ratafia”

Amb aquests àpats no es estrany que els dinars s’allarguessin fins a quatre i cinc hores!

Per païr-ho, a la tarda s’organitzava el ball a plaça, veritable acte de socialització col·lectiva de les classes populars, punt de trobada de locals i forasters per gaudir de danses i contradanses, de sardanes, de fandangos, rigodons francesos i balls anglesos!

I a la nit una altra vegada. Pel baró sabem que el 1796, el fabricant d’indianes i home d’èxit, Erasme de Gònima, celebrà a casa seva aquest ball de nit amb una ambientació de luxe: 3.000 fanalets de paper il·luminaven la seva morada! Al primer pis es reuniren els convidats principals i a la planta baixa, el poble gaudia dels boleros i altres balls a la moda. Sabem per ell que era habitual “regar amb vi” la vetllada i que solia acabar pels volts de les dues de la matinada. En aquesta ocasió ens diu que es va “rematar” la nit amb un castell de focs artificials.

L'endemà es repetia el procés: més misses, més sarau i més ballaruca (el ball de comiat). En fi, aquest era l’ambient festiu que es vivia al llarg dels temps antics. La música impregnava el carrer i els balls eren el moment idoni per socialitzar-se en un món on el pes de la religió i de les seves normes era encara molt important.



The days of wine and roses

El període que s’estén entre mitjans del segle XIX i els anys 30 del XX observà una estandardització de la festa amb un èxit notable. Amb el dia de Sant Llorenç com a punt de partida, la festa s’allargava dos dies més enmig de balls, menjars i estrenes (com sempre fins ara) i amb l’afegitó de certes “novetats” pròpies de la societat de masses.

El guió era, si fa o no fa, el mateix que al llarg dels segles anteriors però amb la novetat que la societat civil, organitzada al voltant d’institucions culturals (per exemple La Unió Coral, el Casino, o l’Ateneu) o esportives o polítiques, prenia un paper preponderant tant pel que fa a l’organització com a la participació. D’aquesta manera, el tarannà senyorial i religiós que presentava en altres èpoques començava a canviar de signe per donar pas un altre de tipus més popular i més laica.

Però també cal destacar algunes qüestions més. La primera és la presència de tot un seguit d’actes que superaven el binomi missa – ball. Per un cantó tenim una presència destacable de tot allò que té a veure amb les arts escèniques; tant el teatre com la música per ser escoltada (la sarsuela per exemple) i el cinema apareixen sovint als diferents programes. De la mateixa manera, els esports prenen una dimensió molt important al llarg de les festes; a part dels populars partits de futbol de la U. E. Santfeliuenca, veiem com es porten a terme curses ciclistes, concursos d’hípica, de tir al plat i fins i tot combats de boxa. Com ja dèiem, la societat de masses està en un procés d’implantació i les noves formes de socialització prenen posicions als programes de festa major.


La segona qüestió té a veure amb la presència de noves fonts primàries i secundàries d’informació que ens poden ajudar a conèixer millor la festa.

Una d’elles, i tota una novetat, és la memòria fotogràfica; gràcies a aquest invent disposem tot un cabdal d’informació gràfica que ens permet imaginar-nos de manera fidedigna com eren aquells dies (2).



De la mateixa manera, l’aparició de nous mitjans de comunicació, com la premsa escrita, ens permet apropar-nos a les diferents visions i opinions que la societat santfeliuenca de començaments del segle XX tenia de la seva festa comuna. Així podem conèixer tant l’opinió i els actes organitzats pels catalanistes i republicans a començaments del segle XX (a través del seu òrgan de difusió Sang Jova) (3) com una crònica d’aquells que va organitzar el Casal Tradicionalista de Sant Feliu l’any 1933 i que apareix al seu butlletí La España Federal (4).



Però totes aquestes novetats no feren desaparèixer els dos actes centrals de la festa al llarg dels segles: el programa d’actes sempre començava la diada de Sant Llorenç amb una missa–ofici solemne que celebrava i glorificava al nostre sant patró i tenia el seu moment àlgid i més popular amb la celebració del ball.

Al llarg d’aquest anys, tot i que hi havia diferents actes i escenaris vinculats a ball, el premi a la popularitat i el seguiment majoritari se l’emportà l’anomenat “Ball del Matí”. Aquest ball es celebrava el segon dia de festa a les 12 del migdia quan els santfeliuencs i santfeliuenques es reunien a l’envelat, muntat pel “Coro”, per ballar dues hores suant de valent sota les inclemències de l’estiu. Les estampes fotogràfiques disponibles mostren l’èxit d’aquesta formula entre tota la ciutadania; les millors gales i cares de felicitat, orquestres i ballarins i un local ple a vessar.



La resta us la podeu imaginar, tràfec intens de gent amunt i avall, multitud d’actes, presència de molts veïns d’altres poblacions dels voltants, etc. El darrer dia, sardanes, més ball envelat i un castell de focs donaven el toc final a uns dies que trasbalsaven a tot el poble.

Amb tot això ens podem imaginar que els nostres veïns, en “un alarde” de mistificació perfeccionista, van saber combinar el bo i millor de la tradició amb una nova alenada de modernitat demostrant que ni conservadorisme ni ruptura son elements insolubles.

La negació de la societat civil i altres herbes: el retrocés de la nostra festa.

No cal insistir més en el tema, el 25 de gener del 1939 vam traspassar una línia invisible però poderosa que va canviar-ho tot a Sant Feliu. I com no podia ser d’una altra manera la festa major també es va veure afectada. Tot i que el llarg dels darrers anys escoltem explicacions del declivi de Sant Llorenç en funció de les transformacions profundes que Sant Feliu ha observat al llarg dels darrers cinquanta anys (industrialització i urbanització salvatge, arribada de població migrada i increment descontrolat de la població, etc.) volem apuntar un primer motiu, polític, anterior a tota la casuística abans esmentada: l’eliminació de qualsevol forma d’associacionisme i socialització hereus de la II República per part del franquisme més autoritari i violent.

Amb tot això la festa torna a prendre un tarannà més religiós i menys festiu. Cada cop més, les associacions perden pistonada i presència, el pes absolut de la festa resta en mans de l’Ajuntament i de l’Església. Una evidència de tot això podria ser el programa de la festa del 1957 (5) on no hi ha cap referència a un dels elements més destacats, el ball, però tampoc al teatre, la música o els esports. Aquesta situació d'“empobriment” constant de la festa arriba fins al dia que, després d’una enquesta promoguda per l’Ajuntament el 1988, es decideix deixar de considerar festa local el 10 d’agost en favor del divendres de maig associat a les festes de primavera (6). Aquesta situació marca de fet la defunció de Sant Llorenç com a festa major de Sant Feliu passant a ser la “festa d’agost o d’estiu” i observant un estatus diferent (inferior).

Aquesta situació, tant el procés de declivi com la solució final, ha provocat tot un seguit d’opinions que cerquen treure l’aigua clar, posar fil a l’agulla o simplement trobar un culpable a tal situació. Sense ànims de ser exhaustius, els oferim a continuació un reguitzell d’aquestes opinions amb la idea de mostrar per on han anat els “trets” en aquesta discussió.

La primera que els oferim és una surrealista entrevista que J. Torras Viver fa als gegants (sense nom) de Sant Feliu el 1957. El gegant aporta una teoria sobre aquesta qüestió en dir que les festes ja no són el que eren en funció de la presència de població migrada (del sud d’Espanya) que xiula a les sardanes i que en breu, en comptes de “flabiol i tamborí”, els gegants es faran acompanyar per “guitarras, castañuelas y zambomba” i remata amb un lacònic “de fora vingueren...” (7) Aquesta idea de la perversió de l’autenticitat de les festes per la presència del factor extern és una constant en les argumentacions ja sigui en el format “dels que no son de Sant Feliu” o “dels que no es senten de Sant Feliu” (8).

Una segona visió és aquella que vincula la pèrdua dels valors tradicionals, i per tant de les nostres festes (entès aquest problema com una qüestió que supera Sant Feliu i afecta tot Catalunya) com el resultat de l’arribada de partits d’esquerra als nostres Ajuntaments fruit de l’arribada del segon període d’eleccions democràtiques a casa nostra (9). Segons aquesta opinió, els partits d’esquerres voldrien reduir el factor religiós d’aquestes festes en favor del factor popular entès això com un mandat dels seus electors.

La Joana Raspall també hi diu la seva. Més enllà d’atribuir culpabilitats i cercar la casuística en exilis estiuencs, partits d’esquerres o factors externs, la Joana té una mirada sociològica sobre l’efecte nociu de certes pràctiques socials que estan posant per davant de la tradició el plaer, la necessitat de divertiment i lleure. Aquesta situació estaria a l’arrel del procés de desnaturalització de les festes (religioses) i així podrien passar de ser anomenades, per exemple, Festa Major de Sant Llorenç a ser Festes d’Estiu (10).

En certa manera, l’opinió de l’Agustí Vilar també vorejaria aquest tipus d’explicacions quan explica que les actuals festes no són tan idíl·liques en funció de la modernitat que imposa “l’era de l’automòbil, de la TV i de la rentadora automàtica (...) la discoteca i els sorolls”. Allò popular de les festes d’abans hauria donat pas a la pedanteria, al posat artificiós, al soroll de les motos i a les ulleres de sol a la nit! (11)

En definitiva, sembla que raons, motius i culpables n’hi ha per donar i vendre! No sabem si, després d’aquesta bateria d’opinions, el nostre lector ja tindrà feta una idea clara de la situació o, pel contrari, no serà capaç de sortir-se'n d’aquest cercle malèfic que envolta a la disputa eterna entre la tradició i la modernitat.

Nosaltres tancarem aquest viatge per la festa del nostre sant patró parlant amb una persona que ha treballat per recuperar la presència i vitalitat de les festes de Sant Llorenç, el Joan Lorenzo.

Entre la renovació i la tradició. La festa major a començaments del segle XXI

Volem saber més sobre l’estat actual de la festa, per això ens posem en contacte amb la gent de l’associació cultural Calaix de Sastre. Aquesta associació ha apostat des dels seus inicis (2008) per revitalitzar certes tradicions santfeliuenques alhora que aportar-ne d’altres. Es per això que des de la seva fundació li ha prestat una especial atenció al tema de la Festa Major de Sant Llorenç. Per parlar de tot això ens posem en contacte amb el Joan Lorenzo.

Li preguntem com i quan va sorgir l’interès per la festa major. “La qüestió arrenca pels volts del 2006”, ens diu, “amb l’àrea de cultura del Centre Parroquial havíem ampliat la Festa a dos dies, recuperant la revetlla de Sant Llorenç, però adaptada als temps actuals” Tot i que no hi havia els recursos suficients per tirar endavant la festa com era abans “volíem recuperar-ne l’esperit”.

I és que al 2006 la festa només implicava una jornada, això sí, seguint l’esquema tradicional: “eucaristia solemne en honor al patró, aperitiu, sardanes i havaneres” Així, a partir del 2007 hi ha la presència de tot un seguit d’actes que, amb el temps, s’han fet habituals, com “el torneig de bitlles tradicionals, o el refresc de contes, el sopar i música a la fresca per fer revetlla” ens matisa el Joan “amb la clara intenció de crear activitats de caire familiar” Amb tot això la festa passa a ser de dos dies!



No em puc estar de preguntar-li al Joan què pensen ells d’aquesta dialèctica perniciosa i conflictiva de la Tradició Vs. la Renovació, ell ens respon de manera contundent: “nosaltres no hi veiem cap conflicte” i raona la resposta: “tota tradició per mantenir-se viva va canviant –encara que sigui en petites dosis– amb el temps, adaptant-se als costums de la societat de cada moment”. Són conscients que hi ha trets que no es poden perdre (entesos aquests com la identitat) però això no impedeix noves aportacions “que motivin la participació i engresquin a la gent a fer festa”. En definitiva, no només no estan renyits els dos conceptes sinó que s’alimenten l’un de l’altre.



Una altra qüestió que vull posar-li al Joan sobre la taula és la relació amb la participació de les diferents associacions culturals i socials santfeliuenques. Ja hem vist que el model reeixit de festa als inicis del segle XX va ser resultat de la participació massiva de les diferents agrupacions de casa nostra. Qui participa avui dia a la Festa Major? “Actualment ja ens hi impliquem, a més a més de l’Ajuntament i la Parròquia de Sant Llorenç, l’Agrupació Cultural Folklòrica, l’Associació de Balls d’Envelat Santfeliuenc, els Campaners de Sant Llorenç i Calaix de Sastre”. Però aquesta graella és ampliable, ens diu, “volem animar a les diferents entitats a fer la seva aportació a la Festa Major, cadascuna en el seu àmbit. Així lluïria encara més”.

I és clar, aquesta continuïtat i insistència ha donat els seus fruits: “la resposta de la gent és molt bona, estem contents amb l’assistència als actes i per això ens engresquem a ampliar més les activitats”. Aquesta situació implica que, consultats sobre el futur de la festa, la seva opinió sigui optimista. “La nostra voluntat és que la festa vagi creixent any a any i es vagin realitzant diferents activitats”, ens diu, i la mostra és aquesta edició on es faran una dotzena d’activitats en quatre dies.



Acabem la nostra conversa amb el Joan, li agraïm els esforços per revitalitzar la festa així com l’amabilitat per atendre a Fet a Sant Feliu.

L’estiu i la canícula ens estan fent suar la cansalada; alguns ja sereu vora el mar, altres als pics i la frescor dels Pirineus, uns quants, com aquest senzill cronista, hauran de treballar tot el mes d’agost. En definitiva, tothom intentarà trobar el lloc adient per allò que anomenen “carregar les piles”. Aquells però que passeu l’estiu i les vacances a Sant Feliu teniu l’oportunitat d’afegir-vos a la festa, ja no és el que era però encara fa patxoca.
Bones vacances!


NOTES

(1) Sobre la qüestió de la presència de la temàtica de la festa major a l’obra del Baró de Maldà podeu llegir el treball de C. Sanmartí Roset “Les festes populars al Baix Llobregat segons el Baró de Maldà” a Les Festes al Baix Llobregat i altres escrits Materials del Baix Llobregat, nº 7, 2001.

(2) Per major informació sobre aquesta qüestió aneu la font més destacable: L’Abans. Recull gràfic de Sant Feliu de Llobregat de Jordi Ferrer (EFADÓS, 2001)

(3) Si voleu llegir una crònica curiosa i divertida de les festes de 1910 adreceu-vos a la present al setmanari Sang Jova i que signa Partiquí (14 d’agost de 1910, nº 41 – any II)

(4) Per accedir a tota aquesta informació us heu d’adreçar a l’eina Xac_Premsa: premsa digitalitzada present a la plana web de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat

(5) Podeu trobar un programa a la revista Alba, any X, nº 112-113.

(6) Per més informació apropeu-vos a la notícia “Festes Locals: 12 de maig i 13 d’octubre” apareguda al Butlletí d’Informació Municipal publicat el dia 01/10/1988

(7) J. Torras Viver Els Gegants de la ciutat Alba, any X, nº 112-113.

(8) A l’Editorial del VaiVe. Revista Cultural i d’informació de Sant Feliu d’octubre del 1981 i en relació a la temàtica de l’autenticitat de les festes de Sant Llorenç i Sant Rarimi es diu el següent: “Per als novells habitants de Sant Feliu aquests matisos no són però massa importants. El que importa és la festa”

(9) Idem nota 8.

(10) Veure la seva secció Un cop d’ull de la revista VaiVe que porta per nom ...a les festes tradicionals (desembre de 1985)

(11) “La Festa Major ja no és el que era” a Setmanari del Baix Llobregat, 05/08/1977.

PEUS DE FOTO

a) Envelat de la Festa Major a la Unió Coral (1926-1928)
b) Combat de Boxa durant la Festa Major de 1924 al solar que hi havia davant de la Unió Coral
c) Envelat de la Festa Major a la Unió Coral (1945-1947)
d) Cartell dels actes organitzats pel Casal Tradicionalista del Baix Llobregat, Festa Major de 1933.
e) Cartell dels actes organitzats per la U. E. Santfeliuenca, Festa Major de 1933.

CRÈDITS FOTOGRÀFICS


a) Arxiu Comarcal del Baix Llobregat / Col·l. d’imatges reproduïdes de Sant Feliu de Llobregat. Autor: Lucien Roisin. Imatge cedida per C. Olona Carbonell.
b) Arxiu Comarcal del Baix Llobregat / Col·l. d’imatges reproduïdes de Sant Feliu de Llobregat. Autor: Desconegut. Imatge cedida per T. Remolà Estapé.
c) Arxiu Comarcal del Baix Llobregat / Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Autor: Desconegut.
d) Arxiu Comarcal del Baix Llobregat / Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.
e) Arxiu Comarcal del Baix Llobregat / Fons de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Les tres fotos de l'última part són de Joan Lorenzo.

AGRAÏMENTS


Com sempre al Marc Rius (el meu “cicerone” particular), a la gent del ACBL, al Joan Lorenzo i la gent de Calaix de Sastre i al Fet a Sant Feliu per confiar en mi i deixar-me fer i desfer al meu aire per fer aquests reportatges d’estiu!




Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat