10 d'octubre

Probablement soni estrany el que ara diré. Fins ara no teníem un procés d’independència sobre la taula, teníem la voluntat i la determinació de disposar d’un procés, però no el teníem. L’1 d’octubre, pel que sigui, va fer possible obrir un procés d’independència per Catalunya.
Què va canviar l’1 d’octubre? La cosa més important que va permetre l’1 d’octubre és que aparegués en escena un tercer actor, la comunitat internacional. No hi ha un procés sense tres actors a taula.
La comunitat internacional és clau, sense la seva participació activa no hi ha procés polític que et pugui portar a la independència, i més en el cas català. Una hipotètica independència no te la reconeixerà la militància independentista tant mobilitzada, no te la reconeixerà el Govern Espanyol, ni el PP, ni les xarxes socials, l’únic agent vàlid que et pot reconèixer de manera efectiva la independència és aquesta comunitat internacional. Per tant, tot gest dirigit a mostrar bona voluntat de cara aquest actor nou és un gest, a priori, intel·ligent.
El què va passar ahir de sis a set només ho sap un reduït nucli de gent. No és descabellat pensar que ahir es posposes una hora el Ple perquè aquests actors externs demanessin gestos al Govern Català. Haver desatès aquesta petició era una irresponsabilitat, i no ser ferm i determinat en concloure el camí cap a la independència, també era una irresponsabilitat.
Entenc doncs, que ahir es van fer les dues coses. El risc del moviment d’ahir és perdre la mobilització al carrer; però és un risc que les circumstàncies fan que l’hagis de córrer.
El govern català va obrir ahir la porta a la mediació, amb l’objectiu de declarar la independència. L’Estat està obligat a dialogar, salvant totes les distàncies això és el que haurien d’haver aprés del cas Kosovar. Fent un resum ràpid la Declaració d’Independència del Parlament de Kosovo va quedar legitimada, per bona part de la comunitat internacional, després de que el Tribunal de La Haia, entre moltes altres coses, sentenciés que en cap cas l’ordenament jurídic de l’estat matriu pot usar-se de forma repressiva en contra del moviment secessionista. Aquesta és una de les claus, si l’Estat Espanyol actua de forma repressiva, és a dir, querelles, Audiència Nacional, article 155, en definitiva negació al diàleg, serà l’Estat Espanyol qui faci efectiva, de cara a la comunitat internacional, la independència de Catalunya. Estarem més legitimats, per entendre’ns. Ahir a la nit, la Guàrdia Civil va decidir tancar la web de l’Assemblea.
Farsa y chantaje”, “Puigdemont chantajea al Gobierno”, “caos en Cataluña”, és la lectura de la premsa espanyola, altaveu del Govern de l’Estat, al que va passar ahir al Parlament. Diagnòstic; no estan preparats pel diàleg.
The Washington post diu que “Puigdemont demana més diàleg”, The Guardian destaca la “suspensió com a via per resoldre el conflicte”, CNN “la ruptura s’aplaça pel diàleg”.
En el pre 1 d’octubre, i en ple 1 d’octubre el govern Català va guanyar la batalla del relat internacional; i aquest fet ens ha portat fins aquí.  Tothom va veure la repressió de l’Estat, el món sencer es va escandalitzar. Avui podem comprovar com tothom està interpretant que el Govern Català estén la mà a l’Espanyol per possibilitar el diàleg. Com deia, refusar aquesta mà li pot sortir molt car al govern de l’Estat, d’aquí la clau de la jugada. L’Estat Espanyol es pot permetre el luxe de ser desconsiderats amb el govern català, no està clar que es pugui permetre de ser-ho amb els mediadors que s’han ofert.
Dit això, i per concloure, el Govern Català també té una obligació clara amb tota la gent que s’ha mobilitzat sempre que se’ls ha requerit. Ahir va ser una gerra d’aigua freda per a molts. És important que la oferta de diàleg d’ahir tingui els menys costos possibles al costat independentista; més que res perquè en el futur el carrer seguirà essent clau per defensar el resultat del referèndum i la futura República, calen gestos efectius per aquest sector.
 

 
 

 
 


Anar al blog