Salvador Grifell
A hores d’ara, ja s’han publicat diversos articles de diversos col·laboradors analitzant del dret i del revés els resultats electorals del passat 26 de maig a Sant Feliu de Llobregat fet que fa difícil dir quelcom nou i interessant. No obstant això, intentaré no repetir-me en excés i aportar nous elements de discussió i debat a l’anàlisi dels resultats.
Guanyadors i perdedors
Primer de tot, anem a les obvietats. Hi ha dos clars guanyadors de les eleccions municipals del passat 26M: el PSC de Lourdes Borrell i l’ERC d’Oriol Bossa. El PSC és la 1a força política del consistori amb 6 regidors (23,7% dels vots), segurament l’efecte Pedro Sánchez en les eleccions del passat 28 d’abril ha jugat a favor seu, i ERC (21,33% dels vots) ha obtingut els seus millors resultats en unes eleccions municipals a Sant Feliu de Llobregat, situant-se com a 3a força política, frec a frec, amb Sant Feliu en Comú i a poca distància dels PSC fet que s’ha traduït amb l’obtenció de 5 regidors.
De la mateixa manera que hi ha uns clars guanyadors, també hi ha uns clars perdedors: Sant Feliu en Comú de la Lídia Muñoz i el PP d’Elisabet Ortega. D’una banda, la derrota de Sant Feliu en Comú que ha quedat com a 2a força amb 5 regidors (21.53% dels vots) no és tan significativa per la magnitud respecte els suports obtinguts el 2015 sinó per les expectatives que tenien -la gestió de les expectatives en la vida és important- en tant que eren la primera força política del consistori, havien liderat l’Ajuntament en els dos darrers mandats, governant al costat del PSC de la Lourdes Borrell en el darrer, i estaven convençuts que reeditarien aquesta posició. I la derrota més sonora no per això menys esperada la del PP (3,94% dels vots) que es queda fora del consistori per culpa de la candidatura de VOX (2,88% dels vots) que li ha restat els vots necessaris per garantir-se la seva presència al consistori els propers 4 anys.
I ara què?
Comptats els vots i coneguda la seva traducció en regidors i regidores s’obre el ball per a la formació del nou govern municipal i decidir qui serà el futur alcalde o alcaldessa. Lainexistència d’una força amb majoria absoluta obligarà a explorar un nou govern municipal fruit d’un govern de coalició. Sortosament, als santfeliuencs aquest fet no ens ve de nou, enrere queden els anys de majoria absoluta d’ICV amb Cesc Baltasar al capdavant, i en les darrers anys hem vist com s’han format coalicions de govern de tot espectre, trencant en algunes ocasions amb lògiques de caràcter més ideològic en la clivella dreta-esquerra.
Aritmèticament existeixen diverses alternatives de coalicions vencedores -recordem que la majoria absoluta es situa en els 11 representants al consistori-, ara bé no totes elles són possibles a la pràctica, encara que un proverbi anglès diu que “la política fa estranys companys de llit” no sempre és possible barrejar oli i aigua. Dit això, a priori, la coalició vencedora amb més possibilitats és la formada per PSC i Comuns, ja que ambdues forces sumen 11 representants -majoria absoluta- i és la coalició de govern que ha governat la ciutat en els darrers quatre anys, això sí canviant-se ara les tornes pel que fa a qui li correspon encapçalar l’alcaldia, i durant la campanya electoral ambdues forces van valorar positivament la seva relació dels darrers quatre anys.
Ara bé, no podem descartar d’altres opcions. L’ego i l’afany de poder són factors decisius a l’hora de justificar i formar un govern de coalició. Així, ens podem trobar davant un govern a tres format per ERC (5 representants), Comuns (5 representants) i Tots Som Sant Feliu (2 representants) o Veïns (1 representant) en el qual l’Oriol Bossa i la Lídia Muñoz es podrien repartir l’alcaldia liderant-la dos anys cadascú. Una opció que seria fàcilment assumible pel món republicà però que costaria més d’acceptar per la parròquia dels Comuns.
Una altra alternativa seria un govern a dos del PSC i ERC, tot i que les discrepàncies en l’àmbit nacional entre ambdues formacions i el fet d’existir altres alternatives, al meu parer, la fan una opció pràcticament inviable.
Si em demaneu la meva opinió, crec que s’imposarà el govern de coalició format pel PSC i ICV pels motius que exposava anteriorment i pel fet que a ERC a nivell estratègic, tal vegada, li pot interessar liderar l’oposició a l’espera de seguir creixent, consolidant equip i fer el sorpasso definitiu la propera legislatura.
Vot dual: eleccions europees vs. municipals
No voldria acabar el meu anàlisi sense fer un petit esment a com l’elector santfeliuenc ha votat de forma diferenciada en les eleccions municipals i en les europees, és el que en ciència política es coneix com a vot dual. Encara que el vot dual ha afectat a totes les forces amb major o menor mesura, a excepció de C’s que obté un percentatge de vot molt similar en les municipals (10,12% dels vots) i en les europees (10,5% dels vots), és Tots Som Sant Feliu, marca blanca amb matisos de Junts per Catalunya, hereva del PDeCAT, anteriorment Convergència i abans Convergència i Unió -es fa difícil seguir la pista de les sigles en tants canvis en tan poc temps- qui s’ha vist més damnificat pel vot dual dels electors ja que la candidatura encapçalada pel President Puigdemont ha obtingut el 17,6%, situant-se com a 3a força política a Sant Feliu de Llobregat, frec a frec, amb la candidatura liderada per Oriol Junqueras i, a relativa distància, de la del PSC-PSOE de Josep Borrell, i molt lluny del 8,33% dels vots obtinguts a les municipals, tot i haver-se difós durant la campanya electoral per xarxes socials i grups de whatsapp un vídeo del President Puigdemont demanant el vot pel candidat de Tots Som Sant Feliu, Jaume Manyoses.
Aquesta important diferència de vots entre la candidatura europea del President Puigdemont (17,6% dels vots) i Tots Som Sant Feliu (8,33% dels vots) es pot interpretar pel fet que la candidatura de l’expresident ha estat capaç d’aglutinar a la nostra ciutat una gran part del vot de protesta independentista a Europa, i a Catalunya liderar-lo, sent la més votada per davant del PSC i ERC. Auspiciat per dos factors: (1r) la CUP no va presentar candidatura a les eleccions europees i (2n) com la JEC es va entossudir a demostrar i a fer-li la campanya de franc, perquè el fet que Puigdemont sigui eurodiputat molesta i neguiteja a l’Estat més que no pas ho sigui Oriol Junqueras.
Ara bé, com s’ha demostrat a Sant Feliu de Llobregat i arreu del país, l’efecte arrossegament del President Puigdemont no es tradueix en una confiança de l’electorat a les diverses candidatures municipals presentades sota el paraigües, més o menys explícit, de Junts per Catalunya. Podem dir que l’elector independentista diferencia la protesta simbòlica,les eleccions europees són percebudes com a llunyanes i poc decisives en el nostre dia a dia pel ciutadà, de la gestió i d’aquelles eleccions que tenen una incidència més directe en el nostre dia a dia tal com vam poder comprovar en les passades eleccions del 28 d’abril, en les quals ERC, igual que ara a les municipals, va guanyar les eleccions a Junts per Catalunya.
Ara caldrà veure si en unes properes eleccions al Parlament de Catalunya, previsiblement a la tardor d’enguany, aquesta tendència es consolida i la disputa per l’hegemonia a l’espai independentista l’acaba liderant de forma definitiva ERC.