Veus per trencar el silenci

Carme Verdoy i Mireia Mullor

La violència masclista és una xacra que no s’acaba. Les dades parlen per si soles: l'any passat es van rebre més de 10.000 trucades al 016, es van formalitzar un total de 18.514 denúncies i 5.616 d'elles van obtenir una ordre de protecció per a la víctima. Són dades del Consell General del Poder Judicial referents només a Catalunya, que es multipliquen quan parlem de tot el territori nacional, on al 2015 van ser assassinadas un total de 60 dones. En el que portem d'any, ja són 30 en tot l'estat, i 3 d'elles casa nostra. Aquestes són algunes dades que ens permeten fer una idea de la situació actual i de com ha evolucionat en els últims anys, però no representen malauradament tota la violència masclista que existeix, ja que encara hi ha molts casos que no s’expliquen. 

Més enllà de la denúncia, és clau l’acompanyament -psicològic, social i en molts casos econòmic- que pugui rebre la víctima per sortir d’una situació d’aquest tipus. Amb aquest reportatge volem saber quins són els recursos que s’ofereixen a Sant Feliu per combatre la violència masclista, quina feina s’està fent des dels diferents àmbits i quins són els reptes i les mancances existents. No és un tema aliè a la nostra ciutat: el passat mes d'abril la ciutadania santfeliuenca va quedar trasbalsada amb l'assassinat de Cristina G., veïna de la ciutat, per part de la seva exparella. Un cop dur que obliga a recordar les opcions que tenen les dones en aquesta situació i donar, com es pugui, una sortida esperançadora.

DONAR EL PRIMER PAS

Prendre la decisió de denunciar és, possiblement, un dels moments més durs per a una persona que pateix maltractament. És aquell moment en el qual la realitat és massa pesada com per ignorar-la, i l’única sortida és dir prou. Però aquí arriba el primer dilema: on dirigir-se?

El més lògic és anar als Mossos d’Esquadra per denunciar la situació. Per tal de facilitar aquest primer contacte, les instal·lacions santfeliuenques (i les catalanes en general) compten amb el Grup d’Atenció a la Víctima (GAV), un servei especialitzat en l’assessorament de la dona maltractada quan aquesta acudeix per formalitzar una denúncia. Aquest grup, amb més de deu anys de funcionament a Catalunya, té una estratègia, un valor afegit molt important en la detecció de casos de violència masclista: fer xarxa. El GAV es coordina amb diferents entitats socials per fer una cobertura molt més àmplia i encertada a la víctima, una xarxa que agrupa des dels serveis ambulatoris fins als educatius. “No coneixem ni el 80% de la violència que existeix”, assegura la responsable del GAV a Sant Feliu, Sílvia López. "De les dones que venen a denunciar, potser ho fan per un fet puntual o potser són dones que porten 10, 20 o 35 anys patint aquesta situació", explica, evidenciant una xacra silenciosa que som incapaços de contabilitzar.  

Segons explica López, quan arriba una dona als Mossos se l’informa de l’existència del servei. “El més habitual en les que arriben és que denunciïn, perquè de vegades també venen derivades d’altres llocs on ja les han assessorat”, detalla, i afirma que “és convenient” que es realitzi la denúncia. “Després ja rebrà l’atenció i li farem un seguiment, però intentem fer-li veure que ha de denunciar i que, encara que tingui por, sempre estarà acompanyada”, continua López.



No obstant això, professionals de l’àmbit jurídic adverteixen que aquella primera declaració no es fa a les condicions òptimes i que, posteriorment, serà la peça més important sobre la que es fonamenti tot el procés judicial. “L’ideal és que, quan fan la primera denúncia, estiguin informades de tot i tinguin amb elles a l’advocat d’ofici”, assegura l’assessora jurídica del Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE) de Sant Feliu, Maite Estrach, que critica que aquest professional mai arriba a la declaració a causa de la manca de personal disponible. “Hauria d’esperar hores, i la dona està tan desesperada en aquella situació que accepta fer-la sense l’advocat, cosa que suposa la primera pífia del procés que vindrà”, explica Estrach, en relació a que l’estat psicològic de la dona en aquell moment no és el més adequat per fer una declaració.

A més, als interrogatoris es poden escoltar preguntes controvertides que no es realitzen en altres casos. Tots recordem la cèlebre pregunta d’una jutgessa de Vitòria a una dona que demanava una ordre de protecció per agressió sexual: “Va tancar vostè bé les cames?”, li va preguntar. Aquest, i altres molts exemples són els que es troben els professionals que lluiten per unes institucions menys masclistes. Al final, està demostrat que una de les principals pors d'una dona víctima de maltractament és la de no trobar comprensió. O pitjor: la por a ser qüestionada. 

UN PROCÉS ASFIXIANT

La comprensió del procés psicològic en aquest tipus de violència és crucial. Des del SIE de Sant Feliu no només ofereixen assessorament jurídic, com abans veiem amb la Maite Estrach, sinó que també són conscients de la importància de l’assessorament psicològic. “L’objectiu és oferir un espai terapèutic per la recuperació dels danys produïts pel maltractament, tant a les dones com als fills i filles”, explica la directora del centre, Meritxell Vegué. “Una part de l’afectació i conseqüències de la violència masclista té a veure amb l’àmbit de les emocions, el sistema de creences, el món intrapsíquic i l’autonomia personal”, destaca Vegué, que demostra la complexitat del tema.

Com tractar a una dona en aquestes condicions? La directora del centre ho té molt clar. “Sempre amb respecte i implicació autèntica”, defensa, i recalca la necessitat de diferenciar cada cas de forma específica i no com un assumpte tancat. "La violència masclista pren diverses formes i s’exerceix per diversos canals i estratègies, però la durada i la intensitat d’aquesta no és igual en totes les situacions", comenta. "Per tant, no podem parlar d’una única manera i grau d’afectació o conseqüències, sinó que hi ha una gran disparitat de situacions i maneres d’exercir aquest tipus de violència", afegeix Vegué, que, no obstant això, sí que estableix una qualitat comuna: "Haver rebut estratègies i mecanismes exercits per persones del seu entorn (parella, laboral, social...etc) en l’intent d’assolir el domini patriarcal en la seva relació amb elles, a través del control, aïllament, sotmetiment, imposició, abús, xantatge, coacció, amenaces, càstics, assetjament, manipulació...", enumera.

Per tant, es fa més necessari la presència de professionals formats en la matèria, ateses les nombroses especificitats d'aquesta violència. Sobre la denúncia, Vegué opina que és un mitjà per "visibilitzar la violència masclista i activar mesures de protecció i suport", però que "no hauria d'esdevenir l'únic i primer pas del procés de recuperació de les dones". La directora del SIE apunta a la diversitat dels casos i dels agressors, un fet que obliga a mirar cada situació d'una forma diferent, amb diferents solucions. "Cada dona ha de trobar el seu camí i estratègies de sortida, i el que convindria és que trobés els suports necessàris sigui quina sigui l’opció que hagi escollit", assegura. "A més, situar la denúncia com a únic i primer pas per frenar la violència i iniciar la recuperació, de nou situa en l’àmbit individual el que és un fenomen social i cultural que requereix d’una implicació, compromís i abordatge col·lectiu, social i cultural", conclou Vegué.



JUTJATS I ABISME

Aquests processos psicològics, encara que determinants per entendre els casos de violència masclista, semblen ser secundaris (per la dificultat de ser acreditats) quan arriba la següent fase de la denúncia: els jutjats. Després de fer la denúncia sense advocat, la dona arriba al judici i sovint coneix el seu advocat 10 minuts abans. Per tant, com destaca l’advocada adscrita al torn d’ofici i especialitzada en violència de gènere, Sílvia Masmitjà, aquests professionals desconeixen molts detalls i la dona, al capdavall, no rep cap tipus d’atenció psicològica. “Quan aquesta dona surt del jutjat, és quan ha d’anar pel seu compte als serveis socials o a atenció a la dona i demanar les ajudes psicològiques i socials que li calguin”, explica Masmitjà, evidenciant el desordre dels departaments. “Judicial, social i econòmic són espais diferents, i no estem coordinats”, afirma.

Sovint només es tarden 48 hores des del moment de la denúncia fins a la materialització del judici. Després, cada cas és un món. "Si es concedeix l'ordre de protecció, els Mossos l'acompanyen al domicili per fer una bossa amb les seves coses i deixa la casa, i obté també una ordre d'allunyament, que potser de 500 a 1000 metres i afecta tant al domicili com al lloc de feina", explica l'advocada. Però, com es pot garantir que es compleix aquesta ordre? "No es posa un guardaespatlles 24 hores i això és el gran handicap", reconeix Masmitjà, que destaca que el que fan les autoritats és controlar la zona. "El que passa és que cada cop hi ha més ordres d'allunyament i és complicat", afegeix.

Tot es redueix, finalment, als recursos. Una de les opcions que proposa l'advocada és disposar d'un psicòleg d'ofici per si alguna persona ho necessita, de forma que es valori aquesta part psicològica tan fonamental en els casos de violència masclista. Però, pel que sembla, ni es disposen de fons econòmics per a això, ni tampoc per dotar a una llei com l'actual d'un pressupost mínim per poder dur-la a terme. El resultat és, inevitablement, una llei que neix morta i inservible més enllà del paper.

La realitat és que, amb els pros i contres de l’actual sistema de protecció a la víctima, i amb més o menys recursos, els casos de violència masclista no es redueixen, i hi ha un tercer factor bàsic que ho explica. "La cultura i els mitjans de comunicació han fet, i fan, molt de mal", apunta Masmitjà. "Hem d'ensenyar als nens i nenes des de ben petits que una dona ha de ser feliç per si mateixa, que la parella pot ser el teu company de vida, però no és el que et falta o el que necessites per completar-te", explica, com a valors fonamentals d'una societat alliberada del patriarcat. "El dret penal castiga però no soluciona el problema de fons", es lamenta.

SANT FELIU, FENT XARXA 

És evident que, a tenor de les declaracions i anàlisi aquí exposats, la violència de gènere necessita de professionals formats en aquesta matèria, ja que les seves característiques es distancien d'altres situacions.  En la lluita contra la violència masclista, Sant Feliu ha estat una de les ciutats catalanes que millor ha organitzat els seus efectius i serveis per abordar de forma polièdrica aquesta situació. Ho ha fet amb una tècnica que abans comentàvem i que consisteix en fer xarxa. 


Manifestació i minut de silenci en record de Cristina G. davant de l'ajuntament. Foto: Marc Rius

"El nostre servei va ser exemple del que després es va instaurar als Mossos, i consisteix en fer reunions periòdiques amb tots els professionals que atenen a dones per detectar qualsevol tipus de cas", explica la regidora d'igualtat, Lídia Muñoz, que inclou en aquesta llista d'entitats la policia local, els mossos, comissions socials de centres escolars, el CAP i, des de fa poc, les llevadores. "Elles tracten amb dones, i és a més un dels primers serveis on es pot veure si ha estat o no agredida", apunta Muñoz. 

Treballar conjuntament, amb la col·laboració de tothom, sembla ser l'única manera d'aconseguir resultats. I no parlem només dels serveis municipals, comarcals o estatals, sinó també de la resta de la ciutadania. Al final, tots els professionals coincideixen en una cosa: l'educació és fonamental. "Des de l'Ajuntament fem campanya de canvi de mentalitat social, i no és una cosa d’un dia per l’altre, perquè l’estructura patriarcal i masclista és massa forta", comenta la primera tinent d'alcalde al govern municipal, que avança una novetat post-vacacional: "Estem preparant un espai web exclusiu per als temes de dona i igualtat i espero que el tinguem preparat aquest mes de setembre".

Al final, no tot es pot prevenir, i el cas de Cristina G. ho ha demostrat. "El seu cas ens ha servit per dues coses: a nivell general, per canviar els protocols de retirada d’armes als Mossos d’Esquadra que estan de baixa, i , a nivell local, ha servit per sensibilitzar i posar en evidència la gravetat del masclisme i de la violència", comenta Muñoz, que assegura que "diferents dones van donar el pas a la denúncia" després d'aquest succés. "Aixó ens ha donat esperança per creure que serem capaços de fer un salt endavant com a societat", conclou. Ho serem? 

___________________________________________

Agraïments especials a Fora de Text pel seu vídeo '8 de març', que adjuntem aquí sota.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat