Entre bambolines: una aproximació a l'escena teatral de Sant Feliu

Potser el que més convindria seria començar aquest reportatge amb una cita de Bertolt Brecht, Federico García Lorca, William Shakespeare o algun dels altres grans mestres del teatre mundial. Tanmateix, la que inaugura aquest reportatge –i  la que millor el defineix– és una frase del creador de Facebook, Mark Zuckerberg: “El teatre és com una flor marcida, no mor però agonitza”.

Fa anys que s’anuncia la mort del teatre. Però si no va morir quan va aparèixer el cinema, de la mateixa forma que no va morir quan va aparèixer la ràdio o la televisió, significa que té el poder de ser una de les disciplines artístiques més prestigioses i indestructibles. Però, alhora, una de les més fràgils i en constant dependència dels recursos públics. Com sobreviu a Sant Feliu? Hi ha oportunitats i oferta? Hi ha suport i demanda? Intentem respondre a aquestes preguntes coincidint amb l’arrencada del 75 aniversari del Centre Parroquial santfeliuenc.

Mancances d’avui, problemes de sempre

Tret d’algunes propostes irregulars al Casino, el Centre Cívic Mas Lluí o el Palau Falguera, l’activitat teatral santfeliuenca es concentra al Centre Parroquial. Sí, on hi ha el bar. “Tenim un greu problema de visibilitat de cara al poble”, assegura el responsable de l’Àrea de Teatre del centre, Joaquim Udina. “Molta gent passa per aquí, veu un bar i no sap que hi ha un teatre dins!”, continua Udina, que porta gairebé un any al capdavant del nucli teatral de la capital del Baix Llobregat. D’alguna manera, són aquestes instal·lacions les que millor reflecteixen les mancances del teatre santfeliuenc.

En primer lloc, la infraestructura. “Estem parlant d’una sala que té entre 30 i 40 anys… Tot el tema d’il·luminació, que en el seu dia va ser pioner, s’ha anat deteriorant i no s’ha canviat el que es feia malbé”, apunta el responsable, que confessa que la meitat de les llums de la sala no funcionaven i el so era terrible. Després d’alguns canvis duts a terme per la nova administració del centre, com ara pintar el terra de l’escenari de negre –en comptes de fusta– per apropar-se a com es treballa actualment als teatres més importants, sembla que algunes coses han millorat, tot i que encara queda molt per restaurar. “Tenim un teatre fantàstic, amb una sonoritat molt bona, però que necessita quatre tocs de modernitat a l’escenografia i la il·luminació”, explica.

Aquest espai és, com ja apuntàvem, un conflicte d’interessos per la visibilitat del propi centre. S’ha de construir un millor sistema de comunicació des del centre que passa, en primera instància, per informar la ciutadania que existeix un teatre darrere del bar. “És un dels nostres principals objectius: obrir el teatre al poble”, afirma Udina, que pensa que superar aquest obstacle passa per una bona campanya comunicativa. “Hem fet una pàgina web totalment nova, s’està fent un fons molt important de vídeos i fotografies de les obres de teatre, posem notícies, anunciem el que fem a Facebook i Twitter… Ens estem adaptant a les noves necessitats”, afegeix, assumint que posar cartells pels carrers ja no és suficient, ni efectiu. “Volem arribar a tothom”, sentencia.

La prova que aquest problema comunicatiu existeix i perjudica el funcionament del teatre van ser els últims Pastorets: després d’una campanya modernitzada a través de la web i les xarxes socials, els assistents a l’acte van augmentar un 25% respecte l’any anterior.  

Llavors, hi ha o no hi ha una bona oferta teatral que motivi una demanda a l’altura? “Certament, a Sant Feliu tenim una oferta molt limitada en el teatre”, assegura el regidor de cultura, Manel Martínez, que separa les iniciatives del sector entre les amateurs, les esporàdiques professionals que ens arriben i una oferta de teatre familiar a càrrec de La Xarxa. “Pel que fa a representacions, es limita a això, tot i que recentment s’ha obert un nou cicle en el Centre Cívic Mas Lluí, amb espectacles de petit format de companyies amateurs de la comarca”, informa.

El regidor, que justifica aquests “forats” per una limitació dels recursos que es poden destinar a l’àmbit, apunta a un altre possible causant de l’escassa oferta teatral santfeliuenca: la proximitat a Barcelona. El mantra etern de les iniciatives culturals de la capital de la comarca. “A Barcelona hi ha una molt bona oferta, i propera, pels aficionats al teatre, però igualment hauria d’haver-hi una major programació a la nostra ciutat”, explica Martínez.

Segons les dades del Centre Parroquial, el 2016 es van fer 34 espectacles al Centre Parroquial, incloent els Pastorets, les obres per les escoles, espectacles familiars programats per la Xarxa i espectacles diversos, i hi van passar prop de 7.600 espectadors al llarg de l'any. Dels 34 espectacles, 4 eren obres de teatre i van ser les que van tenir una assistència de públic més baixa en comparació amb la resta: una mitjana de 180 espectadors. I els que han aconseguit més èxit de públic són els Pastorets amb 450 espectadors en les dues funcions i el Tast de la Xarxa, que es va omplir tant a dalt com a baix amb 424 persones, seguit dels espectacles pel Dia d'Andalusia, amb una mitjana de 300 espectadors.

Amb unes bones infraestructures, una bona oferta teatral que pugui crear demanda i una comunicació efectiva de les activitats, el teatre santfeliuenc podria fer un pas endavant. Podria passar això amb la creació –o obtenció– d’un teatre municipal?

Tenir o tenir un teatre municipal

No és un misteri: el teatre més consolidat a Sant Feliu no és propietat de l’Ajuntament, com és habitual, sinó de la Parròquia. Fora d’aquest, no hi ha tampoc un alternativa ben construïda i habilitada per donar un servei teatral. Hauríem de demanar a crits un teatre municipal?

“És un dèficit molt gran com a ciutat”, assegura l’actor i professor de teatre santfeliuenc Joan Sureda. “Que una capital de comarca no tingui un teatre públic, quan te’n vas a Gavà o Viladecans i tenen unes instal·lacions meravelloses...”, afegeix. Per Sureda, no hi ha discussió al respecte. “Sé que venim d’anys complicats, però l’Ajuntament hauria de fer el que fos per adquirir el Centre Parroquial i que això fos equipament públic, perquè un teatre com aquest, amb tantes possibilitats, l’està mantenint una entitat sense ànim de lucre”, explica. Vinculat al Centre a través de l’àrea de l’Escola de Teatre, un espai educatiu amb tres dècades d’història, Sureda sap millor que ningú que l’equip lluita molt per “mantenir l’únic teatre de la ciutat”, i aclareix: “molta gent pensa que escenaris com el del Palau Falguera poden fer-se servir per fer teatre, però no, perquè és un auditori, no un teatre, i es perd la màgia”.

Actualment, l’ajuda de l’Ajuntament al Centre Parroquial es manté amb el conveni estàndard per ser entitat del poble, que és de 14.850 euros anuals. “Si és poc o suficient, això ja es podria valorar”, critica Joaquim Udina. Aquest 2017, el centre celebra el seu 75 aniversari, una ocasió que ha rebut una mica més de suport econòmic, incloent una subvenció de la Diputació de Barcelona. Gràcies a aquesta injecció s’han pogut fer els canvis que abans apuntàvem, però la mirada sempre acaba posant-se en el futur. “Si volem complir l’objectiu de ser una referència teatral a la comarca, que evidentment comparteix l’Ajuntament, hem de replantejar els números”, assegura. Una possibilitat que el regidor de cultura descarta per no ser possible pressupostàriament. Segons fonts municipals, a banda de la partida destinada específicament al Centre Parroquial, l'Ajuntament no destina un pressupost específic al teatre en els seus comptes generals perquè no hi ha un cicle estable. El que fa és donar suport a la programació d'entitats com La Xarxa o organitzar representacions dins d’altres activitats, com  la Setmana de la Poesia o el TransArt.

Malgrat les finances, la pregunta continua flotant en l’aire: necessitem un teatre municipal? I si és que sí, necessitem adquirir el Centre Parroquial i reformar-lo, o bé construir-ne un de nou?

“Crec que no cal fer-ne un de nou, perquè el que tenim té la millor ubicació possible i té una bona capacitat”, argumenta Sureda, que afegeix que, junt amb la Sala Ibèria al davant, es crea un teatre “centralitzat” que beneficia l’oferta. “Tot suma”, assegura. Joaquim Udina, en canvi, veu possibilitats en la construcció d’unes noves instal·lacions. De fet, per ell seria l’escenari ideal. “Aquest teatre no està malament, però s’ha quedat antic, i sobretot l’espai de la caixa escènica és molt justeta”, assegura. “Com a actor, m’encantaria que la ciutat pogués fer una despesa per un teatre nou, fora del Centre Parroquial”, afegeix.

No obstant això, Udina no és contrari a la reforma del Centre, que passa, inevitablement, per la compra de l’espai per part de l’Ajuntament. Manel Martínez afegeix una nova idea a aquest debat que, d’alguna manera, engloba les dues anteriors: “Encara que alguns han opinat que caldria buscar una nova ubicació per fer un teatre municipal, una de les opcions clares és aprofitar l’actual espai del centre i fer aquí el nou teatre”. Amb unes bones instal·lacions teatrals on és ara el nucli de l’activitat, i juntament amb el suport de l’espai de la Sala Ibèria, el centre de Sant Feliu podria convertir-se en un bon espai pel desenvolupament d’una programació sòlida.

Malauradament, això no passarà a curt termini. Ni a mig termini tampoc. “No crec que aquest sigui un tema que es pugui solventar en aquest mandat, ni tampoc en el següent”, es lamenta Udina, mentre que el regidor de cultura santfeliuenc destaca la necessitat de que, en aquest temps, es faci un debat de ciutat per prendre una decisió. “Hem de fer un debat sobre quin tipus d’equipament necessitem, on, amb quines dimensions i com ho fem”, afirma. “Això és un debat que va més enllà de la decisió d’un equip de govern”, afegeix.

A la recerca d’una cultura teatral

Si bé hem parlat d’unes mancances estructurals, d’infraestructures i pressupost, i també de la necessitat d’un teatre municipal, encara hi ha una preocupació que pot suposar la clau de tot plegat: la construcció de la demanda. L’existència (o no) d’una cultura teatral a Sant Feliu.

Seria una ximpleria afirmar, encara que no estaríem dient cap mentida, que els santfeliuencs i les santfeliuenques no van al teatre gaire sovint. La raó és molt senzilla: una societat consumeix el que se li està oferint i valorant per part de les institucions, les iniciatives nascudes del propi àmbit i, fora del nostre abast, les influències a nivell general de percepció de certa disciplina artística. Tot aquest anàlisi sociològic ens serveix, bàsicament, per justificar amb una barreja d’optimisme i resignació la manca d’un públic aficionat al teatre a la nostra ciutat. “Sempre he tingut aquest dubte, de què passa a Sant Feliu, i acabo pensant que és una cosa de mirar-se el melic... Sembla que la gent no gaudeixi del teatre, sinó del seu amic fent teatre”, critica Joan Sureda.

De les paraules de l’actor santfeliuenc se’n desprèn una conclusió preocupant: que no hi ha una demanda teatral a la ciutat com per instaurar una programació estable i rica. No hi ha una cultura d’anar al teatre. “Hi ha cert interès, però no una tradició, perquè sempre que s’ha intentat portar coses interessants, ha costat molt fer venir a la gent”, apunta Sureda, fet que confirma el seu company al Centre Parroquial. “Des que ens hem fet càrrec del centre, hem portat dues obres professionals, una d’elles una preestrena que després va triomfar a Barcelona, i tot i que el preu era assequible i la proposta important, no vam aconseguir omplir la platea”, explica Udina.


La comunicació i l’educació semblen les claus per marcar la diferència. “Aquest any amb els Pastorets hem aconseguit molt, perquè eren tots molts joves”, apunta el responsable del Centre Parroquial, que es mostra preocupat per la manca d’un relleu. “És la llavor que has d’anar tirant i que va creixent per fomentar la cultura teatral al poble”, continua. D’aquesta manera, i seguint amb la metàfora de l’Udina, pot conformar-se el sòl fèrtil del teatre santfeliuenc, que no mor, però agonitza.

 

NOTA: Totes les fotografies són del Marc Rius.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat