Memòries desafinades. Del 'meneo' de Sant Feliu a la terra de les mil cançons

  • La Fiebre del Oro
    La Fiebre del Oro
  • Fons Perdut
    Fons Perdut

MEMÒRIES DESAFINADES. Capítols 2 i 3.

Em deia un col·lega (el nom del qual no diré, només que comença per Is- i acaba per -Ra) que en això del rock, de la seva reclamació com un element de la nostra identitat, de la seva utilitat com a forma d’expressar un relat diferent dels pols ciutadà, calia insistir. Ell es referia al Curs de Rock que vam fer fa uns anys. Malauradament, en aquell moment i per aquella aventura, no li vaig fer cas.

Ara, però, i amb aquesta nova bogeria que és crear una plataforma col·lectiva per plasmar de manera escrita les històries del rock a Sant Feliu, sí que li he fet cas. A la sorpresa inicial de tenir un text escrit per l’Oscar Roc, ara li sumem dues incorporacions més de luxe: les narracions del Josep Coca i de l’Oriol Serna.

Són dos textos molt personals que desgranen el seu itinerari musical però que a la vegada serveixen per conèixer millor l’escena en cadascun dels dos moments diferents viscuts per els nostres narradors. A través seu podrem trobar dissonàncies (formació i formacions més amateurs enfront d’altra més acadèmica i professionalitat) i sintonies (la valoració del Casal de Joves com a nòdul cabdal d’una escena activa)

El seu relat és també una eina central per qüestions com saber quins eren locals habituals que punxaven o programaven música en directe o conèixer qui és qui al rock santfeliuenc i anar confeccionant les llistes detallades de bandes i els seus integrants. Només ells dos han militat en bandes tan seminals i influents en l’escena com: La Descendencia, La Fiebre del Oro, Old Jalapeños Band, Fons Perdut, Skalestric, Matakàs, The Penguins i Els Navegants! No hi ha cap dubte de que la seva participació ha estat una peça clau per a l’efervescència actual de la música a Sant Feliu.

Tots dos però senyalen els problemes que pateix la mateixa escena: la dificultat per trobar lloc i condicions de qualitat (de so i monetària) per garantir la permanència i creixement dels grups (consolidats o no). La presència de locals d’iniciativa privada (com els Pagesos, Milenio i altres) més el renovat i millorat Casal de Joves (¿?) haurien de fer possible això, però, tal i com diu el Josep, cal anar als concerts. Ja ho sabeu, aquest és un circuit que es retroalimenta permanentment; totes les peces han de rutllar més o menys bé.

Per acabar, tornem a recordar que l’experiència Memòries Desafinades està oberta a tothom que vulgui explicar les seves vivències i les seves històries en relació amb el rock fet a Sant Feliu. Volem fer una narració coral, volem escoltar totes les veus, que ningú ens imposi un guió! Estem convençuts de que ningú farà millor que nosaltres la nostra feina, posem-nos mans a l’obra.

Us hi esperem!

Salut i Rock & Roll!

 

Capítol 2:

ELS VIBRANTS 80’S. El “meneo” de Sant Feliu.

Josep Coca

Vaig néixer el 1960, els meus estudis els vaig fer primer a l'Escola Mestral i després a l'Institut Olorda. Com que no era una perla d'estudiant vaig començar a estudiar un curs de delineant a l´escola de Formació Professional on ara hi ha l'escola Nadal. Durant aquests anys vaig experimentar les primeres protestes al carrer i les primeres carreres. Però també va ser quan vaig conèixer gent amb una gran riquesa musical i això em va captivar. El millor de tot, però, era quedar junts a casa d’algú que tingués “tocadiscos” i escoltar junts vinils antics o acabats de comprar. Encara que moltes de les coses que escoltàvem (Pink Floyd, Genesis, Yes) no m'agradaven gaire, tenia ganes de descobrir noves músiques. També escoltàvem Nova Cançó i Rock Laietà, alguns grups dels quals van actuar al Casino (Pau Riba, Companyia Elèctrica Dharma) doncs per aquells anys hi havia una comissió que es deia Xangla i que gràcies al contacte amb Victor Jou del Zeleste van aconseguir portar músics de l'Ona Laietana. Però a mi no m’acabava d´agradar en extrem cap grup d'aquesta escena musical. Llavors va ser quan un col·lega de la FP em va vendre, de segona mà, però nou, el disc Live de Lou Reed. Brutal. Va ser una verdadera hòstia, quina canya de disc!

I poques setmanes després vaig comprar el primer treball de la Orquesta Mondragon que, casualitat o no, als seus concerts en viu feien una versió teatralitzada del tema Rock'n'Roll de Lou Reed. Al mateix temps llegia còmics com El Vibora, Metal Hurlant i Totem. També escoltava la ràdio, crec recordar algun programa a Radio Juventud i Radio Barcelona a on, a la nit, es programava música “diferent”.

I a partir d’aquí l’explosió de finals dels 70 i començaments dels 80! De sobte vam conèixer molts grups que ens colpiren molt fort: Stray Cats, Specials, B´52s, The Clash, Joy Division, Siouxsie and the Banshees, Bauhaus, Alaska y los Pegamoides, Radio Futura, Paralisis Permanente, Desechables, Ramones, The Cure, Sex Pistols, Gabinete Caligari, The Cramps i molts més.

En aquells moment l'Albert Majós, el Pep Altayó, la seva novia la Maribel i jo vam anar junts a molts concerts i després, als bars, sempre parlàvem de música. Jo crec que va ser un dia que tornant d'un concert accidentat dels Desechables a Vallirana, el Pep va decidir que l'Albert tocaria la bateria i a mi em va dir que seria el baixista. O sigui ja teníem grup. Seria un grup fosc i primari, podríem definir-lo com gòtic i “novato”, però amb una energia extrema. El seu nom: La Descendencia.

Article publicat al suplement comarcal del diari El Periodico i escrit pel comentarista musical Luis Hidalgo (1986)

Amb instruments de segona o tercera mà volíem començar a assajar però no teníem local. Va ser gràcies a la persistència del Pep Altayó, que cada dia anava a l'Ajuntament a demanar un local pel grup, que un dia vam fer el primer assaig a l'antiga Fàbrica Samaranch. El lloc estava bé però tenia l’inconvenient que era un lloc massa gran i que no hi podíem deixar els instruments. Per sort, al cap d'uns dies ens van oferir una sala a un racó del Consell Comarcal i a més amb veïns: els Bach is Dead amb el senyor David Rodríguez al capdavant.

En aquell moment a Sant Feliu hi havia unes quantes bandes que jo recordi: Ex-Centrics, Dentrometi-2, Bach is Dead i nosaltres, La Descendencia. Molts components d'aquestes bandes ens trobàvem al Cul de Sac i també al bar Descontrol del carrer Joan Maragall. Algunes de les maquetes que van gravar aquests grups es van enregistrar a la bodega del Cul de Sac i a Radio Sant Feliu.

El primer concert de La Descendencia va ser al Txiroi al 1985 i va ser una mica accidentat ja que només començar el Pep va rebre l'impacte del seu micro a la cara. Tot i així es va poder acabar el concert i vam poder culminar el nostre debut davant la “movida” de Sant Feliu.

Poc després, a l'octubre, es van fer les 8 Hores de Mostra Pop-Rock on vam tocar junt a d’altres grups de la comarca com els Detectors (de Molins de Rei), Desperdicis Clínics (de Martorell) o Kamembert (Castelldefels). Va ser un bon festival que es va fer a l'antiga pista de la Unió Coral, on ara hi ha el pàrquing del Casal de la Gent Gran.

Com a curiositat d'aquells anys recordo que es van fer concerts i passis de pel·lícules al bar de la piscina de l'Escorxador. També, al llarg d’uns diumenges de la tardor de 1986, es va fer un “mercadillo” alternatiu al Parc Nadal organitzat pel col·lectiu La Falca i en el que hi van actuar els grups Ex-Centrics i La Descendencia.

Breu a la premsa local del concert dels grups Ex-Centrics i La Descendencia al "Mercadillo" del Parc Nadal (1986)

 

A l'hivern del 1987 La Descendencia van posar fi a la seva existència encara que al cap de deu anys vam fer un “concert-remember” a la sala Nirvana (que ara és el Milenio).

Concert per a celebrar el desè aniversari del naixement del grup La Descendencia a la Sala Nirvana (1997)

 

També cal recordar que per aquells temps, la sala Nirvana es van atrevir a fer una programació que no es feia ni aquí ni enlloc de la comarca. Van portar grups com April Fish, Manta Ray, Beef, Parkinson D.C. i va ser el lloc a on van fer el seu primer concert Love Of Lesbian.

I partir d’aquí comença la història de La Fiebre del Oro. Amb el Jordi Pagés a la bateria (Ex-Centrics), Josep Coca al baix (La Descendencia) i Pep Altayó (La Descendencia) fem la primera formació de La Fiebre del Oro i, amb la taula de mescles que el Pep Dabant tenia al darrera del Cul de Sac, gravem la primera maqueta.

L'estil del grup el podríem catalogar de country-rock, tocs de western i tex-mex i amb la banda sonora de fons de grups com The Long Ryders, Jason and The Scorchers, The del Fuegos, La Frontera, Dwight Yoakam...

Aconseguim tocar a dos bars de Barcelona on s’hi programava grups habitualment (Humedad Relativa i Comuniqué) i el 10 de juny (de 1988) actuem com a teloners del grup La Frontera en la inauguració del Casal De Joves. Una nit inoblidable! Brutal! Ple de gent i aquella nit vam tocar força bé. Al dia següent van actuar Dentrometi-2 , KGLLNS i el grup de Vallirana Desechables.

Cartell del concert d'inauguració del Casal de Joves (10 de juny del 1988)

Al cap d'un temps al Casal van posar terrasseta per anar prendre copes i també s'hi van fer diferents concert d'estiu i celebracions com el Dia de la Música amb gran participació de grups locals. Entre els grups que van tocar i que en aquell moment no eren gaire coneguts hi havia grups com Antònia Font o La Gossa Sorda.

Arrel de l'actuació del dia de la inauguració del Casal, l'Ajuntament ens dona una subvenció per a poder gravar el nostre primer LP i ho fem! Un primer treball que es va enregistrar amb el segell independent Marilyn, on, després, van gravar també Bach is Dead. El 4 de maig del 1989 es va presentar el primer LP amb el nom de Bajo el Sol a la sala Centro Ciudad de Barcelona. A Sant Feliu la presentació es va fer el 2 de juny. Tot i que s’havia programat al Casal de Joves al final es va fer a la sala Amnesia davant l’amenaça de pluja. A la mateixa sala Amnesia i al llarg dels concerts de les Festes de Tardor vam ser teloners de grups com Los Rebeldes (1988) i La Unión (1989). De la mateixa manera vam participar en els programes de televisió Photomaton (Canal 33) Plastic (TV2) i En Buena Mañana ( TVE1).

Per la gravació del segon LP comptem amb la incorporació del Pep Cassadó com a guitarra solista i el grup puja el nivell. Fem una gira per a molts llocs de Catalunya i l'estat: Lleida, Mataró, Amposta, Segovia, Pontevedra, Pamplona o Alacant. També anem a Laujar, la ciutat agermanada amb Sant Feliu. Més canvis al grup: entra com a guitarra solista Carles Slide Nadal que havia tocat a grups com Brigthon 64, Mas Madera, Loquillo y los Intocables i la Harmonica Zumel Blues Band.

És l'any 1991, hi ha eleccions, no recordo quines, i CiU ens contracta per a fer un concert dins un acte de campanya. Uff! Això no va agradar gens a algunes persones però entre nosaltres ho vam parlar hi es va decidir que sí, que actuaríem. El 2 d'agost del 1991 toquem a la sala Rock Store de Montpeller davant de un miler de persones. Al·lucinant, un gran concert! Va ser fantàstic encara que vam dormir en un hostal super cutre. Al mateix temps, a Sant Feliu el grup OBK signa contracte amb Blanco y Negro Music i a l'octubre surt el seu primer LP.

La Fiebre del Oro aconsegueix per fi un bon lloc per assajar. És una casa al costat del Casal de Joves. Paguem el lloguer el grup amb dues persones més, una d'elles el Pep Dabant, ex membre de bandes com Charanga i Ex-Centrics entre d'altres.

Sessió de fotos al local d'assaig del grup La Fiebre del Oro a on ara hi ha un carrer al costat del Casal de Joves (1992)

Aquí cuinem el que serà el tercer LP de la banda: Camino de San Luis. Aquest serà el treball que potser tingui més difusió i més promoció. En aquesta casa s'hi van fer grans costellades que van acabar amb música en directe com no podia ser menys. La meva experiència amb La Fiebre del Oro va acabar a finals de 1992.

Concert de La Fiebre del Oro a la nova sala Zeleste (1992)

I al cap d'uns anys, al bar Gringos es va donar forma a un nou grup a la ciutat: Old Jalapeños Band. El Pep Altayó em va comentar que buscaven un baixista i em va proposar tocar amb ells i vaig acceptar. En principi era per a la festa del segon aniversari del bar però al final va implicar la realització d’uns quants “bolos”.

L'estil del grup era el tex-mex, música originaria del sud de Texas, frontera amb Mèxic i també denominada Norteño Music. Es pot dir que el nucli del grup érem els membres originals de La Fiebre del Oro, o sigui el Pep Altayó, el Jordi Pagés i jo. A part, hi havia el Pep Dabant i el Jaume, el seu germà, que va ser un descobriment com a cantant. I per acabar l'Antonio, un acordionista de Sant Boi i que va venir per un anunci que es va posar a la premsa! La veritat es que en aquest grup estàvem molt relaxats i ens ho vam passar molt bé, la llàstima va ser que per diferents motius l’experiència es va acabar. Això sí, es va arribar a gravar una maqueta amb set temes que eren versions de cançons populars mexicanes i de grups com Los Lobos, The Blasters i Flaco Jimenez.

Els inicis del nou segle van significar uns anys de desconnexió de la musical local per aquestes qüestions de la família. I també va arribar aquell fatídic diumenge de setembre de l'any 2004, el dia que el Pep Altayó ens va deixar. Va ser un cop molt dur.

Vaig tenir alguna proposta per tocar en alguna banda però estava com bloquejat fins que el dia 22 d'octubre de 2017 ens vam tornar a reunir els antics membres del grup de La Fiebre del Oro i el Ritxi Domingo com a cantant; va ser el dia de la celebració del Casal Demolition Fest. Va ser molt emotiu.

Per acabar voldria comentar que la dècada dels 80 (especialment al llarg del període 1985-1995) va ser a Sant Feliu un temps de canvi de tendències musicals, tal com va passar a tot arreu, i van aparèixer grups amb noves influències i que crec que van ser les llavors de l'exquisida escena musical local d'avui dia.

Ara tan sols esperar que el nou Casal de Joves tingui l´empenta necessària i que les iniciatives privades com la sala Els Pagesos i el Milenio continuïn amb les seves propostes musicals en directe. Aneu als concerts, escolteu música en viu!

 

Capítol 3

LA TERRA DE LES MIL CANÇONS

Oriol Serna

Quan em van demanar d'escriure aquest article la primera sensació va ser d'orgull però també de responsabilitat. Responsabilitat perquè malgrat m'ho hagin demanat a mi, som molts els que al llarg dels anys hem viscut i compartit locals, concerts, assajos o una escena sempre activa i variada. Al llarg d'aquest article miraré de fer-ne un repàs des de la meva pròpia història i d'entrada, segur que em deixo gent, grups i coses, doncs n'han passat moltes. I encara en passen...

Als meus inicis, a casa, vaig comptar amb l’empenta de mon pare, que tocava un xic la guitarra i l’harmònica, i els meus germans, que tenien els discs (des dels Stones fins a Crazy Cavan) que escoltàvem amb un vell tocadiscs (que encara conservo). Ell (mon pare) em va ensenyar l’acord de Do M i una mica de “fingerpicking”. Vaig tenir la sort de comptar amb el Blay com a mestre de música a l'escola Mestral i poc temps després amb la Lourdes i el Pere Borrell (que dirigeixen l'Aula de Música). Fins aleshores, havia tocat als migdies a l'escola amb el Dani Fernández i el mestre de castellà, el Savall, que ens sabia més que nosaltres i ens ensenyava alguns acords. Al cap d'un any d'anar també a classes a l'aula de música (i més espavilat tocant), la Lourdes em va proposar de ser el mestre de guitarra. Va ser un dels impulsos més importants, doncs havia d'estudiar regularment per poder ensenyar coses noves i que no m'atrapessin els alumnes! També em va despertar una vocació i em va donar unes taules per al que ara és la meva professió, la de mestre de música.

Tot just quan començava a tocar la guitarra anava sovint a veure els meus amics assajar: el Marc Grau, l'Albert Sorribes, el Víctor Fernández i l'Arnau Quiles. Era un gustàs, asseure's al sofà d'un vell soterrani davant de la Bámbola, al carrer Josep Ricart i escoltar les jams i clàssics que hi feien com “Turkilàndia” o “Herbes Seques” . Recordo el seu primer concert al Gual 104 (o 105? com es deia?) i on poc després em vaig estrenar amb un grup que es deia Èdelic (diria que només vam fer aquell concert).

Ells (Fons Perdut) aleshores havien fet el “Circuit Zero”, una iniciativa del Baix Llobregat on podies anar a tocar a diferents pobles de la comarca i després editar un cd recopilatori. Allà hi havia també Bach is Dead, un dels grups pioners i que es transformaria en Beef (amb el Blas, el David Rodríguez...). Al cap de poc vaig entrar a formar part de Fons Perdut (que per cert encara és actiu fent un concert cada un o dos anys, enguany fem el 25è aniversari!).

Fons Perdut tocant a la inauguració de les escultures d’en Lluis Sans al Parc de la Biblioteca (1997 o 1998)

El punt de trobada de l'escena era el Casal de Joves on tothom qui volia podia muntar un concert. Fons Perdut assajàvem al costat, i jo viva a 50 m del Casal, per la qual cosa va ser la meva llar musical i espiritual a l'època. Allò era un viver, ple de grups i estils on tothom compartia amplis o el que calgués. Fins i tot hi havia l'associació de músics (amb l'Òscar Roc de president).

Concert de Fons Perdut a la Plaça Lluis Company (1999)

Molts concerts memorables amb Skalextric i Fons Perdut però també veient altres grups locals com Beef, Gasca, Pota, Ràbia Positiva i un grapat de grups més. Predominava el punk, recordo, i molts tocàvem en més d'un grup, perquè es va arribar a formar una escena i la gent d'un dia per l'altre s'ajuntava per tocar. També van acabar venint grups importants de fora, com Sidonie, Doctor Explosión, i recordo uns iniciàtics Love of Lesbian fent una versió de l'Interestellar Overdrive de Pink Floyd (i juraria que Skalextric vam fer de teloners!).

Cartell d’un concert de Skalextric al Casal de Joves. Va venir tanta gent que calgué tallar un dels carrils de la carretera Laureà Miró (10 d’octubre de 1998)

D'aquí el salt (entremig) a Skalextric. Moltes ganes... el Dani Fernández cada assaig portava noves cançons i a part dels músics de Fons Perdut, el Bernat Ribas a la bateria i el Putxi i l'Albert Carrera (uns altres dels meus amics amb qui encara tinc l'orgull de compartir amistat i de tocar!). Per cert, amb l'Albert (que és dels músics santfeliuencs que més ha tocat per tot el món i que encara fa gires, actualment amb Green Valley), riem quan recordem com em vaig oposar a que formés part d'Skalextric perquè era molt jove (jo estava fet un cap de trons i pensava “què hi farà un noi tan jove dins d'aquest grup que toca a tants antros i cases ocupes?”). Per sort va entrar al grup i he pogut tocar amb ell durant molts anys! I, de fet, potser és dels músics més professional de Sant Feliu!

Concert de Skalextric al Casal de Joves pel “Castañazo Jamaicano”, és a dir, la Castanyada (1998?)

Skalextric va tenir una efímera però interessant carrera (vam gravar un parell de discs, dels quals no tinc còpia). El grup es va haver de reformar quan el Bernat Ribas (bateria) va ser cridat a files pel Barça d'handbol (carai!) i aleshores va néixer Reggaeeactivo que va durar uns anys més seguint l'estela d'Skalextric.

Quan es va dissoldre (principis del 2000) va ser una època en que recordo centrar-me en la carrera de mestre de música, les opos, fer cançons (que és el que més m’agrada) i en donar classes. Amb el Dani Fernández també havíem muntat un grup (que seria la llavor d'Els Navegants) al que li dèiem Pézon 5 (sí, sí, el tema dels noms dels grups dóna per un altre article...). Ah, i Matakàs!

A Matakàs m'hi vaig afegir quan encara existia Reggaeactivo i tocàvem amb el Putxi (como no!), el Marcel·lí Canal, el Manolo Benítez, el Dani Suñer, l'Àxel Domingo, l'Albert Carrera i més tard el Martí Prats. Teníem un rotllo molt guapo, de veritat, fusionant música tradicional i rock progressiu. I recordo un parell de fites xules: dos concerts al Tradicionàrius (i un fent de teloners dels Màquina!), i el primer Butifarra Sound, a part d'algunes bodes sonades! De tant en tant encara ens trobem i fem alguna frikada (com un any que vam fer carrer al Posa-me'n un).

Xaranga de Matakàs pel Posa'm-en un (2014?)

Malgrat tot, estava força aturat a nivell de concerts, el Casal va desaparèixer, i com sempre moltes ganes però pocs llocs on tocar fora de Sant Feliu... Aquest problema encara hi és, i tot i que actualment tinc la sort d'estar en una banda que fa molts concerts, veig molts grups (de renom o no) que no tenen gaires opcions de trobar concerts en condicions (és a dir, cobrant i amb uns mínims de so). Reprenent el fil, aleshores el Putxi em va comentar d'entrar als Penguins (havíem fet feia poc la música de “L'illa d'en Tresot” de la companyia de teatre santfeliuenca La Pera Llimonera) .

Concert de Reggae per Xics/The Penguins per presentar el nou espectacle "Ballant damunt la lluna" al Teatre de Tarragona (20/05/18)

Els Penguins: gent jove, amb empenta i amb quelcom que ens havia faltat a la majoria de grups d'abans, organització i serietat. Això gràcies en part als germans Polls! I tocava amb gent més jove que el Tillo (Albert Carrera) quan va entrar a Skalextric! Aquí comença per mi una nova etapa i cada cop amb més concerts. Després vam crear el Reggae per Xics i vam adaptar el repertori tradicional infantil al Reggae. I després, veure com creixia i creixia, més concerts, gravacions, algun premi, anar-se professionalitzant i veure que el boca-orella va fent i va venint més gent. Bé, encara hi som i amb molta empenta! La veritat és que una de les grandeses de la música és conèixer gent amb la mateixa afició, viatjar amb els amics a tocar a llocs, passar aventures (les bones són les que no es poden explicar) i és clar, poder tocar i mirar de millorar dia a dia.

   Concert d'Els Navegants a Barcelona amb els Apple Smell Colour (gener de 2016)

I entremig, just al moment del naixement de Reggae per Xics, l'altre naixement important (per mi) de la meva vida musical: Els Navegants, rock progressiu, galàctic, simfònic, psicodèlic o com es vulgui dir. Amb el primer disc vam tenir l'oportunitat de participar al Sona 9 i quedar semifinalistes, tot i fer un estil gens comercial i més proper a la música d'avantguarda que no pas al pop.

Actualment tinc la sort de poder continuar tocant tant amb Penguins com amb Navegants i fer-ho amb vells amics i d'altres de nous i continuar veient com a Sant Feliu van sortint músics (cada cop més joves i amb més nivell) que fan les seves propostes. A més, ara que no hi ha el Casal o el Nirvana comptem amb llocs com els Pagesos, l'Ateneu, el 08, el Milenio o propostes o festivals com el Buti (on hi he pogut tocar amb Navegants, Penguins i Matakàs) o els cicles de la Setmana de Poesia o de Joves Intèrprets. Tots són espais on es poder tocar malgrat que arreu, la música i en especial, la música en viu estigui cada vegada més ensorrada.

Actualment acabem d’estrenar un disc nou (el quart!) de Reggae per Xics on ja hi afegim temes propis, un d’adults que estrenarem més endavant i hem fet el tercer d’Els Navegants, tot i que ja anem també camí del quart! A més, per tancar el cercle he tingut la sort (i el privilegi) d’encetar una nova etapa com a mestre de música aquí a Sant Feliu, al Salvador Espriu. Així doncs, després d’haver fet aquest article que m’ha permès fer una mirada al passat, ara toca mirar al futur, que espero que sigui ple de música.

Comentaris

Oscar Roc Sant feliu
2.

M'agradat molt Uri,,,quins records!!! Em passat molt bons moments,, lluitant per tindre llocs dignes on poder tocar,,ara ets tot un professional i molt bon music!! Abraçada molt forta crack"!!

  • 1
  • 0
EFT Sant Feliu de L
1.

He gaudit molt amb aquest repàs a una bona part de la història musical de la ciutat.
Felicitats i continueu!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat